Londres i la cultura actuable


5 claus per entendre perquè Londres és la capital de les arts del tercer mil·leni

Dins la història de l’art, Londres, malgrat haver engendrat grans artistes pioners de moviments determinants dins la modernitat (Constable, Turner, Blake, William Morris o Francis Bacon), mai havia aconseguit erigir-se com a la gran capital de les arts a occident, sempre a l’ombra de París o Nova York. Aquesta dinàmica començà a canviar després de la segona Guerra Mundial i, en particular, des de 1997, durant el llarg i fecund govern dels laboristes. La Londres de “Red Ken” Livingstone (l’alcalde entre 2000 i 2008) i Blair ha vist revitalitzar museus i galeries, sorgir nous corrents plàstics i arquitectònics, i el més important, ha aconseguit que la ciutadania consideri la cultura i l’art com a part viva i natural de la seva quotidianitat.

1-ECONOMIA. Part d’aquest èxit l’hem d’explicar des del punt de vista econòmic. Des de 1994 la National Lottery de Londres destina el trenta per cent dels seus ingressos a financiar obres caritatives i projectes culturals públics. Així es va poder finançar l’anomenat Millenium Project, el projecte dedicat a donar la benvinguda al tercer mil·leni que va permetre alçar el gran temple de l’art, la Tate Modern, i reformar el British Museum, la Tate Britain o la Royal Opera House. Paral·lelament, el British Art Council ha vist incrementar notablement els seus fons que li han permès finançar noves escoles públiques d’art i disseny, nous museus, teatres, escoles de dansa, i beques per al desenvolupament de l’art contemporani.

2-CONTEMPORANEITAT. El Millenium project i els diners de la loteria han anat acompanyats d’un ideari tan aviat creatiu com rigurós encaminat a orientar els programes museístics dels principals espais expositius, també els històrics, en clau contemporània. Així, el Victoria and Albert Museum, avui exposa al costat de les sales d’art iraní, italià o indi, exposicions temporals dedicades, com és el cas d’aquest estiu, al disseny actual de la Xina (China Design Now). El mateix succeix amb la Tate Britain, la col·lecció de la qual, a més de mostrar adequada i didàcticament els seus Turner, Blake o prerafaelites, arriba fins la la pintura anglesa contemporània. Finalment el British Museum, el museu del fris del Partenó, després de la reforma del seu pati central a mà de sir Normand Foster, acull exposicions d’art del segle XX (en curs l’exposició The American Scene, de Hooper a Pollock). De la mateixa manera, La Tate Modern compagina la difusió de la seva col·lecció d’art modern amb exposicions obertes a l‘art actual (com el cas de l’exposició en curs Street art) i festivals d’art contemporani. Tot això al costat del desenvolupament que han experimentat els històrics centres d’art contemporani com la Whitechapel, la Camden Arts Center, South London o Serpentine Gallery.

3-SUMMER EXHIBITION. Tota capital de les arts ha de tenir un certamen d’art contemporani de referència i aquest és el que té lloc annualment a la seu de l’Acadèmia de les arts anglesa de Londres, l’anomenat Summer Exhibition, vigent des de 1769 i una de les grans atraccions d’aquest estiu. A Anglaterra l’Acadèmia no és sinònim de pols sinó que, contràriament, s’obra a la ciutat com una plataforma més per tal de donar a conèixer els nous valors d’art emergent. El Summer Exhibition és un certamen de primer ordre, on totes les arts, sense distincions ni capelles, hi tenen cabuda. Cada sala és un tema o corrent escollit per comissaris en el que hi participen els artistes anglesos més joves al costat dels artistes consolidats.  Per exemple Baselitz i Kiefer acompanyaven a la pintura jove de bena més expressionista; Foster i Rogers a la sala d’arquitectura; Anish Kapoor o Tony Cragg a la sala d’escultura contemporània; i Tracey Emin, una de les artistes més controbertides de la anomenada Young British Artists, comissaria la sala dedicada a l’art més provocador. Totes les sales estan impregnades d’obra d’artistes que no depassaen la trentena d’anys i els puntets vermells destaquen sobre els marcs de les més de les 1200 obres presentades.

4-ONG D’ART. Flatford Mill és un petit llogarret situat a la regió d’Essex a unes 100 milles a l’est de Londres, en el que el paisatgista John Constable va crèixer i pintar alguns dels seus paratges més emblemàtics. Avui podem admirar els paisatges que va eternitzar gràcies a la National Trust, un organisme no governamental creat el 1895, financiat per més de tres milions d’anglesos, que es dedica a comprar i conservar terres i  edificis de patrimoni.  En aquesta mateixa direcció cal parlar de l’Art Fund, creat el 1905 i en aquest cas, els seu mig milió de membres es dediquen, amb les seves donacions, a salvaguarda d’obres d’art que després donen generosament al govern perquè exposi a les seves col·leccions. Us imagineu conèixer les terres de ponent a través de Guinovart, Olot a través dels Vayreda, Tarragona a través de Mir o Mercadé, i els voltants de Barcelona a través de Martí Alsina? Us imagineu complementar els buits històrics del MNAC amb la veu i caixa de la societat civil?

5-ART I SOCIETAT. En l’article Quo Vadis Consell de les Arts? (Bonart, juny 2008) parlàvem dels principis del Consell de les Arts anglès, que té com a lema “posar les arts al cor de la gent i la gent al cor de les arts”. Aquest eslogan amaga una voluntat social que no és aliena a la ideologia laborista. Pels anglesos l’art té un sentit d’integració social claríssim i per satisfer aquest fi lloguen bandes musicals per treure a la gent de la marginació, utilitzen el teatre per reactivar soledat de la tercera edat, i l’arquitectura contemporània per crear espais d’integració social. Un dels darrers projectes financiats per la ciutat de Londres va corre a càrrec de l’arquitecte Adjaye, el qual ha bastit un edifici de primer ordre al barri marginal de  Whitechaple per tal de fomentar la integració social dels immigrants. L’edifici Idea té quatre pisos, les seves treballadorses van amb vel, i les seves col·leccions de llibres apleguen més de 40 llengües.

Llargues tires de gent avui fan cua per inaugurar la darrera exposició a la Tate Britain, la darrera mostra de graffiti de Banksy, la darrera inauguració de la galeria White cube o la White Chapel. Desenes d’artistes anglesos se n’han beneficiat, i sense tenir un humus superior al del sud d’Europa, han aconseguit treure’s de la butxaca artistes com els de la gneració Sensation, Tracey Emin, Sarah Lucas, Damien Hirst, Tony Cragg, Richard Deacon, Foster, Rogers, Alsop, Anish Kapoor… Artistes que són celebrats pel públic, que són comprats i visitats a les galeries, que viuen i treballen a la seva ciutat, i que mantenen un estat d’esperit actiu, fecund i vinculat a la seva comunitat. Londres no renuncia a la tradició, simplement la té en compte, la contemporaneïtza i la fa actuable. Mirant cap a les illes el model tradicional de museu fred, és a dir de tradició francesa i napoleonica, en el que tan sovint ens emmirallem, se’ns presenta com a caduc. Com deia en Artaud, no podem separar la cultura de la vida, com si la cultura no fos més que un mitjà refinat per entendre i exercir la vida. La verdadera cultura actua per exaltació i per la seva força intrínseca. I no ens enganyem, és la voluntat popular la que manté la cultura, aquest enorme cos tan sovint desfibrat, en forma.

onart, novembre 2008]

Anuncis