SWAB, una fira d’art necessària


Donem la benvinguda a SWAB, la fira d’art contemporani organitzada pels arquitectes i col·leccionistes  Joaquín Díez-Cascón, Marina Díez-Cascón i Fernando Rial, que representa una nova temptativa per instaurar a Barcelona un reclam periòdic ferial dedicat a l’art internacional i emergent. La primera edició, que va tenir lloc entre l’onze i el catorze de maig passats, va suposar tot un glop de vida, frescor i internacionalitat en una ciutat incapaç de posar d’acord a col·leccionistes, galeristes i institucions per organitzar un certamen d’art contemporani de referència. Un forat que l’han sabut aprofitar els organitzadors de swab encoratjats per un grup de galeristes estrangers com Leo Koening de Nova York, Fred Mann de Londres o Marta Moriarty de Madrid, gràcies a qui han pogut convocar més de quaranta galeries internacionals (el vuitanta per cent del total) de tretze països diferents (especialment d’Alemanya, França, Anglaterra i Estats Units), al costat d’algunes poques galeries locals (ADN, Senda, Estrany de la Motta i Iguanapop, juntament amb Pilar Parra y Romero de Madrid). Swab té com a referència a fires internacionals recent sorgides com Volta, Liste, Baelatina de Basilea; Basel Miami, KIAF Corea o CIGE a China que es caracteritzen per la modernitat de la seva imatge – sòbriament dissenyada en el cas de swab- i per la limitació dels estants per tal d’evitar la saturació iconogràfica del visitant i afavorir la proximitat entre galeristes i col·leccionistes.

CONTINGUTS. El contingut de les obres i artistes que es van presentar a la fira de ben segur que serà criticat pel sectors més radicals d’art contemporani ja que es limita a l’exposició de pintura, escultura i dibuix. No trobem ni instal·lacions ni vídeos, ni performances, ni arts relacionals, fet que en certa manera hauria alleugerit l’excessiu pes objectual de la fira. La virtut de Swab radica no obstant en haver sabut trobar el punt mig entre l’art de format convencional i de contingut innovador i diversificat. Destaquen nous suports, materials, estils encesos, urbans i eclèctics: figuracions muralitzades, paisatges distorcionats, pintura digitalitzada, erotismes naïfs, revivals engrafitats, il·lustracions i còmics monumentalitzats, hiperrealismes insultants i plastificacions kitch. La qualitat de les obres variades és flucutant, balanceja entre la frivolitat o l’impacte generalitzat i la maduresa puntual. Ens decantem no obstant per la possibilitat a l’error però renovador i arriscat abans que l’encert encarcarat i monòton. D’aquestes trobades neixen noves afinitats estètiques fins al moment inaccessibles (ens han sorprès gratament la maduresa dels artistes presentats en galeries com Pilar i Parray Romero de Madrid, Fred Mann, Wohnmaschine de Berlin o Suzanne Tarasieve de París) i a més suposen nous estímuls per als nostres artistes i crítics.

PUNTS CRÍTICS. A mode d’esmenes, considerem que un certamen d’art contemporani a Barcelona ha de donar molt més de si perquè es converteixi en una fira d’art de referència per a la ciutadania. Hem trobat a faltar la participació més activa del gremi artístic barceloní (crítics d’art, galeristes, museus, o fundacions) sense els quals el certamen quedarà com un fet aïllat  i abocat a l’autocomplaència. En aquest sentit s’estan fent gestions per fer coincidir el certamen l’any vinent amb el Loop. La concessió de premis a artistes joves, concursos, l’organització d’exposicions complementàries sense ànim de lucre o conferències i activitats serien altres elements important per evitar que la fira es vinculi només al col·leccionisme. A més a més, per què no comptar amb una participació més àmplia i agosarada de les nostres galeries i artistes per a poder-nos comparar amb més propietat amb els fluxes internacionals? I les institucions, sabran entendre que els seu paper és fonamental  com a aglutinant i mediador entre els diferents sectors de l’art i que una fira d’art té una transcendència social que va més enllà de lo privat? Els organitzadors ja han mogut fitxa, ara també és tasca nostra la de ser capaços de perpetuar un certamen, es miri per on es miri, necessari.

[Bonart, Juny 2007]