Miquel Gelabert. Geometries del silenci · Blanes (Barcelona)

Els dos darrers anys d’experiència pictòrica han permès a Miquel Gelabert de situar-se davant un camí madur i fecund, responsable davant el fet pictòric, permeable a l’emotivitat. En un primer moment els seus treballs ens havien captivat per diferents elements que apreciàrem, embrionaris, però sobris i elegants, tals com l’elecció coratjosa i gairebé clandestina del tema del paisatge –tan poc freqüent dins l’art contemporani; el seu exigent sentit de profunditat o la finesa mostrada en la gradació dels colors. Era no obstant un punt de partida, un moment d’experimentació amb el color i la forma aplicats a una temàtica obsessiva i nostàlgica: una oda al paisatge marítim del poble de Blanes, enmig del que ell va créixer i formar-se. Posteriorment, apreciàrem en la seva pintura la progressiva aparició d’elements geomètrics sobre els seus horitzons diàfans, tal i com ho va mostrar en l’exposició que va tenir lloc la darrera temporada a la galeria Fidel Balaguer de Barcelona. Era una decisió sentida, no artificial, la qual es manifestà davant la necessitat de confrontar el paisatge natural amb una forma pròpia, intrínseca, la qual el pintor trobà en la geometria, en la linealitat, en l’ordre meticulós, abans que en les vaporistats o les formes meàndriques pròpies d’un concepció romàntica o surrealitzant a la que Gelabert se sent aliè.

Creiem, no obstant, que aquell talent insinuat prèviament a petita escala ara Gelabert l’ha determinat en extensió gràcies a la unitat i coherència de les obres presentades a la mostra vigent al Centre Cultural de Blanes. El pintor ha sabut trobar una relació harmoniosa i sentida entre el paisatge natural i la geometria artificial. El seu treball constant, cada vegada més lent, poètic i intens, ens permet gaudir ara d’un paisatge intervingut, el qual selecciona a través de quadrants i cubs, posant la geometria al seu servei, de la que es serveix per reafirmar el seu propi criteri plàstic. Fins i tot en les obres on el paisatge és dominant el pintor insereix petits volums adaptats al medi, que doten de misteri a l’obra, i per tant, també de maduresa plàstica. El pintor treballa també el misteri en detall, en les rugositats malaltisses que aplica en el fons de les seves composicions (vegi’s la finesa dels relleus en forma d’onada, o les textures il·lusionistes de tela de vellut) i la integració de tots els elements compostos harmònicament en obres com Finest-Ra IVerdscapeNocturn land nº2.

En les seves obres sobre paper, tan pel que fa els seus olis com els dibuixos, és on potser es fan més comprensibles les seves recerques; allà on va desgranant, en una exegesis primfilada i metòdica, totes les formes orgàniques que vinculen la seva ment a la visceralitat rocosa de la natura. Al mateix temps aplica el seu deliri a una estructura ben neta i definida. És quan apareix la geometria, quan el pintor posa a prova la seva personalitat que manifesta en les formes vessades en una composició lineal i en la projecció de línies, cubs i volums.

La introducció de la geometria era una decisió inconscient però amb una gran coherència en la construcció de la seva personalitat pictòrica. És només seguint aquest camí, seleccionant el paisatge a través de la geometria, que Miquel Gelabert ha aconseguit perennitzar els seus horitzons, donar-ls’hi forma en l’eternitat, i apropar-se, una mica més, a la difícil empresa d’habitar en l’infinit.

ext de presentació del catàleg Miquel Gelabert. Geometries del silenci. Blanes: Casa Saladrigues. Octubre 2006.]