Assumpció Mateu. Quan el sentiment pren forma

Assumpció Mateu ha presentat entre el 25 de mars i el 23 d’abril a la Galeria Samy Kinge de París (Sant Germain des prés) les creacions dels darrers dos anys. Una dotzena d’obres de mitjà i gran format integren l’exposició d’una de les pintores catalanes més reconegudes fora del nostre país.

Naturalesa, emoció, obsessió

Les obres d’Assumpció Mateu ens demostren un cop més com el pintor no pot deixar mai de ser-ho perquè crea guiant-se per obsessions. No serà gens difícil, i si complaent, trobar l’obsessió de la pintora gironina. Sota una aparença abstracta les seves obres  amaguen un fort lligam emotiu amb la naturalesa, un lligam transmès a l’espectador a partir de l’experiència estètica. És una estranya sensació, una nostàlgia de la terra, el mar o l’aire, percebut a partir de formes abstractes, de combinació de colors de tardor i de primavera, papers o materials menjats per la pintura que es confabulen per transportar l’espectador en un indret llunyà i natural.

Com el demiürg, Assumpció Mateu materalitza sentiments per a fer, doncs,  de missatgera entre naturalesa i realitat. S’inspira en ella per portar al sentiment a la ciutat, on el públic acostumat a una realitat creada a partir de  plàstic i asfalt es retroba davant d’unes obres que fan sentir una experiència aliena i primitiva, és a dir universal i humana. El resultat és essencialment emoció. Poc ens importa les hores destinades a la creació, que en són moltes, la sensibilitat i l’encert del galerista, que també és molta, ni l’origen de l’aventura artística que l’ha portat fins a París. Davant la sensibilitat no hi ha temps ni espai, només compta l’emoció i les reminiscències vers la natura que ens inspira la seva pintura. En l’exposició trobem al·lusions directes a la naturalesa, tot cercant l’essencial d’ella, amb homenatges com “Terra” “Aire” “Foc” o “Vent”, o “Paisatges cremats” (un profund sentiment de germanor amb la natura després d’haver estar captivada pels incendis d’aquest estiu a Catalunya). Alguns dels quadres que introdueixen la sala són sense titular, fet que no impedeix el sentir vibrar la natura dins nostra. Crec que el que és interessant a destacar és la personalitat estilística de l’artista (és a dir que a cercat la personalitat no pas la innovació gratuïta) davant la llarga tradició dins la pintura abstracta al segle XX. Així doncs que els historiadors de l’art obsessionats en buscar precedents i influències pictòriques que no perdin el temps buscant-ho en l’art; els hi serà més útil contemplar la naturalesa.

Davant el pessimisme vitalitat.

Fa ja uns anys d’ençà que el món que envolta la pintura contemporània ha agafat un to de pessimisme i tristor. Sembla haver arribat en un moment  agònic per aquells pintors que pretenen combatre formalment per aconseguir la innovació artística i no perdre el punt de mira de l’àmbit galerístic, cada cop més aficionat a les instal·lacions o videocreacions. Però si una cosa ens ha servit l’explosió de formes i moviments artístics dels darrers cent anys ha sigut  per constatar una veritat profundament humana: l’art, el sentiment artístic, està per sobre de tot moviment, de tota bandera d’avantguarda; no existeix art més avançat perquè l’art no és progressiu sinó atemporal. Té poc sentit ja la noció  avantguarda. En aquesta situació la pintura se’ns presenta, per la llibertat que permet projectar, els suport més eficaç per a expressar emoció i transmetre-la l’espectador. L’exposició d’Assumpció Mateu triomfa per haver comprès i viscut aquest actitud. I l’energia i vitalitat que es desprenen de les obres i de la seva persona  renforcen aquesta comprensió. Des d’aquestes pàgines felicitem al galerista per haver sigut també partícip d’aquesta revelació.

[Bonart, novembre 2004]

Anuncis