[Dins de: Albert Ràfols Casamada. Pintura. Fundació Vila Casas. 2016. Entrevista original amb Christian Barranco: Ràfols Casamada. Espacios de Luz. Museo de la Moneda. Madrid, 2008]
Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada ens reben a casa seva del barri del Putxet de Barcelona, una llar austera i noble, curulla de llibres i de pintures, a la nostra mirada l’entorn escenogràfic adient per acompanyar la conversa que vindrà. L’entendrem millor a través de les obres de Mompó, Bores, Torres-García i Miró que ens envolten i que omplen el saló d’alegria i de color. El món optimista i mediterrani es desprèn de l’obra d’ambdós artistes i també de les seves opinions, precises, encertades, lúcides, història viva. La reivindicació d’un món que, còmplices, han acceptat d’il·lustrar i recordar amb motiu del seu aniversari compartit. Acaben de fer 85 anys.
Quins records conserveu dels vostres primers anys que hagin estat rellevants a fi d’entendre la vostra pintura? Quina tradició reivindiqueu?
A. R. | Els meus records d’infantesa estan relacionats íntimament amb la pintura, tant des del punt de vista creatiu com de l’intel·lectual. El meu pare, Albert Ràfols, era pintor, i de ben petit el recor- do pintant davant el cavallet, barrejant colors. El meu avi també pintava, i el recordo molt pintant amb cura al menjador de casa. L’art era una cosa normal a la meva vida, no era un fet apart, sinó una activitat diríem natural. A casa sempre es parlava d’art, i aquest ambient va influir d’una manera determinant en la meva vida, en concret en el moment de prendre la decisió arriscada sobre quina cosa m’agradaria ser de gran.
M. G. | Jo vaig néixer a Barcelona, al barri de l’Eixample, i vaig créixer en un ambient d’artistes, amb la qual cosa el meu interès per la pintura em ve de molt jove. Si bé és cert que de ben petita m’imaginava que la meva carrera seria la música, més tard no em vaig sentir prou dotada. El pare era arquitecte, Lluís Girona, i el meu oncle, el pintor Rafael Benet, molt proper a Sunyer i els pintors de la seva època. Per família i per època, la meva ascendència és sens dubte noucentista.
A. R. | L’entorn cultural que es vivia a casa meva també era proper al noucentisme, tot i que la meva família vivia un punt tancada en ella mateixa i no estàvem relacionats d’una manera directa amb la que anomenaríem intel·lectualitat del moment. La meva relació amb la cultura catalana es va bastir mitjançant els llibres i de les revistes a les quals estàvem subscrits. Gràcies a tot això vaig conèixer de primera mà els escrits d’Eugeni d’Ors i el seu Glosari, i Joaquim Torres-García. Tots dos van ser dues personalitats fonamentals per a la formació de la meva sensibilitat artística, en especial les obres i els escrits de Torres-García, del qui vaig admirar la capacitat constructiva i estructural de l’espai pictòric. També és cert, però, que a casa arribaven revistes artístiques d’avantguarda, a través de les quals vaig conèixer per primer cop el cubisme de Picasso i de Braque. Recordo que vaig sentir una forta emoció quan vaig descobrir aquelles obres perquè en vaig aprendre una mane- ra de fer art a partir de referències de la realitat tot i transformades, sintetitzades. D’aquell primer contacte amb l’avantguarda van sorgir uns dibuixos sobre els bombardeigs que encara conservo.
Si a casa el noucentisme era l’herència, quines influències vau tenir fora de l’àmbit familiar? Us considereu pintors de formació autodidacta?
M. G. | En una bona part vaig ser autodidacta. Vaig assistir durant un temps al taller de gravat que dirigia el pintor Ramon de Capmany i que, divertida coincidència, estava situat on avui hi ha la Fundació Antoni Tàpies. Les primeres obres que vaig fer en aquella acadèmia van ser gravats. Posteriorment vaig assistir a l’Acadèmia Tàrrega de dibuix i hi vaig conèixer l’Albert.
A. R. | Efectivament, era l’any 1945 quan ens vam conèixer a l’Acadèmia Tàrrega. En aquella esco- la em vaig decidir definitivament per la pintura. Fins a la primera joventut, la meva formació havia estat autodidacta, tot i que no d’una manera absoluta, ja que en els anys anteriors al meu pas per l’Acadèmia m’estava preparant per ésser arquitecte. Els meus pares m’hi van dirigir, cap aquests estudis, conscients dels sacrificis de tot tipus que havien patit pel fet de ser el meu pare un pintor. Recordo que el pas per la universitat no va ser tan terrible, de fet les matemàtiques m’agradaven molt, malgrat que la meva vocació artística era més forta que no pas l’analítica.
M. G. | En realitat, ens vam comprometre fora de les aules, amb el grup Els Vuit, el qual va ser decisiu per a nosaltres. El formàvem Joan Palà, Vicenç Rosell, l’escultor Miquel Gusils, Joan Come- llas, músic, el poeta Jordi Sarsanedas, Ricardo Lorenzo, qui després es faria arquitecte, Albert i jo. El pare de Rosell dirigia la Sala Pictòria, la qual era en aquell moment un referent de qualitat i de gust. Exposava les noves tendències artístiques. Hi havien presentat Rogent un any abans de mostrar la col·lectiva del nostre grup l’any 1946. Posteriorment, el 1948, hi vaig exposar amb l’escultor Miquel Gusils. La Sala Pictòria estava situada davant el teatre Tívoli. En una ocasió fins i tot hi vam representar El retablillo de don Cristóbal, de García Lorca. Nosaltres mateixos vam construir el teatret i els titelles. A més del grup Els Vuit, vaig rebre la influència dels Salons d’Octubre de Barcelona, en els quals vam participar a partir de l’any 1948 i, més tard, dels Salons de Maig des del 1957.
A. R. | En el meu cas, la Sala Pictòria va ser determinant, perquè hi vaig presentar la primera exposició. Rafael Benet, oncle de Maria, va escriure el prefaci del catàleg, i en aquell moment era un personatge influent, pintor, crític solvent d’art i bon coneixedor dels tractats clàssics. Les exposicions dels artistes més joves, com ara Rogent, de qui recordo una extraordinària mostra a la Sala Pictòria, representaven una primera mirada a la modernitat. Imperava aleshores la recuperació de l’academicisme més recalcitrant. Hi havia crítics notables que aconsellaven de tornar al camp de la pintura clàssica, però no a un classicisme ben entès, sinó en un sentit més acadèmic i restrictiu. A l’Acadèmia Tàrrega no es respirava un ambient renovador, perquè només hi apreníem a dibuixar i cadascú feia la seva feina, tot i que també havien passat per les seves aules artistes de força talent com Joan Ponç. Tàrrega ens hi aconsellava: no era un acadèmic però tampoc no tenia una visió avantguardista de l’art. Això ho teníem a dins.
Resulta curiós que aquesta barreja plàstica va donar peu a una opció estètica mediterranista, classicista i figurativa. Sobretot després de l’estada a París, on hi vau anar gràcies a una beca del Cercle Maillol, de l’Institut Français de Barcelona.
M. G. | Sí, ens reuníem a l’Institut Français un grup de pintors i d’escultors, en l’anomenat Cercle Maillol. Al Cercle Maillol hi havia gent com ara Valls, Rogent, Guinovart, Tàpies, Ponç, Sucre… Sucre n’era el president i va donar suport a tots els joves… Ens va esperonar molt. Era un dels referents de l’època, juntament amb Sebastià Gasch o Víctor M. Imbert. Gràcies a Imbert van ser possibles les salons d’Octubre des del punt de vista econòmic, sincerament.
A. R. | També gràcies a l’Institut Français de Barcelona vam poder posar-nos en contacte amb la joventut europea més espavilada del moment i especialment amb l’art d’avantguarda a través de les xerrades i conferències que s’hi feien els dimarts a la tarda. Hi vam conèixer l’evolució pictòrica de l’obra de Picasso, Braque i Matisse, els tres grans artistes de referència en aquell moment. Aleshores fèiem pintura figurativa, és cert, la qual era per a mi el mitjà adient per a la reflexió poètica, íntima i formal de la pintura. No obstant això, estàvem informats i interessats per totes les manifestacions d’avantguarda. A l’Institut vam obtenir una beca per anar a París. Aquell va ser el punt d’inflexió que afortunadament ens va fer emprendre el camí de la pintura.
Què va representar París per a la vostra evolució pictòrica? No us van influir les tendències informalistes predominants en l’escena europea del moment?
A. R. | París va representar un enriquiment cultural fonamental que necessitàvem. Va suposar el contacte directe amb la pintura i l’art d’avantguarda. Recordo que les exposicions d’Albert Manessier i de Nicolas de Stäel a la Galerie de France van exercir una gran influència en la meva obra, tot i que, com en el cas de Torres-García, em van interessar des del punt de vista estructural. Recordo haver vist una mostra de Dubuffet, segurament la primera pintura matèrica que vaig tenir l’oportunitat d’analitzar, i una altra mostra de collages de Kurt Schwitters, sorprenents i que em penso que van marcar el meu interès posterior per aquesta tècnica tan enriquidora. Des del punt vista de les avantguardes, ens va impressionar molt l’obra de Piet Mondrian en un viatge en què vam recórrer Bèlgica i Holanda, en aquells primers anys de la dècada dels cinquanta, i també Van Gogh i Modigliani.
M. G. | La nostra formació es va consolidar essencialment als museus francesos i a través de l’as- sistència a les acadèmies de dibuix del natural com La Grande Chaumière. Malauradament, no vam parar esment en els consells de Bernard Dorival, crític d’art i defensor de l’École de París, qui ens va recomanar de matricular-nos a l’acadèmia de Fernard Léger. Això sí que va ser una llàstima, de debò.
A. R. | Ens agradava molt Braque, ja de l’època de l’Institut Français. L’havíem vist en algunes exposicions i vam estar a punt de conèixer-lo personalment, però la timidesa ens ho va impedir. Tenia un estudi tot just al costat de la Cité Universitaire on vivíem. Moltes vegades ens hi aturàvem al davant i pensàvem: allà hi ha Braque, deu d’estar pintant… li piquem a la porta? Però no ho vam fer mai, per timidesa. A Picasso el vam veure en un vernissage però tampoc no el vam tractar, només el vam saludar.
A la tornada de París comenceu el definir l’estil personal que us caracteritza.
M. G. | El meu estil és el de sempre, he canviat poc. Hi ha una evolució clara, el fons, però, és el mateix. La meva pintura respon a una emoció intensa davant un paisatge o un objecte, i miro d’intensificar-la, de traduir-la en pintura, tot i passant sempre pel cap per tal de canalitzar i de compondre el quadre per dotar-lo de ritme. Molts artistes presumeixen d’evolucionar. Jo em trobo on vaig començar, òbviament més afirmada per l’experiència. No canvio ni aprofundeixo. En una certa mesura, la meva pintura es fa abstracta.
A. R. | En el meu cas, els anys cinquanta estan marcats pel pas de la figuració vers l’abstracció. Un pas que es va produir com a conseqüència de l’estudi i del treball, sobretot de la reflexió sobre els mitjans de l’art, de l’estudi i del treball del paisatge. A poc a poc havia depurat els quatre elements bàsics al meu entendre: el color, la taca, l’estructura i el ritme. I en tornar a Barcelona vaig dibuixar amb els objectes quotidians una sèrie de natures mortes que lentament van anar perdent els punts de contacte amb el referent i van esdevenir punts rectangulars de color. Crec que la meva evolució com a artista ha estat més aviat natural. S’ha produït en el decurs dels anys, sense trencaments. Hi va haver un temps en què vaig fer pintura figurativa perquè em calia el suport dels objectes i després vaig passar a l’abstracció pura. Més endavant hi van tornar a aparèixer els objectes reals sense abandonar però el llenguatge estrictament plàstic. L’evolució artística s’ha produït en funció de la meva evolució interna. En la meva pintura cerco la claredat i l’equilibri, però no pas un equilibri immòbil sinó un equilibri fluctuant, viu.
És curiós en el seu cas, Maria, que no s’ha decidit mai per l’abstracció, tot considerant les ten- dències de la gent de la seva generació.
M. G. | No m’hi ha interessat. Tot i la meva formació noucentista, també reconec Matisse, Bonnard i els cubistes com a mestres, perquè en la meva pintura sempre ha hagut un conat latent de construcció.
Això no obstant, s’ha atrevit amb l’experimentació.
M. G. | He fet collage, sí, és una tècnica molt creativa. Combinar els papers amb el traç del dibuix, de la pintura, m’atreia molt. En vaig fer molts.
En el seu cas, Albert, la seva obra va incorporant referències a la realitat, no només a través del collage sinó a partir d’altres elements quotidians poetitzats i abstrets de la realitat.
A. R. | Sí, a finals dels anys seixanta les referències a la realitat assoleixen un protagonisme més gran en els meus quadres i trenquen en part les fronteres imprecises entre la vida i l’art. Faig molt collages, fins i tot experimento amb la tridimensionalitat. Més tard, als anys setanta, recupero el color. M’amoïnava la limitació de la tela i volia projectar el color en l’espai. És en aquell moment que reapareix en els meus quadres un dels elements que caracteritzaran la meva pintura i obra gràfica: la silueta de la finestra, una tema que ja existia en les meves pintures figuratives dels anys quaranta. És com un element abstracte dins la realitat, el qual, sense sortir del pla ni tampoc recórrer a la perspectiva, permet d’aconseguir un efecte de profunditat i crear-hi un doble espai, interior i exterior.
L’informalisme espanyol es caracteritza per l’acusat esperit compromès dels pintors, identifica- ble a través dels signes i traços que personalitzen l’obra de cada artista. La vostra pintura és més íntima, reflexiva i poètica. Compartien aquest caràcter compromès?
A. R. | Crec que en el meu cas hi havia un cert compromís vehiculat amb el tipus d’obra, a través del colors, que hom havia de saber interpretar, ja que no era mai explícit sinó suggerit. L’art d’aquells anys era un art d’insinuacions. Paral·lelament, però, també es desenvolupava un art social i compromès, com per exemple el que es difonia a través de les imatges d’Estampa Popular, revista amb la qual vaig col·laborar amb unes xilografies.
M. G. | Sí, és cert. En aquells anys es parlava de l’art social, de l’art que tothom podia entendre. Però, miri, el dogmatisme i la intransigència és el que més em pot molestar, no només en pintura, sinó en tots els nivells. El compromís, l’acció revolucionària, l’actitud davant unes determinades circumstàncies ateny tant l’artista com qualsevol altri, però que això hagi de transcendir o no a l’obra és un altre problema. Abans es pensava que si volies ser un pintor social i polititzat havies de posar un obrer en el quadre: és un error. L’únic pintor que s’ha salvat d’aquesta equivocació és Léger, un pintor comunista que pintava obrers construint una cassa, com tocava, i que es va salvar perquè tenia una formació plàstica extraordinària.
Quin és el protagonista de la vostra obra? La geometria, el sentiment o la història?
M. G. | Crec que tot plegat, tot barrejat. La meva pintura per exemple és molt emotiva, i dins de la senzillesa aparent és força complicada. Cerco una simplicitat de forma però que tingui una clara riquesa emocional. Sí, la meva pintura és molt més emotiva que no pas racional, si bé dins d’una base racional. De vegades no sé què faré i, un cop m’hi poso, els materials, el color, la forma van transformant, i sovint van creant, el contingut de l’obra.
El 1967 van participar en la fundació de l’Escola de Disseny Eina, on exerciran com a docents, i en el seu cas, Albert, com a director fins l’any 1990. Què ha aportat aquesta experiència do- cent a la vostra pintura?
M. G. | L’experiència d’Eina va ser molt interessant, fins i tot com a debat entre tradicions. El ressò de la Bauhaus com a alliberament de la normativa artística i la tradició com a disciplina per aprendre a mirar. Et fa replantejar-te molts problemes latents. Aprofundir-hi per poder ensenyar.
A. R. | Volíem aportar noves idees a la nostra societat: les del disseny fonamentat en el cons- tructivisme, un intent de sortir de l’academicisme imperant encara en el camp de la plàstica. En el cas d’Eina, el nostre criteri sostenia que el professor havia d’orientar, no pas imposar. A Eina vaig ensenyar fonamentalment teoria del color. L’experiència va ser molt interessant. Ser professor em va portar a llegir els escrits i les reflexions sobre art, tant de la Bauhaus com de Mondrian, Klee, Kandinski… Va ser una etapa d’autoformació important, la qual em va permetre la concreció de moltes intuïcions per tal de poder-les expressar i comunicar-les als altres amb claredat.
Sembla que l’evolució de les arts en les últimes dècades posa en qüestió el paper de l’escola d’art en la formació de l’artista. Quina importància pot tenir la formació acadèmica per a un artista en ple segle xxi?
A. R. | Per a un artista, abans que l’escola, és molt important el treball, la disciplina. Artista és, sens dubte, algú que té un jo especial. I de personatges d’aquest tipus sempre n’hi ha hagut pocs, tot i que hi ha molts que pinten, perquè avui tothom s’hi atreveix. Abans calia saber dibuixar i en canvi ara es practica la pintura, diguem-ne, directa. A més, per aprendre, també és fonamental trobar una bona escola. Les escoles artístiques autèntiques són les que ensenyen conceptes i creen el clima procliu a la discussió. Més que no pas ensenyar han de saber estimular. Perquè ets artista o no. Sense mitges tintes.
Quins moviments d’art contemporani us han interessat?
M. G. | Les instal·lacions em deixen indiferent. No m’incumbeixen. Pel que fa als museus, mai n’hi havia hagut tants i això és una bona entrada.
A. R. | L’art contemporani està, com sempre, sotmès a una crisi de creixement, i sempre que creix es replanteja nous problemes i sol recuperar l’energia que li pugui faltar. Hi ha diferents opcions, diversos plantejaments. Cadascú cerca el seu camí, allò important és aconseguir trobar-lo i el rigor de l’esforç. Va haver un moment en què em va interessar l’art performatiu. A través de l’Escola Eina vaig participar i vaig veure molts muntatges. Però sempre he estat fidel a la pintura com a mitjà d’autorealització.
I quins valors creieu que pot transmetre la pintura en la nostra època?
A. R. | Independentment dels camins que segueixi l’art d’avui, ha de mantenir una actitud ètica davant un món vulgaritzat, violent, materialitzat. L’art ha de complir una funció de reflexió, ha d’obrir nous horitzons. En bona mesura, és metàfora i model de la realitat. La seva contemplació és un acte íntim. L’espectador, davant la tela, amb les seves pròpies sensacions. Per aquest motiu té un valor tan important: és una forma de no perdre’s en allò que és mesquí i de mirar d’arribar a coses que tinguin una certa entitat més enllà d’allò mesurable. Si es tracta d’un art sòlid, d’alguna manera esdevé l’expressió de la seva època.
Maria, en la seva trajectòria, hi ha influït la seva condició de dona?
M. G. | No, tal vegada pel fet d’ésser filla i neboda de persones dedicades a la cultura. Però no m’hi ha representat cap problema. Sempre m’he dedicat a pintar. Tan sols un cop m’he sentit discriminada pel fet de ser una dona. Quan era professora de l’Escola Eina, estàvem preparant una exposi- ció que es presentaria al Palau Robert i per a la qual havíem obtingut un ajut de la Generalitat. Era una exposició en què hi col·laboràvem tots i una persona de la institució no m’hi volia incloure. Em va dir: «Tu ja en tens prou, que ets la dona de Ràfols-Casamada». Jo li vaig respondre que jo era jo i que la meva pintura era meva. Va haver de cedir, finalment.
Com esteu vivint la sèrie de reconeixements públics i d’exposicions d’aquests darrers anys?
A. R. | A la nostra edat, el millor reconeixement continua essent que la nostra obra artística i poètica sigui millor entesa, compartida i interpretada de la millor manera. I crec que en les exposicions recents s’han mantingut aquestes exigències. Juntament amb J. F. Yvars he intervingut fins a cert punt en la selecció de les obres per tal que aquestes siguin obres significatives de cadascun dels moments que es vol reflectir en l’exposició internacional itinerant. La meva obra està viatjant per ciutats que m’he estimat i que a més, d’una manera o d’una altra, han tingut alguna influència en la meva obra plàstica o poètica: Mèxic, Madrid, Nova York, París, Roma, Praga… Estic molt satisfet i molt agraït a tothom qui ha col·laborat en aquest projecte.
Com a comiat, quin consell donaríeu a aquelles persones que comencen a pintar?
M. G. | Sobretot, que vegi molta pintura.
I vostè, Albert, podria confessar les futures iniciatives pictòriques o poètiques?
A. R. | Les idees, els nous projectes artístics i poètics, els records… Com sempre, penso en el projecte… en la projecció… Això és el que ens estimula i ens millora. L’any 1939 tenia molt present la infantesa i ara em vénen a la memòria tots aquells anys d’experiències i de sensacions viscudes, les recordo i les reinterpreto sota una llum nova. Allò essencial en l’art o en la vida és la constància, no deixar mai d’avançar.
Barcelona, febrer de 2008
albert mercadé 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.