Bernardí Roig. Esgarrapar la percepció

La obra de Bernardí Roig és tota una descoberta. Tot i ser l’artista d’origen mallorquí , renomat a Espanya (ésplèndida per cert la darrera exposició a l’IVAM valencià) i al nord d’Europa, és mal conegut a Catalunya, on ha exposat en contades ocasions: en una col·lectiva a Santa Mònica fa deu anys –recordem- i, més recentment, a la capella de Sant Nicolau a Girona. Aquesta primavera ha estat convidat per la Fondation Espace Europeen pour la Sculpture (EES) a realitzar una intervenció al Parc Tournay-Solvay de Brussel·les, com a activitat complementària a la presidència espanyola del Parlament Europeu. Es tracta d’una inciativa que la fundació convoca annualment i que, amb anterioritat, s’havia encarregat a artistes consagrats com David Nash (1998), Jaume Plensa (2002) o Jan Fabre (2003).

La proposta de Benardí Roig ens sembla subversivament reveladora.  Reacciona contra els paradigmes tradicionalment associats a la discipina de l’escultura. L’empra no com a un fi, sinò com a un mitjà per a provocar una experiència sensible i, diríem, perceptivament incendiària. No és una obra tancada per a ser contemplada –no és un monument-, sinò una porta oberta cap al coneixement intuïtiu que ha de ser descoberta a través d’una exploració personal, gairebé, diríem, iniciàtica –el que des de Buren s’anomena l’antimonument. Al Parc Tournay-Solvay l’artista ha distribuït un conjunt de set escultures d’alumini patinades de blanc, que ha amagat en diferents racons del frondòs i civilitzat parc de l’extrarradi de Brussel·les. Són escultures hiperreals en el seu punt de partida, sorgides de motlles realitzats a persones properes de carn i ossos. Els models han estat congelats en un estat de perturvació emocional, que l’artista corregeix i accentua tot sovint amb un ingeniós joc visual amb llums de neò.

L’angoixa de les imatges s’aguditza en el treball espaial. Les obres apareixen inesperadament, amagades coronant la copa d’un arbre, darrera una arbreda, al marge d’un camí. Incita a que siguin descobertes i que l’experiència artística sigui, això, experimentada, d’una manera més real i viscuda. Amb tot, ens sembla endevinar un artista de convicció barroca, interessat en la relació que es produeix entre l’espai i la forma en estat sensible, com Bernini. L’espectador no es meravella, més aviat s‘inquieta. Es neguiteja escenogràficament, sentint-se actor i alhora espia clandestí d’una neurosi.

Són esclats d’obsessíó comprimida en ser les seves obres producte d’una valenta confrontació amb les ombres del seu interior. Explica el creador que les imatges resultants responen a la seva experiència visionària al entrar en contacte per primera vegada amb el parc Tournay Solvay. Com Piranesi amb les ruïnes romanes –on el gravador percebia espectres enlloc de runes – Bernardí Roig es centra en reproduir les imatges obsessives provocades per la percepció d’un castell cremat situat a l’extrem del parc. Del vestigi, l’artista visiona misteri i crim, potser –és una de les possibles interpretacions del conjunt escultòric- la història d’un majordom cínic i de constitució envilida que, com a conseqüència d’un atac de gelosia homsexual, assessina i crema el palau. Els cossos resten escampats fantasmagòricament pel parc, evocant un passat traumàtic. En tot hi ha un inconscient, recordava Jung: també en la història, en les generacions, en les pedres.

L’artista rigoròs se sent abans mediador d’experiència que artista persuasiu. Però també es nudreix de tradició artística, per tenir alguns puntals per a on orientar-se enmig de la nebulosa. L’art d’en Bernardí Roig ens sembla que s’alça sobre els espatlles d’un Juan Muñoz o d’un George Seagal;  que n’accepta el seu blanc neutre –antitranscendent- i la seva intel·ligència relacional amb l’espai i l’espectador; però que també, enllà a l’horitzó, entreveu miratges que fan parlar el silenci, orientant la retina a la remor de l’inconscient. Una vibració que, com a digne valedor del barroc, es recolza sobre la narració fabulada i altres arts narratives com la literatura o el cinema. Així, la millor definició d’artista per Bernardí Roig no és la del diccionari il·lustrat sinò la que es desprèn del missatge encriptat dins la fàbula mitològica d’Acteò i Diana. El creador pateix del complexe d’Acteó, aquell ésser maleït per una perversió – que Sartre veu que és d’ordre psicosexual- i que està condemnat a la recerca incessant, a la obsessió no sadollada i sense rumb que acaba topant sense voler-ho amb la imatge eròtica de Diana. Com una maledicció el caçador acaba essent caçat per allò que perseguia però que en origen no visualitzava. I el creador per la seva gosadia morbosa –doncs descobreix la presa espiant- serà condemnat a ser devorat pels seus propis gossos, per les seves pròpies pors fidels, abans de ser immortalitzat en un monument escultòric. És la mateixa experiència folla que Antonioni encarna en el protagonista del film Blow up  –del que Bernardí Roig manlleva el títol per l’exposició-, o Cortázar en el fotògraf del conte Las Babas del Demonio. Els seus imaginaris neixen d’una escena o d’un motiu irresolt en la realitat, carregada de misteri, en el trànsit de la recerca malaltissa. Les obres d’art resultants –les set figures distribuides al llarg de l’escenari- són un mer resultat d’aquesta caça i captura destinada, si és que tenen destí, a obrir noves vies de percepció de la realitat.

Descobrim l’obra d’un artista que ha sabut resoldre  amb intel·ligència alguns paranys laberíntics de la postmodernitat. La seva obra té discurs i també referents tangibles i sòlids, fins i tot comprensibles malgrat la seva vocació enigmàtica. Sap consensuar el discurs conceptual amb l’experiència plàstica i pulsional. És un artista líquid, perquè crea fusionant i renunciant a tècniques tancades, i, en conseqüència, parla de tu a tu a l’espectador contemporani, sense ingerències romàntiques. I com el bon art, esgarrapa la percepció: un necessari contrapès a la benintensionada consciència civilitzada.

[Bonart, Juny 2010]

Anuncis