Xavier Valls va morir el passat 17 de setembre, a la vigília del seu 83è aniversari. Morí a la seva estimada -estimada també per a tots aquells que l’han vist- casa d’Horta, poble en el que nasqué l’any 1923. En Xavier era del mateix any que el meu avi, el també pintor Jordi Mercadé, i durant els primers anys a París, entre el 1948 i el 1953, varen ser companys inseparables. Tenien dos caràcters completament oposats, m’explicava. En Jordi, com alguns recordaran, era irresponsable, provocador, divertit, impulsiu, faldiller, jugador, maliciós. En Xavier en canvi, era tranquil, serè, d’humor intel·ligent, contemplatiu, reflexiu i fidel. Fidel en el sentit que tenia fe en la vida i en les persones. La vida i el caràcter els va separar. I precisament el que va creure més en la vida i en la pintura es quedà a París, ciutat que l’ha acollit i valorat els darrers 50 anys.
En Xavier i la Lluïsa sempre em varen rebre amb els braços oberts al seu estudi de rue de l’Hotel de Ville, un dels passatges parisencs que voregen el Sena. Jo només era el nét d’un vell amic, del pintor amb el que s’havia divertit i rebut males jugades. Vàrem riure plegats recordant-les. En aquelles llargues vesprades, on la seva rica i culte conversa s’anava poetitzant a imatge i semblança de la llum parisina reflexada sobre el Sena, vaig rebre moltes lliçons de pintura. Fou en el seu estudi que vaig conèixer per primera vegada aquesta obra, que porta per títol el nom de la seva dona, “Lluïsa”. De fet, no va ser en directe que la vaig conèixer, va ser en un catàleg que em regalà i dedicà, però com que jo no coneixia les obres d’en Xavier posteriors als paisatges dels anys cinquanta, aquest retrat em va impressionar. No només he escollit aquesta obra per homenatjar la Lluïsa, la dona que sempre l’ha acomboiat en els diferents camins de la vida, sinó perquè crec que és molt representativa del pensament plàstic d’en Xavier.
En Xavier Valls estimava per sobre de tot la pintura i el pretext que aquesta li donava per reflexionar i aprendre sobre la vida en les petites coses que l’envoltaven, en allò més proper i immediat. Per això el seu entorn sempre ha sigut tan poètic: l’estudi de París, la casa d’Horta , la bellesa de la seva dona i fills, i de les obres d’art que té exposades; de les fruites que aviat pintaria, de els vistes rosades de París. Belles per ser tan properes, reflexionades i estimades. La seva pintura ens alliçona perquè ens fa veure que és en l’entorn més proper on podem trobar la poesia més excelsa. Potser convencerà a algú que no cal viatjar gaire lluny per meravellar-nos de l’existència. També haurà convençut a molt profans de la pintura, que aquesta pot servir com a eina de coneixament de la vida. A ell li servia també, com en aquesta pintura, per a conèixer millor els seus, la seva dona, així com també els seus dos fills, la Giovanna i en Manuel.
Aquest interès per tot allò que l’envoltava el mostrava amb la seva realitat. Tot podria ser un pretext per aprendre o meravellar-se dels objectes, de les persones. Li interessava doncs també la pintura ben diferent de la seva. Un dia vàrem passar una llarga estona parlant de les lliçons que havia après de la pintura abstracta: especialment vàrem parlar de Piet Mondrian. I qui diu Mondrian diu Goya o Rembrandt. A part dels seus és clar: Zurbarán, Fernández, Morandi, Sunyer o Balthus. I així amb tot, també amb les amistats, les innombrables que enumera a les seves memòries que afortunadament va poder publicar a Quaderns Crema l’any 2002. Se’ns en ha anat en Xavier un pintor amic de l’home i de la naturalesa. Aprenent i pedagog al mateix temps del fet pictòric. Que el cel l’adopti i el permeti seguir contemplant.
[Bonart, octubre 2006]
albert mercadé 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.