La revolució silenciosa d’Arístides Maillol

Mediterrània, d'Aristides Maillol, 1905

Es presenta a La Pedrera una exposició d’aquestes que fan disfrutar, tant des del punt de vista emotiu com intel·lectual. Maillol fou un gran escultor. Sempre va tenir la bellesa femenina com a punt de referència i sempre la va modelar amb sensibilitat, intel·ligència, claredat. Però per sobre de tot això, Maillol fou un gran revolucionari. La gran lliçó que es desprèn d’aquesta exposició és que també amb la bellesa es pot ser subversiu. Presentà per primera vegada una escultura en públic a la Saló de Tardor de 1905, quan tenia quaranta anys, a la mateixa exposició on debutaren els fauvistes. En pintura, el grup liderat per Matisse, trencaren esquemes cromàtics i en el camp de l’escultura Maillol introduí, silenciosament, els principals paradigmes de l’escultura moderna. És cert, sovint ens parem poc a pensar-ho: però qué vol dir art modern? No volia dir abstracció, radicalitat, provocació? Doncs bé, si, però també el que es desprèn de l’art de Maillol: simplificació, essencialitat, abstacció de formes, preferència en la reflexió d’un motiu iconogràfic aïllat abans que una narració. Abans que ell ningú havia introduït aquests termes en escultura. I és que Maillol entenia la figura femenina com a pretext per a reflexionar analíticament sobre volums, formes pures, línies ondulades. André Gide, comparà en aquella exposició de 1905 una escultura de Maillol amb una altra de Rodin. Rodin, aquest escultor tan idoletrat que sempre ens apareix com el primer escultor de la modernitat. Doncs bé, Gide de Rodin tan sols parlà de “moviments barrocs”, “d’impacte emocional”; però de Maillol parlà d’una manera inusual al seu temps: només fou capaç d’adjectivar la seva obra amb el mot “silenci” i acabà el seu escrit dient el que fins llavors només s’havia dit en pintura: “Les seves escultures no signifiquen res”. Estem a les portes de l’abstracció a Europa. Ben aviat joves escultors com Laurens o Brancusi entendran el missatge de Maillol i passaran a reflexionar tan sols sobre volums i formes en l’espai. Però Maillol mai passà la frontera de la representació figurativa, perquè considerava que la bellesa havia de ser sempre identificable. I és que en certa manera, Maillol era un artista del segle XIX. No vull dir amb això que fos un escultor acadèmic; com els seus companys fou un escultor autodidacta. Igual que Cézanne, Van Gogh o Gauguin, entenia que l’única manera de renovar les formes artístiques era fugint de la civilització: de les presses, de la velocitat, del diner, de les normes acadèmiques. Després d’haver passat uns anys a París, es refugià com aquells en la senzillesa i humiltat del camp, en la puresa de les fomes de la natura i de les pageses catalanes. A Banyuls, el seu poble natal, trobà la inspiració i la quietud necessària per a endegar la gran revolució de l’escultura moderna: la conquesta de l’abstracció espaial.

One comment

  1. De fet Gauguin va fer la mateixa fugida de la civilització buscant l’essencia i la puresa de l’art, en un intent d’oblidar-se de lo apress. Crec que és una reiteració de molts artistes. Si no l’has vist et recomano la pel.licula “L’artista i la model” basada en l’artista Aristides Maillol . Jo mateix li vaig fer un breu comentari al meu blog http://laemociondelarte.blogspot.com.es/2013/01/el-artista-y-la-modelo.html

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s