Miquel Grau. El gest innocent · Espai Art Contemporani, Santa Coloma (Barcelona)


“En un matí esmicolat, sobre un full en blanc, evoco els meus grumolls d’angoixa, tensant l’arc de la ment, escoltant els batecs de la vergonya, cordant-me l’últim botó del cor del meu sismograma anímic. Quan rossega la tarda, surto cap a l’interior i faig de les meves grafies orfes un sostre de dubtes, amb les que intento captar el color de les mirades que planen enmig dels meus fils de records. Servint-me de la mà, que és l’ull de l’ull, intento dibuixar les meves engrunes d’art, per donar als que estimo les petites coses, i les grans, per a tothom. I és que al cap d’avall, en percentatge, no sóc un desgraciat.” Miquel Grau

“Nulla dies sine linea”[1]

Plini el vell

Descobrir el conjunt d’obra sobre paper de Miquel Grau, sismograma de la seva experiència íntima, humil i emotiva davant la vida, traçada jornada rera jornada durant més de seixanta anys, se’ns revela com a una autèntica il·luminació formativa per la nostra mirada contemporània, tan sovint avesada al soroll i l’ ampul·lositat, a la fredor conceptual, a la distància emotiva respecte els sentiments humans. Segurament la raó l’hem de trobar en la labor de creació anònima, ininterrompuda i desinteressada que Miquel Grau ha desenvolupat paral·lelament al seu ofici com a dissenyador gràfic, com a cap de l’estudi publicitari de Seix i Barral i de Cege Creacions Gràfiques i també com a docent a l‘Escola Massana de Barcelona.  Fins fa molt poc temps la seva obra havia restat completament a l’ombra de la realitat artística, tal i com recordava Daniel Giralt-Miracle en la primera exposició dels seus dibuixos en aquest mateix centre l’any 2004, segons el qui “els que s’ufanejaven de haver seguit l’evolució de la seva trajectòria dins el camp del disseny gràfic, desconeixien la seva faceta artística”.

Miquel Grau va gaudir d’una formació privilegiada com a   dissenyador gràfic a l’editorial Seix i Barral de Barcelona, dirigida a finals de la anys quaranta en la secció de grafisme per Ricard Giralt Miracle. Per aquell editorial transitaven artistes de la categoria de Joan Miró o Antoni Tàpies i possiblement fou en virtut de la vivència d’aquella fecunda realitat artística, de palpar i guaitar les incisions sígniques dels artistes catalans sobre la planxa i el paper, el que provocà que iniciés la producció íntima que no abandonarà fins els nostres dies.

Miquel Grau evoca en el seu exercici diari i disciplinat la seva pròpia experiència vital la qual després d’haver-se-li manifestat poèticament per mitjà de paraules i frases fetes (d’aquí les seva íntima relació de la seva obra amb el joc poètic) intenta copsar-les formalment des la ingenuïtat del seu traç, de presència infantil, primitiva, sincera (i per tant moderna), sense renunciar a la claredat visual i comunicativa pròpia del seu ofici. Aquesta eficàcia plàstica i innocent no amaga la reivindicació d’una tradició artística que es remunta formalment a l’art primitiu, en particular a l’art rupestre, i a algunes de les pàgines més emotives i silencioses de la modernitat.

Durant la tercera dècada del segle recent traspassat observem la irrupció de tot un cenacle selecte d’individualitats artístiques les quals, sadollades de l’esteticisme sufocant i extrovertit de les avantguardes clàssiques (del futurisme, del cubisme, de l’expressionisme), s’abocaren a la recerca d’un art humil, íntim, poètic i manifestament sígnic, és a dir subjectiu i alhora amb vocació universal. Si l’avantguarda prèvia a la Gran Guerra s’havia caracteritzat per la seva cridòria formal, centrada majoritàriament a la cerca catàrtica o especulativa a través dels volums, gestos o cromatismes, la petita gran revolució empresa per artistes com  Paul Klee, Joan Miró, Vassily Kandinsky o Giorgio Morandi es donà des de l’expressió  gràfica o dibuixística, càndida, visionària i senzilla.

Paul Klee, un dels pioners de la Bauhaus alemanya, reivindicava des dels seus dietaris íntims,  que per ell l’única cosa important en l’art era fer “visible la forma”, el signe percebut des de l’interior de l’artista, abans que reproduir o especular sobre la realitat visible o exterior. Per tal de dur a terme la seva convicció artística al pintor suís li bastava el dibuix, l’autèntic eix motriu de la seva reflexió estètica, tal i com es percep en els més de 4877 dibuixos comptabilitzats en el conjunt de la seva obra. Klee va ser un pioner en el procés de conversió del dibuix tècnic, ja sigui acadèmic o de reflexió sobre la realitat, cap a un dibuix imaginatiu, d’expressió lliure. Ara ja no seria la realitat que seria transformada o interpretada per l’art en formes abstractes o etèries sinó que seran els pensaments lliures eteris els que es transformaran en realitat, en una nova realitat sígnica i autònoma creada per l’artista. De la mateixa manera, l’obra de Joan Miró experimenta un gir a partir de la dècada dels anys vint i sotmet el seu art a una experimentació iconogràfica que troba en el dibuix lliure, en el dibuix automàtic surrealista, la principal via d’introspecció i alliberació.  Endinsant-nos amb fidelitat en la visió personal i subjectiva del nostre entorn immediat i local –pensava Miró- és quan toparem amb les formes universals, primitives i primigènies de la humanitat, i el nostre llenguatge esdevindrà així més comunicable.

Al nostre entendre Miquel Grau beu renovadament d’ aquest llegat modern (com també ho feren artistes de la seva generació com Tàpies, Ponç, Brossa o Ràfols Casamada) i l’adapta a la seva pròpia realitat artística. Intenta expressar gràficament el moviment abstracte de la senzillesa quotidiana, fixant-lo com Klee a través del moviment de la mà  (que segons expressa l’artista, “és l’ull de l’ull”) i la disciplina del dibuix, el transmissor més primigeni de la creació humana, la que permet un diàleg més diàfan entre la ingenuïtat creativa i la determinació formal.

Els jocs de paraules i els signes plàstics plasmen la vivència d’una realitat profundament humana, per ser sentida amb sinceritat, i per tant tan aviat ens canta el meravellament de l’home davant les petites ironies i alegries de la vida (“un vol de papallones”, “una llum auroral”, “un somriure d’infant”, “Sentir-se nu i sense equipatge”… ) com n’expressa les seves contrarietats, pors i angoixes (“Petites malifetes”, “Engrunadissa de vetllada poètica”, “Sismograma anímic” , “Jo sé d’on neixen les penombres”, “Allò que tots voldríem ésser”, “Desert de poeta”, “Estic fermat a massa coses”, “El temps s’ho menja tot”). Engrunes d’art que per ser expressades amb el seu gest distés i familiar, ens permeten copsar el nostre entorn des de la mirada astorada, reveladora de l’infant.

[Catàleg exposició, Miquel Grau. Des de dins. Centre d’Art Contepmorani Can Sisterè, Santa Coloma, 2008]


[1] (“Que no passi cap dia sense traçar una línia”). Frase pronunciada per l’escriptor llatí Plini el Vell a propòsit del pintor Apel·les.

Anuncis