Taine o Aurier?

Joan Pallé. Entropia, 2018

[Publicat a Bonart, novembre 2020]

Un dels litigis estètics més interessants que van protagonitzar la primera modernitat francesa va ser la que va enfrentar el filòsof Hippolyte Taine -fundador de la sociologia de l’art- i el poeta simbolista Albert Aurier. El primer defensava un art contemporani capaç de copsar l’état d’esprit del nostre temps, com Fídias a la Grècia clàssica o Velázquez al segle d’or espanyol. El segon, que vas ser el primer crític reivindicador de Van Gogh o Gauguin, reparava que l’autèntic creador no només nega el seu temps, sinó que s’hi avança, a través d’un mirar i un sentir tan profund com indexifrable pels seus cohetanis.

Pensant en tot això em formulo una pregunta tainiana: quants entre els artistes d’avui han posat en aquest moment Covid al centre del debat artístic algun dels temes cabdals de la cultura contemporània? Segons l’historiador Yuval Noah Harari, els fenòmens clau del nostre temps pandèmic es podrien resumir en dos: la crisi ecològica i la disrupció tecnològica. La primera ens demana un canvi de consciència i una actitud d’emergència, empàtica i simbiòtica devers la natura. La segona, un estat vigilant davant l’ascens totalitzant del nou capitalisme digital (les dades, el control, el poder, l’alienació…).

Seguint el repte de Taine i Harari, reviso el cartell i les exposicions del darrer Gallery Weekend, i em sopta la poca presència que hi van tenir aquests grans reptes universals entre les intervencions participants. Hi vem veure refinats meta-artistes (Anna Dot, Mar Arza); pulcríssims estetes de l’art pobre (Miquel Marina) o gravitacional (Pedro Torres); virtuosos pintors tragicòmics (Barba); enginyosos antropòlegs de la imatge (Eulàlia Rovira); mirades divergents a la quotidinitat (Palacín); profunds estetitzadors del fervor social (Fernando Prats). Només em va semblar que ens interpel·lava el treball audiovisual de Beatrice Gibson a Nogueras Blanchard, qui posa al centre de l’obra les tensions que palpiten en el nostre cos com a experiència d’un present tecnocràtic, frenètic i angoixant.

Llavors torno a Aurier. No serà que ens hem de fixar en les intuïcions premonitòries que -com Dalí amb la guerra civil- els artistes venien anunciant en els temps pre-covid? En l’obra de Perejaume, quan ens venia advertint de la importància de retornar a la mirada pagèsica, propera i sentida de la realitat física i natural que ens envolta. En la de Marria Pratts, on pintura, natura i innocència esdevenen tot un. O en la de Pep Vidal, recol·lector d’espècies autòctones i salvatges en els seus darrers treballs. I a la crítica a la nostra cultura tecnocràtica, en Mario Santamaria, quan persegueix la fisicitat oculta de les dades que feliçment regalem a les empreses tecnològiques. O en Joan Pallé, quan denúncia la invasió de l’espai públic per part del capitalisme digital (amb una creama d’antena 5g inclosa en la seva darrera exposició a la Fab).

És llavors quan, assosegat, m’enfilo a desar els llibres dels estetes de París al darrer presetatge de la biblioteca.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: