Dominica Sànchez. El dibuix entre dits

La galeria d’Art Artur Ramon Contemporani ens segueix donant mostres de las seva aposta per descobrir artistes plàstics contemporanis centrats en cultiu del difícil art de la bellesa i el refinament. Aquest és el credo plàstic de la pintora barcelonina Dominica Sánchez, l’obra de la qual comença a tenir un cert nom i carisma entre certs cercles artístics de la ciutat de Barcelona (recordem l’èxit de la pintora a la mostra de l’any passat a la galeria Fidel Balaguer) I és que en ple segle XXI, sorprendre’s en la contemplació d’una proposta abstracta i gestual sense que això comporti una repetició, un crit de sang o una provocació banal, és del tot excepcional. Dominic és una artista clàssica, en el bon sentit del terme, és a dir clàssica perquè a través de l’esforç, la lentitud de reflexió, el desinterès cap a les modes, l’atenta mirada a les arts que l’han precedit i la exploració o confiança en el seu jo artístic, ha sigut capaç de bastit una obra tan aviat mesurada com sentida.

ARRELS DE L’ART. L’obra de Dominica neix d’una forta vocació per a trobar l’harmonia des de les arrels mateixes de l’art. D’una banda Dominica empra la marginal tècnica del dibuix , que és el mateix que reivindicar l’experiència artística des de les mateixes basses, tal i com era entès des del Renaixement, és a dir la bellesa nascuda des de la humiltat del  dissenyo. Un dibuix que, tal i com destaca el crític Casamartina, no és mai esbós, sinó obra acabada i sòbria, de sobrietat no pas pomposa sinó espartana: un dibuix entre dits com deia el poeta Puigdefàbregas en homenatges a les seves formes. Uns traços que es renoven constantment i així  ho ha constatat en aquesta mostra amb l’ aplicació de taques subtils de color, sobra la seva base blanc negrosa, reivindicant també el seu passat com a pintora.  Un passat val a dir que pels que hem tingut oportunitat de presenciar-lo, algun dia caldrà recuperar i revisitar.  D’alta banda, els millor gestos de la seva obra sobre paper els trobem transformats i materialitzats en les seves escultures sobre ferro, que Dominic ha treballat per l’ocasió d’una manera artesanal. Ren homenatge d’aquesta manera als objectes antics, artesanals, de materials i formes senzilles, que antigament rondaven per cases, masies i fàbriques, la força plàstica de les quals serveix com a font d’inspiració de l’artista. Dominca converteix l’artesania en art, és a dir es distancia de las seva mundanitat i en preserva la seva força i elegància plàstica. Amb aquest gest Dominica  dóna sentit a la mateixa practica artística en el moment que l’artista entén l’art com aquella necessitat humana capaç de millorar la pròpia naturalesa.

L’aura dibuixada és el títol amb el que es presenta aquesta temporada al públic barceloní. El títol no és gratuït, ja que la recerca de l’aura plàstica ha sigut una de les tasques més dificultoses i recercades en els darrers segles. És l’aura moderna amb el seu el resplendor magnètic la que cerca Dominica però també l’aura mil·lenària aquesta constant en la nostra història de la’rt, ja des de la Grècia clàssica, de trobar l’harmonia a través d’una geometria, que en la seva justa reflexió en pot resultar d’una gran densitat espiritual.

[Bonart, Novembre 2007]

Anuncis