Alba Mayol. Transmatèria

[Text comissarial exposició ‘Alba Mayol. fontane’, CATS (Centre Art Tecla Sala). Setembre-novembre 2023]

Je prends l’empreinte de la mort et de la vie / A l’air liquide

André Breton, L’air de l’eau

“fontane”, d’Alba Mayol Curci (Barcelona, 1979), és una exposició iniciàtica i reminiscent. L’artista ens proposa un salt en el temps i l’espai per mostrar les costures sensibles de la seva identitat ancestral. Formada a Barcelona, Mayol Curci ha forjat part de la seva cultura visual al país d’Itàlia, d’on n’és oriünda per via materna. A partir de la revisitació d’aquell entorn germinal, s’articula tot un conjunt de formes, colors, fluids, textures, paraules, ressonàncies, matèries, tots ells ambigus i contingents, però també orgànics i interpel·ladors.

Les arrels italianes de Mayol Curci se situen a Apricena, un poblet de tretze mil habitants al peu del massís del Gargano. És una típica població rural del sud italià —de l’antiga Apúlia romana—, amb les seves tradicions atàviques, el silenci inquietant dels carrers, la vigilància familiar, la simbiosi amb el camp, la intensitat vital de les seves gents. Podríem dir que és una població granítica, per l’atmosfera cultural inalterada, però també per la seva geologia. Apricena té una de les pedreres més importants de la península, apreciada per la seva pedra calcària, alhora resistent i mal·leable, que dona forma a les singulars cavitats i promontoris del Gargano. Les lloses i edificis del poble enceguen a l’estiu pel reflex de la seva pedra blanquinosa, que il·lumina una realitat de base ombrívola.

A Apricena hi va néixer l’àvia d’Alba Mayol Curci, Antonia Mastromauro, Ninetta, Niné. Una dona forta, d’una peça; poc parladora, però que tot se li entenia. Gairebé sempre s’adreçava a l’Alba en dialecte local, del qual presumia, i renegava de la llengua imposada, l’italià, que quasi no parlava. L’Alba va rebre l’italià de la seva mare i el té integrat en la seva identitat lingüística tripartida, al costat del català i el castellà.

El context descrit és la font original de la qual brolla el projecte artístic de“fontane”. Alba Mayol Curci ha volgut remembrar aquell doll on es va forjar una part determinant de la seva sensibilitat i on es concentren tantes formes i sonoritats incompreses i balbucejants. Ha begut d’aquella font virginal que reivindicava André Breton de l’art, quan és gestat en la seva dimensió subjectiva primera, sense conceptes delimitats ni limitadors. Sense por a l’error o al mitjà d’expressió. Allà Mayol Curci ha retrobat i renovat els interessos que configuren l’eix de la seva pràctica artística: la resignificació de la matèria i de la paraula, des de la fragilitat i el dubte, però també des de l’autenticitat subjectiva i vivencial.

L’exposició s’obre amb una porta carbonitzada, amb totes les estries i accidents texturals efecte de la combustió. La fusta no és fusta, sinó matèria, tal com els romans designaven la matèria primera de les seves portes, finestres i mobles. A Herculà, tots aquests elements es cremaren i insòlitament es conservaren després de l’erupció, resguardats sota les cendres. Els esquelets domèstics del passat clàssic són una de les estampes més vívides en l’imaginari del sud italià, farcit de restes de temples grecs i romans i de ruïnes sota el Vesuvi.

Les portes cremades són d’una radical contemporaneïtat. L’escultura o postescultura contemporània és eminentment deconstructiva: mira d’afirmar subvertint la matèria compacta i afirmativa del passat modern. Des de la via negativa: com l’Angelus Novus de Benjamin, que aleteja cap endavant, empès pels vents del progrés, però mirant de reüll les restes carbonitzades de la civilització. Així, la pell de les portes emergeix en les seves estries, les quals ens mostren els seus camins i sinuositats, que s’entrecreuen, clivelladament, i desvelen els accidents de les inflamacions i incendis. Ho diu el poema d’Alba Mayol Curci que ha editat per a “fontane”: el sud és foc, són flames, fiamme: les que consumeixen llengües, vides, natures. És el foc de les mirades intenses, del verb visceral, també dels volcans i dels paviments roents. És la flama d’un passat que torna picant a la porta del nostre present.

Així, també els estrats murals, els Strati (Strati, 2023), interpel·len la nostra sensibilitat contemporània. No hi ha paret pompeiana, ni paret de la ruralia mediterrània, que no contingui a la seva superfície una gradació d’estrats de pintura o de morter acumulats al llarg dels segles i que les adversitats climàtiques ens descobreixen. Són, de fet, palimpsests: capes d’història aplegades l’una sobre l’altra que fan emergir el pas del temps, amb una pluralitat de mirades que desafia la rotunditat moderna.

Alba Mayol Curci treballa amb el que els alemanys anomenarien Denkfiguren, és a dir, amb figures del pensament. Els estrats no són només estrats: són formes d’on penja reflexió i pensament crític; també les portes, que ens obren a la reflexió primigènia. Així mateix succeeix amb les fonts, le fontane. La formalització de les dues fonts que articulen l’exposició (fontana 1, 2023, i fontana 2, 2023) està guiada per un mateix principi formal: un contenidor de ceràmica cuita, de forma irregular, a l’interior del qual s’acumula líquid natural. Gota a gota, es transvasa a un segon contenidor receptor, el qual tamisa el líquid i desplega la taca final, que vessa naturalment sobre el paviment. A fontana 1 (2023), el degoteig de la mel s’acumula a l’interior d’un sortidor invertit, cuit i manipulat, amb gran esforç, manualment, i. L’artista treballa amb formes orgàniques, més properes als embalums que trobem a la natura (un rusc, un niu d’ocells) que a l’abstracció regular que inspira les seccions de les fonts de les ciutats italianes.

El líquid segueix el ritme contrari que la font civilitzada: es va acumulant i s’acaba propagant des d’allà on va ser gestada, a la terra mare. El mateix ritme segueix a fontana 2, ara canviant els elements. La matèria fluïda és vincotto: un vi regional fet a base de vi, most i figues, al qual se li atribueixen propietats medicinals, com la cura de refredats o de ferides. Les gotes de vi rellisquen per la superfície d’una petxina de mareperla (nacre). I cap dels materials a “fontane”és atzarós.

La mareperla és un element fascinant de la natura aquàtica. Es tracta d’una matèria en origen líquida que segrega la petxina per reparar ferides o per protegir-se de paràsits i agents marins. Al mateix temps, la superfície del nacre és iridescent: reflecteix els colors de l’iris solar en la seva superfície i, en conseqüència, modifica la seva composició cromàtica en funció de l’angle de visió de qui l’observa i de les condicions de la natura. Tots aquests fenòmens —la segregació líquida curativa, la superfície modificable iridescent— comporten una invitació al vincle, a la interacció amb l’altre. Des de la nostra mirada antropocèntrica, tendim a observar la natura de manera plana, extractiva i funcional. Però també hi ha una altra manera d’entendre i relacionar-se amb la matèria natural, que, en paraules de l’escriptora i científica Donna J. Haraway, es dona només des de la coexistència i la convivència. Es tracta d’establir una relació humana amb la matèria, una comunicació fluïda, empàtica i corresponsable amb ella.

La resignificació de la matèria establint-hi un diàleg íntim és un gest compromès. És com canviar les paraules del nostre llenguatge de base heteropatriarcal, adoptant sons i expressions de comunitats històricament oprimides. Mayol Curci resignifica la matèria desproveint-la del seu significat escultòric de sempre, abandonant l’afirmació, la rotunditat, la depuració, i donant pas al diàleg, a l’error, a l’organicitat, a l’acceptació de l’altre. Aquestes coordenades són comunes a una generació d’artistes, com Lucía C. Pino, David Bestué o Eva Fàbregas, que han propiciat un retorn a la matèria entesa com a potència transformadora i amb una alta càrrega deconstructiva, emocional i política.

A “fontane”, es donen grans salts en el temps que acaben incidint en el nostre present. Impluvium (2023) és un contenidor còncau de fibra de vidre creat prenent com a motlle un forat cavat a terra, a les proximitats de la riba del riu Llobregat. La forma final és voluminosa i irregular, com una closca de tortuga, dins la qual l’artista introdueix aigua de pluja acumulada al Centre d’Art Tecla Sala durant tot l’any natural que ha durat la producció de l’exposició. Els impluvium eren pous situats al mig del pati de les llars romanes que recollien les aigües de la pluja que es precipitaven des del pendent de les teulades. Aquella aigua servia per als menesters domèstics i per a la regulació de la temperatura a la llar, en plena harmonia amb el medi. La secció de l’impluvium és transformada per l’artista en una forma còncava: com una petxina, o la forma de dues mans enllaçades recollint aigua. Alba Mayol Curci se sent atreta per les formes de recolliment: els pous, els recipients, els abeuradors d’ocells, les coves. Des de l’experiència artística, des del recolliment sensible, aconsegueix relligar una relació perduda dels humans amb la natura.

“fontane” és un viatge iniciàtic a través de la matriu femenina i maternal familiar: a través dels seus desencaixos, silencis, intensitats, exclusions, conflictes, incomoditats. Només així les obres mínimes d’Alba Mayol Curci vibren i ens abracen. Tremolen de sensibilitat. En una fragilitat compartida. En cada lletra, cada objecte, cada textura, cada gota, hi reverbera una ferida.

Com sol passar en tot viatge de profunditat, l’artista es troba també, allà al fons, amb els elements més primigenis de la natura: l’exposició s’inicia amb el foc, es defineix amb la terra, s’articula amb l’aigua i es relliga, tota ella, amb l’aire (elements inherents al foc, l’aigua, la ceràmica o el vi). Però a “fontane” també hi ha un viatge de retorn: l’artista acobla els elements avui, aquí, repensant les formes, redimensionant-les, empatitzant-hi. Transitant-les, transigint-les, transcendint-les, transformant-les. I, gota a gota, també transformant-nos.