Josep Aragay i Breda

Des de 1975 la ciutat de Breda compta amb un dels museus més desconeguts i amb més personalitat de Catalunya. Situada en una església romànica del segle XII, de la que es conserven els frescos de l’absis i el creuer, el museu acull una important col·lecció de dibuixos, gravats, pintures i ceràmiques de Josep Aragay (Barcelona 1889-Breda 1974), un dels artistes que intervingué amb més protagonisme dins del moviment  noucentista .

Abans de morir, Aragay manifestà el desig de lliurar al poble de Breda la seva obra, fet que s’acompliria un any més tard de la seva mort, el 1974.  Des d’ençà el museu ha anat creixent gràcies a les donacions (de la seva viuda Teresa Solà, Marcel·lí Trunas, Salvador Riera o Martina Aragay,) i les reformes dutes a terme el 1988, però sobretot gràcies a la conservació i dedicació incondicional al museu del seu director Marcel·lí Trunas. Gràcies a ell existeix una bona part de la col·lecció del museu, el qual l’ha anat ampliant amb l’adquisició de peces i l’ha anat documentant amb la creació i manteniment del seu arxiu. És ell qui durant cada cap de setmana des de fa 25 anys ha obert el museu per explicar-nos el que les obres no ens poden transmetre: el caràcter més íntim i personal de l’artista, del que fou bon amic i confessor. I tot és un acte de compensació i generositat,  ja que segons en Marcel·lí “En Aragay li dec moltes coses, entre d’altres la meva formació intel·lectual d’un sastre de Breda que no havia pogut anar a l’escola”.

A través de la complerta col·lecció del museu  recordem la gran importància de Josep Aragay en la història de l’art català. Fins el 1916 visqué una etapa de joventut molt creativa, era considerat una jove promesa, el noi mimat i admirat pels seus coetanis, amb una força i expressivitat artístiques molt elogiades en el moment i que queden paleses en els il·lustracions per a la revista Papitu entre 1909 i 1911 que es presenten a l’entrada del museu. Visqué de ben prop l’entorn noucentista d’Eugeni d’Ors i Francesc Galí, essent el director artístic amb 22 anys de l’Almanach dels noucentistes, i il·lustrant llibres com Poemes del port de Josep Maria López Picó (1911) o Poemes de neguit, de Joaquim Folguera (1915).  En la secció de dibuixos i pintures de la mateixa època veiem les seves formes preferides que es van repetint al llarg de la seva trajectòria: els cavalls barrocs, els animals imaginaris o els retrats.

Itàlia, la ceràmica i Breda. Un viatge a Itàlia de vuit mesos, que fou pagat per l’Ajuntament de Barcelona,  li atenuà per a molts la seva força expressiva, emmirallant-se amb el classicisme italià. Tot hi així rebé l’encàrrec per la decoració de la font de Santa Anna de Barcelona, del que el museu en conserva els dibuixos  i estarguits preparatoris. La ceràmica seria la tècnica amb la qual més èxit assoliria, i en el museu podem apreciar una magnífica evolució des dels seus inicis col·laborant amb Francesc Quer (1915) fins a gerros i plats del final de la seva vida, passant per magnífiques peces noucentistes de 1930 realitzades a Breda. Fou precisament en aquest petit poble on decidí instal·lar-s’hi des de 1922 per a consolidar-se com a ceramista, deixant enrera els importants vincles que tenia amb Barcelona. La seva desaparició, interrompuda per comptades exposicions de ceràmica i pintura a Barcelona, ha contribuït en l’oblit d’un dels artistes que es considerava amb més projecció artística entre els noucentistes. També va realitzar algunes manifestacions artístiques al poble, com la  decoració del baptisteri de l’església l’any 1927, el qual seria repintat al final de la seva vida pel mal estat de conservació. Una obra que avui es consideraria molt important i la qual en Marcel·lí segueix lluitant per que sigui restaurada i tornada a mostrar als seus habitants.

[Bonart, Febrer 2005]

Anuncis