Rafael Canogar. Lliçons de pintura

Rafael Canogar, el pintor conegut com a un del fundadors del grup El Paso l’any 1958, nascut  a Toledo vint-i-tres anys abans, ens expressa les seves darreres lliçons de pintura a la Galeria Barcelona, per mà de la mateixa família de galeristes, els Niebla, que li organitzaren una de les primeres exposicions individuals a Catalunya (Galeria 3 i 5 de Girona, 1975), després d’haver-ho fet a la galeria Adrià l’any 1971 i  anys abans col·lectivament al Club 49 de Barcelona. Lliçons de pintura en les que no renuncia a reflexionar sobre l’home i la realitat que l’envolta (servint-se de noves tècniques i materials), manifestant de bell nou la seva inquietud per la vida i per l’eternitat.

MESTRE EN L’ART PICTÒRICA. Entre els enormes pintors que va donar la península ibèrica durant la segona postguerra com a resposta reivindicativa a l’encarcarament social i cultural inherent als temps del règim franquista (pintors que conformaven grups com El Paso, Dau al Set, l’informalisme) alguns d’ells, els que més han cregut en la pintura, han aconseguit amb els anys acabar fent del seu art un espai d’experimentació que va més enllà del compromís estètic. És en ells – en les darreres obres de Tàpies, les darreres de Ràfols Casamada, Chillida, Feito o Saura, d’ Antonio Gaya,  i també de Rafel Canogar – on es sintetitzen vells i eterns valors de la tradició pictòrica, i, alhora, les constants més profundes de l’existència humana.

Sembla que les arts del segle XX i del nostre segle XXI –sigui en clau de modernitat, de postmodernitat o de contemporaneïtat-  amb el seu fervor preferent per la moda, la innovació, l’actualitat, o per l’objecte frívol, popular o desmaterialitzat hagi enterrat la figura del mestre. El mestre entès no com aquella figura que ensenya coneixement des de l’aula sinó saviesa des del pinzell. Saviesa ètica,  garantia d’un pervindre, sense la qual no hi ha possibilitat a l’esperança, sinó tan sols un futur buit tenyit de vanitat humana.  El mestre en pintura, de la seva llarga, lenta i curtida experiència a través de la vivència del dubte i de l’error, és capaç, des de la perseverància i la creença en l’art, de destil·lar conceptes totalment contraris als que ens mostra la realitat, això és DENSITAT, SÍNTESIS, MEMÒRIA, COMPROMÍS, EXPERIMENTACIÓ i LLIBERTAT RESPONSABLES, HUMILTAT, HONESTEDAT, HARMONIA, TRANSCENDÈNCIA, DUALITAT, ESTRUCTURA i SUGGESTIÓ.

TRAJECTÒRIA. La saviesa plàstica que transmeten les obres de Rafael Canogar són producte de la superació personal que el pintor ha sotmès al seu llenguatge pictòric en relació amb els excessos o mancances d’etapes prèvies i del context que l’envoltava. Pintor de vocació precoç, als tretze anys entrà d’aprenent al costat del pintor Daniel Vazquez Díaz, mestre també de Salvador Dalí o Agustín Ibarrola, i un dels renovadors de l’escena pictòrica espanyola dels anys vint. Al seu costat va aprendre les primeres lliçons d’ESTRUCTURA pictòrica, a través de les obres que anava descobrint al seu costat: pintura abstracta, el cubisme i l’avantguarda. Aviat però el pintor tingué set de realitat. Realment l’home no necessitarà l’art més que per sentir i degustar? Fou quan aparegueren a la seva obra els conceptes de MEMÒRIA i COMPROMÍS.  La seva pintura en les seves estades a París, coneguent de primera mà l’obra colpidora dels expressionistes francesos i americans, acompanyat de Saura, Millares o Feito, s’inscrigué dins la pintura informal, una pintura que s’expressava compromesament a favor de la LLIBERTAT que es censurava i l’experimentació de les formes, dels colors, de nous materials o vells objectes. Cap a l’any 1964 topà amb els límits de l’informalisme i amb els seus excessos. L’excés de llibertat, d’ell i dels seus contemporanis, l’ofegà. Va aprendre que el pintor no pot avançar honestament sense HARMONIA ni HUMILAT. Davant uns anys de revolucions socials las seva resposta es va basar en accelerar la seva necessitat de parlar de la realitat i de comprometre’s amb ella. Aquest procés d’HONESTEDAT amb la seva obra, durant un anys social i figurativa, acabà pocs anys més tard. El pintor s’havia buidat de tota aquella necessitat de definició social. A partir d’ara ho podria interioritzar, simbòlicament des del gest i la suggestió. Així, la dècada dels setanta es dedicaria a tornar a les arrels de la pintura abstracte a, Mondrian, a Kandinsky, a Kupka o Malevitch. Però la realitat que l’afectava i l’obsessionava tampoc la deixaria de cantó, introduint subtilment figures, cares, multituds, fotografies.

DARRERA OBRA. Les principals constants del seu art sobresurten  en les darreres creacions que presenta ara a la galeria Barcelona. En elles apreciem reflectits els eixos de la pintura informe: un excels mestratge de la dualitat pròpia del llenguatge informal, entre estructura i gest, entre construcció i destrucció, o tal i com ho expressa el mateix pintor, entre fragmentació i desframentació. Això és el que trobem expressat en composicions més convencionals, però no per això menys sàvies, com “Aire” o “Silos”.  En altres obres més arriscades, i no per això més sàvies (Vegi’s “Urbano”, “medallas”), el pintor ha seguit experimentant amb nous materials i tècniques, com la cel·lulosa o la fotografia digital, sense frivolitat, adaptant-los harmònicament al conjunt. En elles deixa fluir el seu compromís social i humanístic, la seva eterna lluita contra el buit informal. “Els colors encesos – ens respon el pintor- és a dir aquests grocs, vermells, que observes, responen a la meva necessitat de relacionar-me amb les impressions sensorials que m’envolten, les que veig quan surto al carrer.” A més de color el pintor introdueix papers impresos, fotografies de diferents parts del cos humà. Arnau Puig li preguntava al respecte: “Si Tàpies en els darreres obres ha introduït la figura humana, quin és el compromís que busques en aquestes boques i cares impreses en el fons de les teves obres?” A aquesta pregunta li afegiria el següent annex: quin és el germen vital que el porta a supeditar la realitat efímera a les veritats eternes de la saviesa pictòrica universal?

[Bonart, Març 2007]