Abigail Lazkoz. Reciclant l’home del primer món

Les creacions de l’artista basca Abigail Lazkoz (Bilbao, 1972) sobresurten dins el generós panorama de l’art contemporani espanyol a través d’un llenguatge artístic que sap conjuminar eficàcia plàstica amb un discurs crític i social solvent. La seva obra defuig l’ambigüitat i es centra en la disciplina de condensar forma i contingut en unes il·lustracions sintètiques que revelin els estralls d’una realitat social a escala global marcada per la confrontació entre un primer món opulent i un tercer món en perpètua precarietat.

En la recerca per aconseguir un llenguatge artístic capaç de ser eficaç en l’expressió d’un contingut concret Lazkoz renúncia als principals agents de la pintura (color, pinzellada, matèria) per centrar-se en una il·lustració monumentalitzada, inspirada en el reciclatge que n’ha fet de disciplines amb una vocació més popular com el còmic, la xilografia o el gravat de la tradició alemanya i japonesa.  Reprèn a la vegada la petja deixada pel pop art de Roy Lichestein i en fa una revisió actualitzada, jugant només amb els negres sobre blancs i anant més enllà de l’elogi de la quotidianitat a partir de la reflexió sobre temes universals com l’angoixa, la ira o l’orgull humans. L’obra d’Abigail demostra com l’art contemporani, dins el procés de conformació amb noves realitats, és capaç d’elevar les disciplines que navegaven entre la frontera de la popularitat i la creació, com l’estètica de les noves tecnologies, i servir-se’n per a establir-les definitivament dins el discurs artístic. La seva és una nova proposta per allunyar-se de l’esclavitud del pinzell i del color i a la vegada formular un art que no persegueixi formes inefables sinó que mostri realitats identificables i directes, des de la forma plàstica i el pensament.

L’artista ha cercat una tècnica adient per encabir el seu discurs crític. Representa cara a cara la misèria i el benestar en un món globalitzat remarcant d’una manera genèrica l’afany del tercer món per acostar-se al primer, i la ceguesa del darrer per comprendre les seves desgràcies. Ens mostren el crit de gana, de desesperació i de feblesa d’uns, quan s’emmirallen amb la terra promesa com a reacció a la pobresa de les seves realitats. Però al mateix temps Lazkoz ens mostra l’altra cara de la moneda, a l’home occidental en la seva ingenuïtat davant d’una realitat tràgica que en té coneixement però que no pot ni sap comprendre, immers en un món tecnificat destinat a recrear-se en el fet fictici. És la ignorància de l’home blanc en la seva posició còmode i benestant, que l’artista simbolitza amb blocs i cubs que volen expressar, també, la intransigència dels avantatjats, amb els seus discursos arrogants i enrajolats de prejudicis, i la incapacitat de l’indefens per a traspassar els murs i ser escoltat.

evista Descord. Març 2006]