Xavier Gonzàlez. En els blaus de l’arpa

Xavier Gonzàlez se’ns presenta com un digne hereu del que en podem anomenar l’escola nietzscheana present a Catalunya des de l’arribada dels textos del mestre alemany a través de les traduccions de Joan Maragall a principis del segle passat. En efecte, i la història així ho constata, l’actitud valenta i desaforada d’introspecció i subjugació envers una virtut, en aquest cas  la pictòrica; el compromís amb la profunditat, la màgia i el misteri, i l’interès per una nova fe espiritual capaç de redimir un context a través del culte a la intensitat, són algunes de les claus que uneixen a artistes com Torres-Garcia, Miró, Foix, Dalí, Ponç, Cuixart, Arranz-Bravo o Amat, una actitud que per l’afany i el rigor dels predecessors, no mort i segueix en plena transformació. No és d’estranyar, doncs, que l’ obra de Xavier González vessi sobre a aquest pòsit tot un substrat que es centra en fer harmonioses dues arts com l’arquitectura i la música, que segons Shopenhauer, un  gran ideòleg de les arts subterrànies, són limítrofes i contradictòries entre elles. Una per excés de voluntat l’altra per mancança d’ella.  En aquesta exposició és la música que entona i guia al pintor en la recerca de l’estructura originària del color blau. No és l’objecte del pintor emular els blaus del cels ni de les aigües clares del mediterrani. No és la mesura, ni la bellesa, ni tan sols una identificació de la pintura per fer parangó amb les virtuts clàssiques. La mirada clàssica s’extingí amb la Guerra Civil, amb l’esbandida del noucentisme; és el blau doncs que recerca l’avantguarda, el blau de l’individu totalment compromès amb ell mateix i en la recerca d’una fe informe, sempre dins la irrealitat, identificat amb el blau dels móns submergits i supramundans, que el pintor estructura a la tela, per a donar-li sentit i ordre al que, sense la seva ajuda, seria pur caos musical.

L’ORDRE DEL SO I DEL TEMPS. Rebolcar-se entre les llavors orgàniques colgades dins la pell d’elefant, i identificar-se amb el seu cos trastornat i desenfocat. Posar-lo en context, inspirant-se amb els volums que emanen dels sons durant la creació de l’univers. Viatjar a través de les sonates de Bach per a entendre la relació instintiva, irreflexiva però rigorosament ordenada, entre el traç del color i de la geometria. Per a absorbir les pintures de Xavier Gonzàlez només cal submergir-se i tenir el valor de respirar en les obscures  profunditats dels oceans i entendre llavors l’origen misteriós del color blau, del que l’artista s’ha intentat tenyir per a alliberar-se’n. Saturar-lo per a no ser-ne mai més esclau.

[Bonart, juny 2006]

Anuncis