Artistes catalans en el salvament del patrimoni artístic de l’Aragó

LA HISTÒRIA DELS ARTISTES I INTEL·LECTUALS QUE ANAREN A OSCA PER A SALVAR EL RIC PATRIMONI MEDIEVAL ARAGONÉS QUE CREMAVA SOBRE LES BRASES.

[Serra d’Or, maig 2007]

L’escultor Apel·les Fenosa a l’Aragò, durant la Guerra Civil.

 L’any 2004 es va estrenar el documental “Las cajas españolas”. Dirigida per Alberto Porlan aquest excel·lent documental, emès aquest estiu per TVE2, reconstrueix el salvament heroic de les obres del Prado de les bombes feixistes, i l’entrega desinteressada d’artistes i intel·lectuals madrilenys i d’arreu d’Espanya per a acomplir aquest propòsit. Catalunya va viure uns episodis de tragèdia i heroisme semblants, encara avui poc documentats i explicats. El que succeí a casa nostra traspassa, no obstant, els límits del nostre territori. I és que els catalans no només ens ocupàrem d’apagar els nostres focs sinó també el de comunitats veïnes poc  organitzades, com fou el cas de l’Aragó. Aquest reportatge intenta desacreditar aquelles veus que clamen contra els expoliadors d’obres d’art catalans, i pretén retre homenatge a tots aquells artistes, que, només moguts per l’esperit de fraternitat, anaren a l’Aragó arriscant la vida per salvar un patrimoni que estava desapareixent sota el foc.

ELS FETS DE JULIOL. El 21 de juliol de 1936 la confusió regnava als carrers de Barcelona. Militants de la C.N.T i la F.A.I i altres agrupacions marxistes havien entrat a les casernes i s’apoderaren gairebé de la totalitat de l’armament. Els seus primers objectius foren els dos estaments benestants: el clero i la burgesia. D’aquesta manera ben aviat començaren a cremar les esglésies del Pi, de Santa Anna, Santa Maria del Mar (per desesperació de Gudiol i Ricart), de Betlem, amb tot el seu ric patrimoni litúrgic i retaulístic a l’interior.  El conseller de Cultura, Ventura i Gasol, reunit                                                                                                                                                                                    amb el director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, i el director del Museu Arqueològic, Bosch i Gimpera, així com amb altres noms coneguts del món de les arts com Josep Gudiol, organitzaren ben aviat una comissió de salvament d’obres d’art. D’una banda hi havia els representants de la Generalitat, els quals es dedicarien a protegir i incautar les obres de les esglésies i dels conjunts artístics més representatius. De l’altra però, s’obria un comitè de salvament d’obres que es dedicarien a salvar el patrimoni dels espais més perillosos i conflictius. Aquest comitè de Salvament va estar format sobretot per artistes que posaren en risc la seva vida per salvar un patrimoni molta part del qual avui el podem seguir admirant en diferents museus i esglésies de Catalunya i Aragó. Aquests artistes foren, pel que hem pogut trobar fins al moment, Frederic Marès, Melcior Font, l’escultor Duran, Josep Granyer, Apel·les Fenosa, Shum, Alfred Benigani i Ramon Sarsanedes (Barcelona), Ignasi Mallol i Joan Rebull (Tarragona); Antoni Lamolla i Josep Crous (Lleida).

ARAGÓ. Però a apart del salvament del patrimoni català, el qual mereix un capítol a part, el que ens interessa aquí es com el citat comitè de salvament d’obres va ser capaç d’organitzar-se per anar a salvar el patrimoni artístic de les esglésies aragoneses. L’escriptor Miquel Joseph i Mayol, en el seu llibre “El salvament del patrimoni artístic català durant la Guerra civil”, ens dóna els motius de l’organització d’aquest escamot: “Les notícies que ens arribaven a Barcelona des del front d’Aragó donaven compte de catastròfiques i irreparables pèrdues d’obres d’art, especialment al llar de la zona de guerra: temples i convents saquejats, valuoses obres i objectes abandonats pels camins, alguns recuperats per mans pietoses que ho salvaren del pillatge o de la total destrucció”

Amb aquestes notícies Ventura i Gasol autoritza l’organització d’escamots de salvament per a recórrer les comarques d’Osca i de Terol. Un dels primers voluntaris, a més d’artistes que tots seguit citarem, fou l’historiador Josep Gudiol, el qual també se li han publicat les seves memòries sobre el salvament artístic durant la Guerra. Quan arribà a l’Aragó Gudiol expressà: “Aragó no tenia ningú que s’ocupés del seu ric patrimoni artístic i lentament durant 3 anys es va anar destrossant allò que per casualitat havia romàs dels incendis dels primers dies”. Tot i així Gudiol va poder organitzar el salvament de les pintures romàniques de Villanueva de Sigena, les quals avui es poden contemplar al MNAC. El mateix historiador narra com el pintor Antoni Lamolla, autèntic i pràcticament únic responsable del salvament de les obres de la ciutat de Lleida, va salvar i portar a Lleida el Tresor complert de Roda s’Isàbena.

EL TESTIMONI D’APEL·LES FENOSA. L’escultor Apel·les Fenosa havia participat des del primer moment al salvament a les obres de Barcelona. A la seva biografia explica com havia participat en el salvament de retaule de la confraria dels Revenedors de la capella de Sant Miquel i de sant Esteve de l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, obres de Jaume Huguet avui exposades al MNAC. Però quan s’assabentà del que estava succeint a l’Aragó no dubtà a agafar un camió i un fusell i conjuntament amb el seu cosí i dos artistes, el caricaturista Shum (Alfons Vila) i Alfred Benigani, es disposaren a recórrer diferents pobles de l’Aragó. Començant des del front de Tardienta (Osca) varen passar per Grañén, Lanaja, Pallaruelo de Monegros, Vilanova de Sigena, Barbastro, Belchite i Monzón. El novembre de 1936 els artistes tornaren d’Aragó amb el camió replet de retaules d’un immens valor, especialment amb el retaule de San Lorenzo Grañén el qual avui es conserva a la mateixa església de la qual va ser salvat de les flames. Aquesta acció fou tan admirada que se li va fer una entrevista a Fenosa a la revista Mirador l’any 1936, en que l’escultor explica el lamentable estat dels retaules i els insults que va rebre:

“A Pallaruelo de Monegros vaig trobar un retaule formidable de deu metres d’alt, desmuntat al pati del comitè. El volien per fer-ne llenya a l’hivern! Després de barallar-me amb tothom i de passar gairebé per feixista, vaig aconseguir posar tres peces dintre l’església. Temia la pluja i vaig arribar-hi al moment precís que esclatava un xàfec i feia gairebé malbé el retaule. Aleshores, el comitè, al qual jo havia promès mestre i biblioteca, no em deixà agafar el retaule mullat, perquè demanava una camioneta com a preu. “Però si això per a vosaltres no val res; ho deixeu mullar i fer malbé”, els vaig observar. “Para nosotros, no; pero vale para leña; se ve que para usted vale mucho. Páguelo, pues.” I com que jo no tenia una camioneta per a donar-los, allí va quedar el retaule. Quin valor representava?… Era una joia i, sota la pluja i el sol, no en quedarà res.

“És una feina ingrata —segueix— i que no és compresa pel poble. Un dia em mataran, confonent-me amb un lladre, amb un aprofitador del pillatge. He rebut una carta d’un individu que ens acusa, a tots els catalans, d’aprofitar-nos de les circumstàncies actuals per espoliar un poble que no sap el que té. Ens tracta de fenicis, de pirates de l’art i no sé quantes coses més. Com l’autor d’aquesta carta n’hi ha molts. Però ells no han fet res per ajudar-nos; res per salvar res. Són els eterns criticaires i incapaços, per covardia, d’emprendre aquesta tasca pel seu compte. “

Malgrat les injúries que va haver de patir i la vida que va arriscar, Fenosa expressa un gest fraternal al poble aragonès, exemplar en els moments actuals de tensió entre Catalunya i Aragó:

“Nosaltres procurem salvar el tresor artístic d’Osca i de Saragossa, superant tot el possible la destrucció de la guerra i de la revolució. Procurem salvar-lo i, després, acabada la guerra, el retornarem, restaurat i fetes les obres necessàries de conservació, al poble d’Aragó, com a homenatge, com a penyora de germanor i de solidaritat del poble català”

ENEMISTATS. La història que hem explicat només pot servir d’exemple pels dos pobles, avui enemistats, pel poc agraïment d’uns i el poc esperit fraternal dels altres. Una situació mai desitjada per aquells que van arriscar la pell en el salvament de les obres d’art durant la Guerra Civil, en la que en aquest reportatge només n’hem destacat una petita però significativa part.

.

Anuncis