El segle de Deleuze

[Bonart, febrer-abril 2021 / De la sèrie: Deleuze i l’art contemporani (1)]

Confesso que quan vaig inciar-me en les coses de l’art el nom de Deleuze em resultava fatigant. Junt amb els de Foucault o Derrida, el trobava per tot sobrereferenciat. Era el moment Macba i CASM, que va forjar tota una cosmogonia d’autors i codis d’ascendent “seixantavuitista”, encara avui latent en el nostre argot crític. Anys més tard, però, el nom de Deleuze va anar guanyant vots respecte la resta de pensadors de la cartellera postmoderna. Primer, al llegir un extraordinari assaig de Deleuze sobre Francis Bacon (Logique de la sensation, 1981), en que el pensador disseccionava brillantment la corporeitat simbòlica i existencial de l’endimoniat pintor anglès. Més endavant, vaig topar amb l’Abecedari Deleuze (íntegre a YouTube), deu hores d’entrevista que es van emetre després del seu suicidi el 1995 i en que repassava els seus conceptes troncals (No m’he pogut treure del cap la A d’animal: “L’artista, com l’animal, és amo i senyor d’un territori. L’interès està quan udola”).

El nom de Deleuze se m’ha tornat a creuar en diferents ocasions, fins al punt de tornar-se el passatemps de la segona onada covid. Deleuze és un pensador amb una capacitat d’invenció artistica i conceptual extrordinàris. Especialment durant el seus anys daurats (quan escriu Capitalisme i Ezquizofrènia), desenvolupa amb Guattari conceptes tan plàstics com El rizoma, El cos sense òrgans, la Màquina del desig o El plec. Deleuze s’identificava com un artista de la paraula, i es confessava com a un filòsof naïf. Éra poc sistemàtic i practicava una filosofia del tempteig, creant conceptes a la vegada hermètics i suggerents. I profètics. Un jour peut-être le siecle sera deleuzien, pronosticà en una ocasió el seu deixeble avantatjat, Michel Foucault.

I no anava desencaminat. El rizoma és una de les metàfores que més he escoltat entre els artistes a l’hora d’identificar-se amb conceptes orgànics que representin unes pràctiques artístiques no jerarquitzants (com un tronc vegetal o ho és amb les seves branques), sinó multidisciplinars, transversals i polifòniques. Així és com, sense anar més lluny, ens hem plantejat l’exposició Our Garden needs its flowers amb en David Armengol a Tecla Sala (27F), la qual com un tubercle subterrani, tindrà diferents zones de creixement rizomàtic sense una estructura central definida. També m’ha fet pensar molt en Deleuze l’artista valenciana Lucia C. Pino. Perquè Deleuze va ser un filòsof amb una mirada viscosa cap a la filosofia. Com els escultors d’avui, parlava de fluxes, molècules, intensitats líquides. La Lucia c. Pino em deia no fa gaire que a través de les seves matèries pretén descodificar l’escultura, arribant a una amalgama que no pugui ser categoritzada en cap gènere. És exactament el que entenia Deleuze quan feia referència al Cos sense òrgans, una metàfora originària d’Artaud en que projecta l’arquetip d’una actitud existencial cap la vida viscuda sense órgans, és a dir, sense organismes, codis, estructures que endrecen, però també reprimeixen, el nostre doll interior. És només en la potència embrionària de l’amalgama, en la seva forma virginal i desterritorialitzada, on es posa en joc la força interna de l’art.

Però potser el concepte més escultòric que va engendrar Deleuze va ser el de El plec (Le Pli). Recomano la cerca a Youtube de la classe magistral de Deleuze a la Universitat Paris 8 de 1986  impartida mentre el mestre estava en plena redacció del llibre. El Plec com a metàfora referencial que ens permet tan aviat apropar-nos conceptualment a la comprensió dels nostres temps barrocs com abordar la identitat escultòrica contemporània, i traçar un línia que enllaci Gaudí amb Miralles, Miró amb Tàpies, Jujol amb Bestué 

Per quan una exposició de l’ascendent de Deleuze sobre l’art del nostre temps?

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: