Blanca Casas. Les pells de París

Contràriament al que acostuma a passar amb els crítics d’art, els quals sovint coneixem primer a l’artista i després -ja més dirigidament- analitzem la seva obra, amb la Blanca Casas primer vaig conèixer l’obra i després la persona. Va ser en la darrera edició de la FIAC de París on en un estant d’una galeria francesa em vaig entretenir tot observant una fotografia intitulada “Marcel”. Ja és meritori que entre tantes obres i pintures que vaig passar per alt -per saturació de contemporaneïtat- en la fira, una d’elles no fos “el Marcel” de Blanca Casas. Però no crec que sigui tan gratuïta la trobada. El que em va atraure d’aquesta petita fotografia -a part de la mediterreneïtat manifesta – va ser la sensibilitat de l’artista per a saber integrar tres conceptes; com són els de progrés (toxanes),  natura (camp mediterrani) i home, en un medi que no és plenament el del progrés (el camp), ni únicament natural (el camp està com “en construcció”) i on l’home, sol, s’hi sent com incòmode, estranger. Em va semblar una versió contemporània  dels solitaris dels paisatgistes romàntics alemanys (recordeu el pintor Friederich?); aquí en Marcel no està commocionat per la perfecció de la naturalesa (ni per tant tampoc integrat a ella), sinó escèptic i perdut en la contemplació de l’horitzó, és a dir del futur.

Pells de serp. Però el tema principal i menys evident de la fotografia és el de la muda. La Blanca des de que va arribar París, potser per l’estranya melangia que contagia aquesta ciutat, no ha parat de treure suc sobre aquesta temàtica entre dramàtica i emotiva del vestit abandonat anònimament al carrer, dissecat, com una pell de serp, que ha deixat de tenir vida. És aquesta vida passada a la que es refereix la Blanca. Ens intenta fer sortir d’aquesta estranya fascinació de l’home cap els objectes inerts i al mateix temps de la incomoditat que ens produeix el seu aire d’anonimat. És la samarreta blanca que porta en Marcel a la fotografia. L’artista ha imaginat l’home de la samarreta que un cert dia va trobar abandonada per terra.

Diverses instal·lacions, exposicions, fotografies i vídeos han tingut com a motiu a principal la muda. A París s’hi ha interessat la galerista François Paviot; a Toronto l’Ontario College d’Art and Dessin i a Catalunya de moment el Krtu, que recentment li ha donat la beca a la jove creativitat per seguir la reflexió sobre la muda amb la ballarina Arantxa Martínez. El seu desig és de seguir obrint camins i deixant pells en el país on va formar la seva sensibilitat.

M’interessen molt les reflexions que n’extreu d’una simple peça de roba. Com reflexiona i fa reflexionar sobre lo viu i lo inert dins els objectes. De vegades és ben cert que els vestits es transformen en pells del propi cos. Però aquesta pell abandonada, la roba, també és la metamorfosi de l’home, present en tota evolució personal. Vaig tenir la sort de conèixer la Blanca en el seu pis-taller-magatzem d’ un barri molt viu i popular de París, com tots el que envolten la Place de la Nation. En aquest taller, on hi viu i hi treballa amb el seu xicot, en Felip, filòsof, des de fa un llarg temps, allí també el temps s’atura i entenem millor la força atemporal de les seves obres. Vaig esperar retrobar-hi obsessionat la samarreta d’en Marcel. No en queda rastre, només temps i pells de serp.

[Bonart, Juny 2004]

Anuncis