Les arts visuals, en xifres

[Bonart, setembre 2023]

Gino Robert, Vanity fair (un altar sense heroi), 2021

En les converses de passadís -allà on segons Cioran aflora la veritat en cru-, hi regna des de fa temps, a les arts visuals, un to d’impotència i aflicció. La precarietat econòmica, la migradesa dels honoraris, la incertesa dels pressupostos, els falsos autònoms, la cronificació dels professors associats, la manca de col·leccionisme local, els comissariats low cost… De motius de denúncia no en falten davant una situació que aboca a bona part del sector, com recordava Iván de la Nuez, a la indigència cultural. 

Ara bé, ens hem acostumat a la queixa d’una manera més aviat emocional i desestrucurada. Ens dediquem sobretot a plànyer els efectes d’aquesta realitat grissàcia, però massa poc a detectar-ne les causes, registrar-ne les constants i albirar possibles sortides. En això, altres sectors com el del teatre o la música, ens porten uns quants pobles d’avantatge. Vivim en la societat de la infodèmia, i cal interpel·lar als responsables polítics amb el seu llenguatge, que està fet, també, a partir de dades, informes i estadístiques. I el sector de les arts visuals, analitzat en números i en conjunt, té una potència que ens pot deixar a nosaltres mateixos esborronats.

Segons l’Informe de la cultura i de les arts (Conca, 2021), pels museus i centres d’art del país hi han transitat prop de 26 milions de visitants. És una dada que sovint passem per alt, però que si la comparem amb els usaris d’altres àmbits de la cultura agafa un color molt més viu: per les biblioteques de Catalunya -les grans i meravelloses biblioteques de la xarxa- hi han passat 9,5 milions d’usuaris, la meitat que en els museus; però n’hi ha que han rebut molta menys transhumància: per les sales de teatre 3,5 milions de visitants; per les sales de concert, 5 milions d’espectadors. Fins i tot es compten més usuaris de museus que de cinema (20 milions). Dels 26 milions de visitants la majoria són turistes , cert, però no és gens menyspreable la dada que un de cada dos catalans ha visitat almenys un centre d’art durant l’any en curs.

Ens diran que som una disciplina marginal, pobre i elitista. Doncs segons el darrer informe de l’Idescat (Institut d’estadística de Catalunya), el sector de les arts visuals a Catalunya ocupa 12mil treballadors (10% del total de la cultura), tant com l’arquitectura (10%) o com el teatre i la música junts (10,5%), i pràcticament el mateix nombre de la tan mimada cultura audiovisual (13mil). Un sector que segons el mateix informe a diferència d’altres àmbits ha crescut en ocupació un 30% des de 2015 i fins i tot també en volum de negoci (el 10% facturat de tota la cultura del país, doblant el negoci del teatre i la música plegats).

Davant d’aquestes xifres eloqüents: quina és la inversió en arts visuals que hi dedica la Generalitat? En el darrer informe en que l’Idescat publica xifres d’inversió sectorial per àmbits de la cultura (2018), en l’apartat de Programes, es detalla que les arts visuals van rebre un 3,8% d’inversió total del departament de cultura (10.022.000€), que contrasta amb un 10% de la música, un 11% del teatre, un 14% la llengua o un 8% la indústria cinematogràfica. Les associacions del sector hem demanat una resposta justificativa o actualitzada d’aquesta realitat, que encara no ens ha estat donada. Què justifica aquestes diferències? Potser es considera que el nostre sector tira sol i que ja fem via?

Malgrat que des del 2018 s’han advertit repunts de millora (l’1,5% de cultural, la Col·lecció Nacional d’Art), la situació segueix sent crítica. Els centres d’art territorials tornen a estar amb incertesa pressupostària; les subvencions que s’han augmentat són al 50%; els artistes no venen ni poden pagar-se estudis de treball reglats; crítics i comissaris treballen en condicions econòmiques que no es poden considerar professionals. Els diners, els pocs que hi ha, no estan arribant a la base de la cadena: allà on es cuinen els continguts. Allà on s’ està educant i transmetent el pensament artístic a la ciutadania.

Algun responsable polític pot argumentar perquè en la societat del coneixement al que estem immersos no es dona una aposta àmplia, estructurada i professional a un sector d’on neix el germen de la creativitat i de l’esperit crític? O és que potser s’està assentant una idea perversa del coneixement segons el qual aquest es pot definir i articular sense la crítica, el qüestionament o la seva problematització? Potser és que ho hem dit poc clar i poc alt?