Oriol Sàbat. Pintura en flames · Insòlit (Barcelona)

Masses informes, paisatges profètics, rostres entotsolats, albades incandescents, roques volcanitzades, muntanyes flamejants, troncs en erupció, creus, tòtems, serps, ulls… Reivindicar l’univers plàstic d’Oriol Sàbat significa apropar-se als valors més genuïns de la creació artística. El pintor afirma la seva individualitat en un art que podríem titllar d’original en tant que ha sabut remuntar-se als orígens, de la personalitat i de la natura. D’un costat  manté una fidelitat gairebé obsessiva en l’exploració de les formes misterioses que brollen del seu interior i per això renuncia a tota influència superficial i sobrera, a la novetat per la novetat. La seva necessitat comunicativa es confronta només amb la natura i amb una tradició artística de filiació expressionista (que troba les seves arrels en Miquel Àngel passant pels pintors romàntics com Blake o Turner i que desemboca en els expressionistes moderns, des de Rouault a Baselitz), que el pintor considera i alhora reinterpreta. De la mateixa manera Sàbat troba motius d’inspiració en els elements més primigenis del món natural –el foc, l’aigua, la terra, l’aire- en el seu estadi més encès, caòtic, foragitat. Tot un univers en flames que el pintor té el repte de controlar, ordenar i expressar a través de la seva diversitat de mitjans artístics del que es serveix, els quals abracen la pintura, el gravat, la ceràmica o l’escultura.

La seva obra es forja per tant en la necessitat de controlar el caos natural i els sentiments humans, un fet que formalment es tradueix en un combat permanent entre els fons de les seves composicions: plans, llisos, diàfans i les formes més desbordants que en sobresurten, talment com la lava refredada passat l’esclat volcànic. Determinant allò originàriament amorf el pintor comunica, aspirant a un art cada cop més simbòlic i menys anecdòtic. Uns símbols que malgrat l’esforç de concreció romanen ambigus: misterioses formes en trànsit entre allò informe i allò identificable que sovint resulten poc entenedores per la raó però amb què, tanmateix, sentim i reaccionem. Estem davant d’una pintura que ens constata l’astorament de l’home davant allò desconegut, davant allò que ens atreu però que ens inquieta, per la seva violenta familiaritat.

Les grans teles que trobem a l’exposició constaten la seva energia desbordant i també la necessitat d’expressar-se a través de l’escultura, el dibuix, el gravat, la poesia i la ceràmica. Tot el magma d’un artista total que ens suggereix d’una manera variada petges i traces amb què de mica en mica ens anem descobrint nosaltres mateixos. Això és, la màgia d’una pintura que es defineix en la dualitat, en el trànsit entre el coneixement i el reconeixement, entre la foscor i l’esperança de ser capaç de despertar consciències des de les brases de l’existència.

Extracte de la monografia “Oriol Sàbat”. Sant Sadurní d’Anoia: 2008

Anuncis