Miquel Gelabert. Landscapes · Fundació AB, Hospitalet (Barcelona)

[english version]

Presentem l’obra d’un artista singular a Catalunya. Miquel Gelabert és, de vocació i ofici, pintor. Ni artista multidisciplinar, ni transversal, ni pluriconceptual. Pintor i punt, sense més pretenció. Té aquest esdeveniment un certa carta d’excepcionalitat a Barcelona. A diferència dels països capdavanters en art -Londres, Nova York, Berlin- la transgressió pictòrica a la metròpoli no és suficientment contemplada per les seves institucions d’art contemporani. El que amaga aquesta realitat és una pugna encara vigent entre dos models artístics en conflicte. “L’art contemporani  -afirmà inspiradament Jeff Koons- és fill de dues tradicions artístiques: l’encetada per Duchamp, freda, analítica, conceptual, i la iniciada per Picasso, pulsional, emotiva, essencialment plàstica.” L’alta pintura des de Picasso es regeix en gran part per uns principis vistosament hel·lenistics: el culte a la intensitat abans que a la bellesa, l’obsessió transcendent abans que la perfecció acadèmica. D’aquí el deliri mironià, l’informalisme dels seixanta, la figuració existencial o festiva dels setanta, el neoexpressionisme dels vuitanta. Miquel Gelabert és hereu d’aquesta tradició pictòrica, avui a la deriva. El seu art ens obsessiona, ens colpeix, ens transvalsa. També hi trobem disciplina, rigor i contenció. Gelabert recupera i renova unes actituds en profunda crisi: el domini de la tècnica; l’elogi a la transcendència, la poètica, la màgia, el misteri; i la reivindicació, finalment, d’una tradició de la pintura moderna, a cavall entre l’abstracció i el paisatgisme poètic.

Vem tenir l’oportunitat, ara fa tres anys, de glossar la segona exposició individual de Miquel Gelabert, a la Casa Saladrigas de Blanes. La seva obra ens seduí llavors per l’atrevida renovació que proposava de la pintura de paisatge. Valoràrem la contundència dels seus espais delirants, de pronunciada horitzontalitat, que aconseguia a còpia d’un obsessiu treball de laminació cromàtica en extensió, compensat amb la  seva característica minuciositat gestual en detall. La transgressió, no obstant, l’enteníem en les construccions geomètriques que cada cop amb més seguretat anava inserint a les seves composicions. L’encaix del treball geomètric amb l’espai paisatgísitic aparegué llavors com un nou camp verge d’experimentació; allà on “habitar l’infinit”, expressàrem, i arribar a l’estadi superior que aspira tota pintura seriosa: la diàfana comunicació del misteri. Ens sembla que aquest eficaç ajust de dualitats és la via per la que, amb encert, Gelabert ha seguit treballant en aquests tres últims anys. Però amb notables diferències respecte anys anteriors. La més important: l’alliberació formal a la que ha sotmès tots i cadascun dels agents formals del seu art.

Les geometries han deixat de ser silencioses, han abandonat la seva funció contemplativa i ara desarrollen un paper estructural sobre la superfície, aconseguint una vibració de traçada impensable fa un temps. Alhora, la paleta cromàtica s’ha encès atrevidament. En anterioritat les transicions de color en que construia els espais eren treballades essencialment a través de colors freds i boirosos: violetes, blaus, marrons, verds, mentres que els colors càlids apareixen tan sols amb intensitat local. Ara els grocs, els vermells, els taronges, han passat a ser els tons cromàtics de referència, que ara aplica en febrils seqüències que laminen tot l’espai. Aquest procés agafà tal embranzida que pensàrem, en la precipitació de la primera mirada, que Gelabert li havia agafat la febre especulativa de la pintura minimalista o cinètica. Però en una contemplació més justa ens adonem que la inquietut espaial i paisatgística del pintor, l’obsessió i referència per tant a les formes del món, s’ha mantingut completament inalterada. Sota les cortines lineals amaga extenses onades de boira i misterioses vaporositats sobre el buit que hom pot intepretar com paisatges còsmics, racons marins, casacades fluvials. El pintor ha alliberat el sotabosc de la composició, potser massa hermètic en anterioritat, deixant ara clarament diferenciats els dos plans compositius, aguditzant així el vertigen i l’atracció devers els seus paisatges delirants.

Observem, doncs, com Gelabert manifesta reiteradament el seu interès profund cap a la naturalesa. És fill de la població costanera de Blanes, allà on va forjar la seva sensibilitat. Sempre ha sentit atracció per la naturalesa marina i pel seu estrany aliatge amb la ciutat: els enllumenats del port, els volums i projeccions lineals dels espigons, les boires del mar o les atmòsferes del cel intentant emergir entre l’artifici lumínic de la metròpolis. Per això, els seus quadres els entitula Landscapes o Land-scapes en les seves versions més íntimes. Landsapes amb numeració digital: 17.0, 6.0, potser com a tàcit guiny a una estètica tecnocràtica; punts obsessius, colors fluorescents, senefes numèriques… Gelabert renova el cicle iniciat per Salvat-Papasseit en l’albada de la modernitat, quan el poeta es decidí a lloar els arcs voltaics del port de Barcelona, abans que la bellesa arcàdica d’un naturalesa ja llavors en procés de descomposició. I és al poeta a qui ens volem referir per tancar el nostre text; ara que tot just fa noranta anys que escrigué uns versos desconcertants, en un període també de desconcert, cercant com avui el difícil encaix de l’home amb la civilització. Paraules que semblen profetitzar les formes del nostre jove pintor:

La boira

fredament

acaba d’engolir la llarga via

Els llums són guaites

En acabar de ploure

quan els arbres somiquen

oh que és dolç escoltar el silenci

El silenci és la boira

Jo somric

I mil llums em somriuen

Són mil llums

no pas homes

Com és càlid el somriure dels llums

I les espurnes blanques

del trolley dels trams

dansen com les estrelles

Joan Salvat -Papasseit

“Passeig”

Poemes en ondes hertzianes, 1918

at. exp. Miquel Gelabert. Landscapes. Fundació Arranz-Bravo, novembre 2009]

Anuncis