Identitats Glocals · Espai Art Contemporani, St. Coloma (Barcelona)


Podem entendre la història de l’art com aquella aventura humana destinada a la cerca de formes simbòliques capaces de representar una identitat col·lectiva determinada. Els bisons d’Altamira, els tors harmònics dels clàssics, les maiestas romàniques, les formes pues de Malevitch, les estrelles oníriques de Miró, les creus sobre murs de Tàpies, els homes deshumanitzats de Juan Muñoz… Explorar una identitat (paraula derivada de la conjunció dels mots llatins Idem (el mateix) i entitas (entitat), és a dir, reconèixer els “mateixos” valors en una “entitat” cultural, social, política…) comporta per part de l’artista una aptitud per a saber destriar de la realitat immediata, imprecisa i fugaç unes formes concretes, sòlides i duraderes. Només des del ferm compromís amb el seu entorn local (amb la seva cultura, les transformacions socials, les seves creences) l’artista és capaç de bastir un espai universal de contemplació en què l’home es pugui transcendir a si mateix, en idees i sentiments que el representin.

L’artista del segle XXI, no obstant, a més d’atendre allò local i aspirar a la universalitat del seu traç, ha d’enfrontar-se amb un fenomen tan desestabilitzador i revolucionari com és el de la globalització. Els nous recursos de l’era tecnològica (internet, aparells mòbils, transports) i els fluxes migratoris afavoreixen la instantanietat i l’intercanvi cultural,  però també  desdibuixen les convencions autòctones (no només la pròpia identitat, també la religió, l’ètica, els gèneres, l’art…), les quals són relegades en un estadi que el filòsof polac Sigmund Bauman titllaria de “líquid”, és a dir que flueix sense consistència. En conseqüència, l’artista contemporani ha d’afrontar la seva tasca de sempre, com a ordenador del caos, però combatent ara un desordre accentuat i accelerat, en un món permanentment en crisis i alhora en construcció, definit per noves terminologies ambigües com la diversitat, el mestissatge, la transversalitat, l’eclecticisme, l’anonimat, la urbanitat… Lluny queden contextos més planers i identificables que permeteren la creació de velles icones identitàries com en el seu moment representaren, a tall d’exemple, La Ben Plantada d’Eugeni d’ors o Mediterrània de Joaquim Sunyer. Dins la història de l’art sempre han calgut noves formes per a representar un nou context: així succeí amb la revolució industrial (Manet, els impressionistes…) i així ha de succeir amb l’era tecnològica que tot just acabem d’iniciar.

Aquesta realitat aparentment boirosa i desmesurada pot ser, no obstant això, de gran estimulació per als artistes. L’era globalitzada fomenta l’aparició d’un ampli ventall de nous motius més diversos i rics que en cap altra època, especialment en aquells enclaus urbans determinats per l’arribada de múltiples cultures foranies: la xinesa, peruana, la paquistanesa, la marroquina… Comunitats que sovint ens sobten per la seva densitat cultural i que inevitablement el seu contacte ens porta a interrogar i redefinir la nostra cultura. Com diria el filòsof francès Paul Ricoeur “quan descobrim l’existència d’altres cultures en el nostre entorn reconeixem el fi d’un monopoli cultural i s’obren les portes de la hibridació”. Podem exercitar-nos en la meditació budista, hindú o maumetana i seguir freqüentant el temple cristià; combinar les nostres cuines més casolanes amb aquelles més exòtiques. Un exotisme que abans era artificial per la seva llunyania i que ara, gràcies a la proximitat, sigui virtual o real, hi podem aprofundir, entendre i, conseqüentment, adoptar. L’important, deia Torras i Bages, és la capacitat de l’ésser humà de crear “amalgames”, perquè és en elles que es troba la riquesa, l’intercanvi i la garantia d’un pervindre en cohabitació.  Crear amalgames artístiques i socials, això és, l’art com a aglutinant identitari: heus aquí un dels grans desafiaments de la nostra època.

Aquesta vivència d’un entorn proper, divers i deslocalitzat a conseqüència d’una fenomen d’escala global és el que porta a l’aparició de l’artista glocal, és a dir aquell artista que reinterpreta la seva localitat des d’uns paràmetres globals. D’aquesta manera, l’artista té al seu abast un món infinit de traces culturals que tan aviat troba en la realitat immediata com en la intimitat virtual  i generalitzada.

Quins nous símbols identitaris és capaç de crear l’artista en aquest nou context? Com serà capaç de plasmar i sintetitzar aquesta diversitat sense límits que ha aparegut davant dels seus ulls? De quina manera haurà condicionat la concepció de la pròpia identitat el contacte amb altres de nouvingudes? Aquests són alguns dels reptes que plantegem als artistes participants a la nova edició de l’art mix 2007. Identitats glocals és un pretext necessari per a construir sentit activament i no perdre el tren identitari davant un món que avança i es transforma. Una porta oberta a la reflexió sobre el que som i, per tant, una nova oportunitat per a considerar el que podem arribar a ser.

[Text del catàleg exposició Identitats Glocals, Centre d’Art Contemporani Can Sisterè, Santa Coloma Gramanet, 2007. Comissari: Albert Mercadé]

Anuncis