U d’Utopia · Espai Art Contemporani, Santa Coloma (Barcelona)


L’impuls utòpic, com l’identitari, és un dels germens cardinals de la creació artística. Ella, la Utopia, és la valadora del canvi, de l’experimentació, de la transformació única que el creador espera inflingir a la seva obra i que l’espectador espera rebre davant el seu encontre. La Utopia expressa la necessitat de l’home d’iniciar un viatge cap a la terra “d’enlloc” (Utopia: del grec Ou: no i topos: lloc), un espai fictici creat com a cant de futur i com a plany de present, que implica una renúncia a tot allò reconeixible i mundà, o una rebel·lió contra una realitat caduca, opressora, contaminada. L’Aristocràcia, la Monarquia, l’Esglèsia, el Capitalisme, l’Acadèmia: el viatge utòpic ha reaccionat, des del Renaixement, contra les lleis impertèrrites que, amb la seva devoció, asseguraven l’eternitat a unes èlits, però que condemnaven a la realitat del poble ras a la immundícia i a un tedi igualment eterns. Va fer falta que el burgés es rebel·lés contra l’aristòcrata, el filòsof contra el clergue, el polític contra el monarca, el creador contra l’artista acadèmic, perquè l’esperit utòpic alliberés l’home de les cadenes feudals i li tornés la dignitat. Des d’ençà no poc s’ha aconseguit a força de clamar utòpicament al desert: els drets humans, la democràcia, la societat del benestar… i l’obra d’art moderna,  amb el seu culte utòpic a la novetat i a l’experimentació, és a dir a la llibertat de creació. Dins la història aquells que han dirigit la seva mirada cap el passat enlloc de cap el futur són els que més barbaritats han perperat: per això Hitler, Franco, Stalin  i Mussolini  titllaven l’art d’avantguarda, l’art innovador i experimental, com a “degenerat”, i es delectaven en el culte a l‘acadèmia i l’obra d’art clàssica. En canvi, els períodes construits a toc d’art modern -la Itàlia de postguerra mundial, La Rússia de Lenin la Barcelona dels Jocs Olímpics, la França de Pompidou- han sigut sempre un cant a la llibertat i a la dignitat humana.

Però en la difícil realitat que ens envolta, la pròpia realitat del Tercer Mil·leni,  hi ha diverses veus que ja fa temps que diagnostiquen l’esgotament de la pulsió utòpica. Alguns han constatat que estem immersos en l’era de la Fi de les Utopies, com a conseqüència d’un decencís o del naufragi dels darrers moviments utòpics, com el comunisme o el somni del maig del 68. Hi ha qui creu que en el terreny artístic aquest fet ha quedat evidenciat amb la desaparició dels moviments d’avantguarda: des de fa decennis no irrompen a l’escena grups homogenis, compromesos en una idea innovadora que tingui per objecte transformar la societat com en el passat el constructivisme rus, el surrealisme francès, el dadaisme alemany o el futurisme italià. Els més pessimistes clamen que no només s’ha acabat la Utopia sinó que aquesta s’ha transformat artísticament en Distopia, és a dir, en una utopia negativa en que la realitat transcorre en termes oposats a la societat ideal: una societat fictícia, opressiva, totalitària, freqüentement emplaçada en un futur proper, on les tendències socials es porten a extrems apocalíptics. Exemples de distopia els trobem des del Brave New World d’Aldous Huxley o el 1984 de Wells fins al manga japonés actual; o en el camps del cinema des de Metropolis de Fritz Lang fins a les darreres producions de ciència ficció.

En canvi hi ha hagut artistes en els nostres temps que creuen en la possibilitat d’una utopia positiva. En primer lloc en el camp de les reivindicacions ecollibertàries. Des dels anys seixanta l’art de denúncia cap a la destrucció de la naturalesa en la realitat tecnocràtica s’han multiplicat, en particular a partir de les diferents corrents que sorgiren del Land d’Art: creacions artístiques sovint efímeres fetes en l’àmbit natural i reclamen no només el seu respecte per l’entorn sinó tornar al vincle sagrat primigeni amb el món natural. En el pla més estrictament contemporani, alguns dels museus de referència internacional han abanderat recentment la causa ecollibertària amb exposicions d’art dedicades a combatre el calentament del planeta. En aquesta direcció el PS1 de Nova York, el braç dedicat a l’art emergent del Moma situat al barri de Queens, ha presentat aquest estiu, una enorme estructura futurista a l’entrada del museu destinada a acollir un hort urbà autosuficient, abastit amb aigua reciclada de la pluja i energia solar.

N’hi ha qui pensen la creació és la darrera reserva utòpica de l’èsser humà. Hi ha raons per creure  que amb l’avenç de les noves tecnologies, les illes somniades per l’artista tenen ara més vigència i avenir que mai. Noves formes, nous móns possibles, per redimir l’home de la seva innèrcia i regalar-li, al mateix temps, una íntima i humil esperança de futur.  Intentar afrontar artísticament aquests dubtes o reptes és la proposta que intentarem treballar en l’edició de l’Art Mix 2009. Com en cada convocatòria, el certamen té l’ànim de confrontar, si és possible, la creativitat contemporània amb temes candents tan en la historia de l’art com en la més rigorosa actualitat. Com es materialitza la novetat i l’experimentació i per tant la consciència utòpica en les arts contemporànies? Com crear noves illes de futur amb els recusos de l’era tecnocràtica? I si no hi creiem, quin format té el present distòpic? Com es materilitzen les Utopies artístiques del Tercer Mil·leni?

[Text catàleg exposició U d’Utopia, Centre d’Art Contemporani Can Sisterè, Santa Coloma, 2009. Comissari: Albert Mercadé]

Anuncis