Albert Arribas. El batec de la pintura · Blanes (Barcelona)

Des de fa anys un gran nombre de museus i institucions d’art contemporani concentren els seus esforços en promoure un art cada cop més distant de l’experiència plàstica genuïna, privilegiant l’elogi al concepte al de la forma, la reflexió crítica a la catarsi intuïtiva, el raciocini a l’encontre amb el misteri de la creació formal. Es tracta d’exposicions necessàries per la formació crítica de la societat però la seva sobredimencionalitat sovint encobreix una realitat artística, gairebé subterrània, nascuda de la necessitat, abanderada per pintors joves sortits de diferents centres de belles arts els quals es dediquen al cultiu de les arts plàstiques amb un fervor exemplar. Sortosament aquesta  situació és entesa per alguns centres d’art  com la Casa Saladrigas de Blanes que des de fa un temps dedica una part de la seva programació a donar suport a les noves tendències pictòriques. Si la passada temporada vam tenir l’oportunitat de descobrir els paisatges sublims del pintor Miquel Gelabert – en l’exposició Geometries del silenci-, ara és el torn del també jove blanesà Albert Arribas (Blanes, 1980),  el qual presenta per primera vegada una mostra antològica dedicada als seus dos fecunds darrers anys de creació pictòrica.

Albert Arribas inicià poc temps fa el seu camí en solitari, després d’haver acabat la seva formació acadèmica a l’escola Massana i a la Universitat de Belles Arts de Barcelona. La confiança que ha mostrat en el seu ofici així com la dedicació i la insistència esmerçades, ens permeten ara ser testimonis del despertar explosiu de la seva personalitat artística. La recent obtenció de la beca del museu d’Art de Sabadell, gràcies a la qual ha pogut desplegar les seves capacitats artístiques en un taller de grans dimensions al Centre de Creació Artística La Nau de Sabadell, han ajudat a accelerar dit procés, així com enfortir el sentit de disciplina i responsabilitat artístiques.

Tot camí vers la maduresa plàstica passa per l’assumpció de dos premisses que creiem trobar anunciades en la seva pròpia obra pictòrica. En primer terme, la voluntat de lliurar-se a la recerca del seu propi món interior, amb independència, en una actitud que permet a l’artista de trobar-se cara a cara amb les formes úniques que només trobarà en l’exploració sense concessions del seu jo. En el seu cas ens trobem davant d’unes formes orgàniques i viscerals les quals són deutores d’un diàleg introspectiu i obsessiu amb les pròpies emocions. Així, la seva obra es gesta només en l’expressió de les emocions humanes, sense distàncies per tant: abans que abstraure’s i calcular, el pintor s’aboca en el seu món interior i en destil·la figuracions orgàniques. Per a satisfer aquesta dolorosa tasca el pintor es serveix de tots i cada un dels elements definidors de l’art pictòrica. Per aquest motiu trobem una gran diversitat de formes i colors, poques vegades geomètriques centrades en emular l’organicitat del batec natural del cos i del seu doll interior. Tot plegat inscrit en un diàleg persistent entre les formes delirants del primer pla – les quals ens suggereixen rostres, braços, òrgans en procés de creixement-  i una estructura predominantment diàfana, sovint  delimitada per paisatges muntanyosos i onírics que tan aviat recorden la seva infància blanesana com els diferents viatges que ha pogut gaudir per terres sud-americanes.

En segon lloc, creiem observar una actitud que defineix la seva seriositat com a pintor que no és altra que la confrontació de les seves pròpies troballes amb una tradició artística concreta, una actitud a parer nostre fonamental especialment en una obra tan arrauxada, garantia per que la seva obra no s’esbiaixi  pel camins de la sensació.   La seva pulció artística està guiada com hem assenyalat per un cert desconcert plàstic irracional, una positura continuadora d’una de les principals vies pictòriques que ens va deixar el segle que hem traspassat. En efecte Picasso deixà una porta oberta a un art subjectiu, visceral, i autònom – a casa nostra heretat i transmès per pintors com Eduard Arranz-Bravo- interessat a abocar sobre el llenç tot el que el seu món interior li dictava obsessivament en relació amb la seva experiència emotiva com a ésser humà. No hem de confondre aquesta actitud en què entren en joc inconscient i irracionalitat, amb la del surrealisme, molt més mental i fictícia. En aquí, en un pla molt més real, el que compte és el vincle obsessiu amb l’experiència humana, en una dualitat en què les formes i els colors transmeten el trànsit entre  el dolor de l’experiència i la joia de poder expressar-la. Aquesta voluntat es tradueix en l’art d’Arribas amb el reciclatge de recursos pictòrics com la utilització d’arcs en l’estructura de les composicions, les filatures obsessives que omplen els volums orgànics, així com en les nombroses veladures que ens apropen al misteri – com ja ens havia ensenyat Goya- de l’ambigüitat.

La pertanyença  a una corrent reivindicativa i obsessiva és una exercici que vol mestratge, paciència i perseverància, i es presenta al jove pintor com a un repte: el de dotar-se de recursos per a què l’obsessió, naturalment caòtica, no domini a l’artista i el llenç no es transformi en un diagnosi confús de l’inconscient personal. Si alguna virtut té l’art és la de ser domadora del caos, de controlar-lo i exposar-lo sintèticament, com a símbol d’afirmació d’una personalitat. En l’art l’home s’imposa a la natura i aquest precisament creiem que és el camí en el que diligentment es va endinsant Albert Arribas.

ext presentació cat. exp.  Albert Arribas. El batec de la pintura. Casa Saladrigas, Blanes: Agost, 2007]

AlbertArribas