Sean Scully. Seqüències de densitat


SALUT PICTÒRICA. És necessària per la nostra salut cultural que es combinin exposicions d’art contemporani experimental (com en la recent fira SWAB) amb d’altres dedicades a revisar els principals mestres de les arts plàstiques del nostre temps. Les primeres ens recorden la necessitat de renovar pells caduques i encarcarades des de la sorpresa, la provocació o la descàrrega emocional. Les segones per a rememorar els nostres valors espirituals inalterables, encarnats en una forma personal, profunda i renovada. És seguint aquest criteri que aplaudim l’exposició retrospectiva dedicada a Sean Scully organitzada per la Fundació Miró en col·laboració amb el Musée d’Art Moderne de Saint Étienne i el MACRO de Roma. No és mai sobrer  tornar a veure les creacions d’un pintor de referència que resideix i treballa a la ciutat de Barcelona – quan no ho fa a Londres o Nova York – ja que la lectura del seu art ens apropa a una vessant de l’art abstracta poc cultivada a Espanya, la que pertany a les corrents postminimalistes que van tenir lloc a Estats Units durant la dècada dels setanta i vuitanta. Al mateix temps, la seva obra posa de nou sobre la taula els valors espirituals de la pintura abstracta tradicional, dels que no defugen els nostres pintors de la generació informalista, com ara: la transcendència, la dualitat entre expressió emotiva i serenitat estructural, la naturalesa evocativa del color o desfragmentacó del suport pictòric.

TRADICIÓ i ACTUALITAT. L’exposició s’inicia amb les obres que Scully va realitzar després de la seva arribada als Estats Units l’any 1975. Si en la seva formació londinenca s’havia interessat pels pintors de l’avantguarda clàssica com Picasso, Miró, Brancusi o Matisse, el seu interès es centrarà en pintors que precisament que la seva generació combatria, l’expressionisme abstracte i especialment la figura de Mark Rothko. De fet tot i les seves incursions en els moviments pictòrics del seu temps com la pintura minimalista la seva obra sempre mantindrà el rigor estructural i la frescor colorística pròpia dels mestres d’avantguarda i una tendència devers la transcendència rothquiana. L’arribada d’Scully a l’escena pictòrica coincideix amb l’eclosió del minimalisme que el portà a qüestionar les lliçons pictòriques apreses fins el moment des del despullament total de l’obra en una actitud que preservarà fins les obres més recents. És la lectura que hem de considerar en les primeres obres banyades de preciosisme òptic de la sèrie Overley (1974) o Horitzontals (1976).

EVOLUCIÓ I INDEPENDÈNCIA. No serà no obstant fins ben entrada la dècada dels vuitanta que la seva obra no experimentarà un pas en ferm cap a la maduresa pictòrica. Obres com Fort o Araby ens apropen el moment en que Scully entén que l’art a més de ser purista, moral i econòmic ha de ser expressivament emotiu. Va ser conscient que aquesta actitud no l’assoliria sense abandonar la pintura acrílica, concentrant-se en la lentitud poètica i fatigant de la tècnica a l’oli, aprofundint en una obra més dualitzada, entre la construcció estructural i la vibració menys definida de la pinzellada (en l’animació orgànica del traç en diria ell). Fou un canvi de rumb compartit per artistes contemporanis com Frank Stella o Agnes Martin, decidits a superar la fredor minimalista.

ESTRUCTURA COMBATIVA. Allò important – diria Scully anys més tard – és concentrar-se en el procés pictòric (process work, en la pintura i la tècnica pròpiament) abans que en la finalitat (sense partir dels aprioris freds del minimalisme). Per Scully l’estructuració pictòrica és un fet reflexiu, en el qual “la composició és una competició per la supervivència”. Li interessarà el repte de donar unitat a un quadre tot fent sobreviure a través del mestratge gestual i colorístic petites superfícies enfrontades a d’altres més grans i sòlides. La majoria de les seves composicions són seqüencials i conformades des de la horitzontalitat o la verticalitat. La diagonal té poc presència en el seu art per la convicció que és una forma que ja trobem dins la mateixa rectitud. La seqüencialitat de les seves estructures ve motivada per l’interès cinematogràfic del pintor i l’ajuda a plantejar sobre el pla diferents problemes plàstics que anirà resolent en sèries venideres. És en la resolució de problemes plàstics que es defineix la seva obra. No busca en l’exterior, en la novetat per la novetat, la solució dels seus problemes: els reptes se’ls imposa i resol des de la pròpia praxis pictòrica, carca a cara amb la seva experiència.  En aquest sentit, l’exposició que es presenta ara a la Fundació Joan Miró és una bona oportunitat per mirar d’esbrinar els reptes plàstics plantejats des dels seus inicis confrontats amb els que ha intentat superar en els seus darrers deu anys de producció artística.

[Bonart, Juny 2007]

Anuncis