La Biennal de la represa

[Pròleg catàleg XX Biennal Art Contemporani Català, Ajuntament Sant Cugat, abril 2016]

biennal_art(r770-433)

Fa dos anys, tots els membres del jurat que vem formar part de la XIX Biennal Art Contemporani Català, vem estar d’acord de titllar aquell esdeveniment, pel context crític en el qual es va dur a terme, com una biennal de resistència. El titular que proposem pel certamen d’aquest any té un to més constructiu: estem sens dubte davant de la biennal de la represa. Represa pel nombre d’artistes que s’hi han presentat, refermant-se la biennal com una dels principals certàmens artístics del país. Represa per a la millora organitzativa de l’esdeveniment, ara en més estreta aliança amb l’Ajuntament i agents artístics de la ciutat. I Represa, finalment, per l’esperit que regna en les obres presentades: de clara factura constructiva, objectual, amb una expressa voluntat per part dels artistes de reapropiar-se i empoderar-se de l’espai físic circumdant.

L’objecte construït, deconstruït, expressat, ficcionat, interpel·lat. Totes les declinacions possibles entorn a l’objecte hi ha tingut cabuda a la XX Biennal, en una dinàmica plenament en consonància amb el desenvoluptament actual de les arts del país. Ho hem pogut presenciar aquest darrer any en una de les places més efervescents d’art contemporani, a L’Hospitalet de Llobregat: l’exposició Luces de David Bestué (on les escultures de l’artista dialogaven amb motlles modernistes de la fàbrica de ceràmiques Cosme Toda), l’exposició La Lliçó de Diògenes al Centre d’Art Tecla Sala (on es mostrava un diàleg objectual entre artistes contemporanis i dels seixanta), o en les propostes d’artistes com Lucia C. Pino, Carlos Valverde, Pere Llobera o Felipe Talo. És, ens sembla, una consequència natural de la vivència d’un context hostil i de supervivència, en el si del qual l’artista contemporani ha realitzat un doble moviment artístic: un d’interior i palpatiu, treballant amb els objectes més propers i humils que té a l’abast, dialogant amb una tradició que es remonta als temps de l’art povera; i un altre d’exterior i col·lectiu: ja no val l’especulació artística ni l’endogàmica, l’artista sent la necessitat de posar l’objecte en relació amb el seu entorn social o contextual.

Els artistes guanyadors de la XX Biennal dialoguen estretament amb l’esmentat estat d’esperit. Lluc Baños (Barcelona, 1985) ha proposat un desglossament d’objectes pobres del seu context quotidià: uns llumins consumits, que l’artista dibuixa al llarg d’una série de 64 dies, i que en un segon moment desplaça a una nova dimensió artística: el treball amb gravat i tampons impresos sobre papers de gran format. Els artistes no en tenen prou en crear un objecte: tenen la necessitat de crear-lo tot vinculant-lo a una actitud que necessiten documentar: decontruïnt l’objecte, medint-lo, contant els dies en els quals hi treballen per a gestar-lo, posant-lo ho en relació amb l’espai i el temps de creació, tal i com també palesa la proposta de l’artista Clara Cortés (Vic, 1991), de qui hem seleccionat la peça 98 centímetres, els centímetres precisos en que ha dut a terme la seva proposta expressiva i cromàtica, d’incisió artística dins la tècnica del gravat calcogràfic.

Si el nucli germinal de la proposta de Baños i Cortés és la deconstrucció, l’artista resident a L’Hospitalet Gara Basilio (Barcelona, 1993), treballa des del pol oposat: la construcció i la relació amb el públic. En el treball que li hem seleccionat (Geometria del caos), l’artista proposa la construcció d’un cub de grans dimensions format per 45 peces -6 de ferro, 14 de guix, i 25 de fusta-, amb les qual l’espectador està convidat a interaccionar. Es tracta d’una dinàmica complementària a l’obra d’ Alejandro Palacín (Barcelona, 1989), qui també dialoga amb l’objecte, però en aquest cas no desgastat o construït, sinó l’objecte trobat, aleatòriament al món quotidià, que ell pinta, altera i transforma tot posant-ho en relació amb noves troballes urbanes o quotidianes a partir de les quals configura una lúdica i harmònica série de135 objectes específics.

D’ençà uns pocs anys la pintura ha tornat a recuperar la centralitat dins l’art contemporani, entaulant un diàleg fecund amb la pintura irònica i figurativa nord-europea dels noranta (Peter Doig, David Hockney o la pintura alemana de l’escola de Leipzig). En aquest context ens hi ha fet pensar la pintura de Javi Pretel (Argentona, 1981), que s’apropia pictòricament d’objectes peculiars de la realitat urbana, i els descontextualitza sobre la tela en ambients atmosfèrics alhora abstractes i cromàticament exultants. Aquest punt de tensió entre dues realitats antagòniques però complementàries, també és un dels eixos de reflexió del pintor Ivan Morales (Girona, 1990), de qui hem seleccionat lel projecte Installation I. Ens interessa especialment la relació divergent que Morales proposa entre la pintura i l’espai on s’exposa: el pintor altera d’una manera radical l’espai expositiu, elevant el paviment, transformat en cartró, i forçant a l’espectador a realitzar una exploració física de l’espai abans de poder accedir a la contemplació de l’obra.

En la XX Biennal hem observat una disminució substancial de treballs artístics socialment compromesos, una realitat que, tanmateix, troba representació en aquesta edició amb el treball de Daniel Gasol (Valls, 1983). Tot i la seva jove edat, és un dels artistes premiats amb una trjectòria més fecunda, tant des del punt de vista artístic com teòric. L’obra seleccionada per a la biennal (How to build national security) és deutora de la recerca de fons de la seva tesi doctoral, parcialment dedicada a la reflexió crítica sobre el llenguatge, cínic i persuassiu, emprat per la indústria audiovisual nord-americana. Gasol ens mostra una série d’imatges d’arxiu de l’assassinat de dictadors tradicionament aliats de la política nord-americana com Sadam Hussein o Gadafi, els quals l’artista ens convida a visionar al so de la la música melosa i amable del pop americà. L’obra de Gasol ens permet fer una reflexió de fons, i si volem conclusiva, de la XX biennal: vivim en una realitat vulnerable com a conseqüència de la seva accelerada virtualització, i cada cop més allunyada de l’experiència física i objectual amb el món que ens envolta. En aquest context, l’experiència artística, física i socialment compromesa, es presenta, novament, com l’instrument més eficaç per assolir una cada cop més anhelada rehumanització del món.

Llegir text al catàleg on-line

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: