La persistència del muralisme

En els darrers anys venim advertint l’interès d’alguns artistes i centres d’art de Barcelona per a la creació mural. Recordem els dibuixos monumentals de Sílvia Prada sobre els murs interns del Santa Mònica (època Baremblit), o els d’Abigail Lazkoz, a la galeria dels Àngels. També l’exposició Els vint-i-quatre  graons, a la fundació Mirò, que convocà fa dos anys a cinc artistes peninsulars (Raúl Belinchón, Abigail Lazkoz, Javier Srce, Diana Larrea, Juan López) per a que intervinguessin sobre les parets de l’Espai 13. La Fundació Miròpresenta ara una exposició –Murals– que reivindica la consolidació d’aquesta pràctica en el marc internacional. Martina Millà ha seleccionat a deu joves artistes dels quatre cantons del planeta – del Marroc, de Singapur, d’Anglaterra o dels Estats Units- per a crear murals específics en l’espai central d’exposicions.

LONDRES, CAPITAL DEL MURALISME CONTEMPORANI. Si Nova York va ser la capital del graffiti dels vuitanta Londres és la capital del grafisme mural d’aquest principi de segle. Gairebé la meitat dels artistes convocats per l’exposició Murals o treballen o s’han format a la capital del Thames, que forneix una quantitat envejable d’escoles d’art i d’institucions obertes, eclèctiques i sense prejudicis. És el cas per exemple de l’artista alemany Lothar Götz (Günzburg,1965), sorgit del Royal College of Arts i que el 2006 va exposar una intervenció al metro de Londres dins el cicle Art on the underground; també de Paul Morrison (Liverpool, 1966), format a la prestigiosa Goldsmiths college; o recentment també hem pogut veure a Londres una exposició dels collages-morals de l’artista italiana Ludovica Gioscia (Roma, 1977), també aquí afincada  i que estudià a la Chelsea College Art of Design. Així mateix, La Tate Modern presentav el passat 2008 l’exposició Street Art, dedicada al graffiti contemporani i entre els artistes participants trobàvem una de les parelles d’artistes, Eltono y Nuria, que també intervenen a la Mirò. A la majoria els uneix la seva naturalesa híbrida i polifacètica; ja no provenen del camp de la pintura com en els boom del graffiti als vuitanta, sinó de la il·lustració, del graffiti urbà, del grafisme o del disseny de moda. La recuperació del mural a Londres es deu també a l’efervescència de la seva cultura urbana  així com en l’anomenat efecte “Banksy”. Aquest és el sobrenom d’un dels grafiters més populars a la metròpoli, que es dedica a subvertir les consciències dels ciutadans pintant grafitis satírics sobre els murs de les velles cases de l’Est-end londinenc: rates, polítics, policies, es conten entre els seus símbols efímers que més han transcendit a l’opinió pública i fins i tot, en el que és considerat el seu declivi, a l’econòmica.

 

EL MURAL EVANESCENT DE RICHARD WRIGHT. A l’estímul del muralisme contemporani també hi ha contribuït la Tate Britain, que en la convocatòria del Turner Prize d’aquest any ha atorgat el primer premi al muralista escocès Richard Wright. Ha estat l’edició menys polèmica de totes les realitzades fins l’actualitat. Per unanimitat, els jurat ha premiat el colpidor mural de cinc metres d’alçada creat in situ durant més de tres mesos de treball a les sales d’exposicions del museu. L’obra està il·lustrada primmiradament, a base de textures informes segellades amb fines làmines de pa d’or, que evoquen les impressions de l’artista davant els quadres de Turner o de William Blake. El mural és evanescent. Els reflexes que generen els daurats van fent desaparèixer la imatge a mesura que aquesta és recorreguda amb la mirada.  Per Wright l’aposta del muralisme és tota una declaració d’intensions. Considera que l’important en l’art és l’instant de l’experiència i per això les seves obres són peces úniques i efímeres, creades tan sols pel lloc on és cridat a treballar. Així, el passat tres de gener, en tancar l’exposició dels premis Turner, l’obra desapareixia, davant la incomprensió dels media sota la pintura blanca del museu,. “M’interessa tan sols la fragilitat de l’experiència”, insistia en una entrevista al The Guardian. Amb aquesta convicció  Wright apareix en l’actualitat artística londinenca com l’antítesi de Damien Hirst, el gran estàndard de la Londres opulent de l’era Blair.

[Bonart, febrer 2010]

Anuncis