Quo Vadis Consell de les Arts?


El passat vuit de maig el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts després de cinc anys de tràmits, promeses i negociacions. Una llei important, encara que, tal com era d’esperar, escapçada: el Consell disposarà de menys representants del que es pretenia (11 enlloc de 14), menys competències de les que anunciaven (els seus membres només podran aconsellar i gestionar les ajudes a la creativitat) i pocs recursos (15 millons d’euros, contra els 150 que destinen per exemple a Anglaterra). La llei ha acabat essent menys del que la societat civil es mereixia, sobretot després de la participació exemplar de la Plataforma de la Cultura per un Consell de les Arts a Catalunya, que durant quatre anys ha aconseguit agrupar les principals associacions culturals catalanes (AAVC, ACCA, FAD, ABA…) –que representen més de deu mil creadors i agents culturals de Catalunya–, posar-les d’acord per proposar les bases de la llei del Consell de les Arts (Acords del Castell de Sant Boi, juny 2004, Projecte de llei del CAC) i negociar-la amb els polítics.

Ara bé, un cop tramitada la llei, on és el debat ciutadà sobre els objectius i les activitats que volem que doni suport el Consell de les Arts? Durant un cert temps, les accions de la Plataforma havien anat acompanyades d’un cert debat ciutadà, més aviat migrat quant a participació, però que va comptar amb agudes reflexions (consultables a la xarxa) de membres de la intelligentsia catalana com Oriol Pi de Cabanyes, Frederic Amat, Josep Ramoneda, Xavier Bru de Sala, Jordi Coca, Florenci Guentin, Rafael Argullol o Jeffrey Schwartz. Des de fa alguns mesos, no obstant, que el debat s’ha acabat: ni articles d’opinió, ni valoracions, ni propostes. Precisament, ara tenim l’oportunitat per primera vegada de debatre aspectes cabdals sobre el contingut del Consell de les Arts: ¿Quines iniciatives artístiques podrem aspirar a tenir amb un Consell més independent i representat per professionals qualificats? ¿Quins objectius artístics, culturals, socials pot adoptar el Consell de les Arts?

L’ARTS COUNCIL of ENGLAND  Un cop més, trobem una bona font d’inspiració en els Councils anglosaxons. Els objectius de l’Arts Council Of England, per exemple, els estatuts del qual, definits des de la seva creació l’any 1946, i impulsats per l’economista John Maynard Keynes, encara avui es mantenen intactes. Uns estatuts que defensen: 1) Desenvolupar i millorar el coneixement, comprensió i pràctica de les arts; 2) Incrementar l’accés de la gent a les arts; i 3) Aconsellar i col·laborar amb els departaments governamentals, autoritats locals, councils regionals i altres organitzacions. Dit en altres paraules: educació, proximitat i cooperació, tres assignatures pendents a casa nostra i fonamentals si aspirem a un creixement del nivell cultural de Catalunya. Però el pragmatisme anglès (que fins i tot troba en el fet artístic una funció i una utilitat) no s’acaba aquí. Aquests tres objectius es concreten en les bases dels plans triennals en què s’organitzen els consells. Així, per al període 2006-2008, i sota el lema “Posar les arts al cor de la vida de la nació i la gent al cor de les arts” (“To put the arts at the heart of national life and people at the heart of the arts”), s’han definit sis prioritats: A) Difondre i educar la creativitat entre nens i joves (“Children and young people”); B) Fomentar la participació de la ciutadania en les arts (“Taking part in the arts”) C) Estimular l’economia creativa i innovadora (“Creative economy”); D) Incidir en el creixement creatiu i benestant de les comunitats (“Vibrant communities”) E) Internacionalització de l’art (“Internationalism”), i F) Celebrar la diversitat a través de l’art (“Celebrating diversity”).

ACTUACIONS. Totes les actuacions portades a cap per l’Arts Council of England estan pactats pels catorze membres que constitueixen el Council en qüestió: professionals de les arts i de la cultura que voluntàriament (és a dir, sense sou) participen a les entre sis i deu reunions anuals del consell. A Anglaterra, un equip de dos-cents funcionaris és l’encarregat de portar a la pràctica les decisions dels consellers de l’ACE. Aquest any, per exemple, i entre altres projectes, estan elaborant el programa The Big Art Project (www.channel4.com/bigart), amb un conveni amb Channel 4, en què posen en contacte artistes contemporanis amb set ciutats angleses (Belfast, Cardigan, Sheffield, Burnley, Beckton, Isle of Mull i St. Helens) a fi d’elaborar obres d’art públiques que no solament destaquin per la seva singularitat o excel·lència artística, sinó també per la seva capacitat de representar les comunitats assignades. D’altra banda, i dins l’àmbit de la inserció de l’art en l’àmbit de l’educació, l’ACE ha elaborat el programa Creative Partnership (www.creativepartnership.co.uk) en què arquitectes, científics, artistes i humanistes són seleccionats per col·laborar activament amb les escoles d’Anglaterra i elaborar programes creatius amb els quals estimular la personalitat i les habilitats dels alumnes.

L’ACE A LONDRES L’ACE té competències en l’elaboració de programes d’actuació propis, però també s’encarrega d’atorgar beques i subvencions a projectes i organitzacions independents (única competència executiva, per cert, de què disposarà el nostre futur Consell de les Arts). En el cas de Londres, els fons per a les subvencions a activitats artístiques els aporta íntegrament la Loteria Nacional anglesa. Des de 1993, un vint-i-vuit per cent dels diners que els londinencs gasten en la Loteria és destinat a causes socials i culturals. El consell garanteix una resposta a les sol·licituds dels aspirants entre sis i dotze setmanes perquè l’artista no perdi l’entusiasme. Només durant el mes de març del 2008, el consell ha subvencionat vint-i-cinc projectes per als quals ha destinat £409,363, una quarta part de les quals dedicada a les arts visuals (a la fotògrafa Emma Critchely i a l’artista visual Rafael Lozano per a una instal·lació a Trafalgar Square).

Si donem un cop d’ull als projectes ja finalitzats en els darrers anys, ens adonem que els projectes artístics presentats es valoren també pel seu compromís social. En els darrers cinc anys, l’Art Council de Londres ha ajudat al finançament del Teatre per a la tercera edat per lluitar contra la soledat; el Teatre dels infants (Unicorn Theatre) ha contractat la banda brasilera Affro Musics perquè ofereixi als joves dels suburbis londinencs la possibilitat de sortir de la marginalitat a través de la música; un nou teatre per a la dansa (Greeneich Dance Agency), on els professionals assagen i alhora ensenyen als amateurs de la comunitat; o el projecte Own Art, que és un conveni entre l’ACE i dues-centes cinquanta galeries d’Anglaterra per donar crèdits sense comissió i incentivar així la ciutadania a la compra d’obres d’art.

A Anglaterra, el compliment dels objectius i dels compromisos del consell, i el respecte als uns i als altres, tenen la mateixa importància que l’excel·lència artística que es demana a l’hora de concedir ajudes, fet que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el rumb concret que el nostre Consell de les Arts voldrà emprendre: Serà de nou la identitat el que finançarem? L’art per l’art? La contemporaneïtat sense brides? Les capelletes artístiques? ¿O adoptarem, com els anglesos, una visió més pragmàtica i cohesionada de l’art i de la creativitat, activitat que entendrem no tan sols com a vehicle d’autoafirmació, sinó com a ens integrador social i de millora de la qualitat de vida de les persones? Si volem un Consell de les Arts de qualitat i sense ingerències polítiques no ens podem permetre una actitud passiva davant els esdeveniments, perquè precisament el Consell és un organisme pensat perquè la societat civil, més qualificada culturalment que la classe política, tingui veu, vot i poder de decisió.

Passi el que passi, sempre hem de tenir en compte els savis consells de Bricall, segons el qual el Consell de les Arts no serà la solució al nostre dèficit històric i cultural, sinó que ens permetrà disposar d’un mètode per ser més eficaços i perquè la creativitat dels nostres artistes no s’escoli per l’aigüera. No hi haurà miracles. Sense una forta base educativa i sense la participació activa i desinteressada de la societat civil, especialment dels seus agents culturals, poques oportunitats tindrem per remuntar el “vol gallinaci” –Pla dixit– a què sempre ha tendit el país en els seus affairs culturals.

[Bonart, juny 2008]

Anuncis