L’escultura filial de Mònica Planes

‘Mònica Planes. Cor de morter’

[ElTempsdelesArts, 9 novembre 2020]

‘I submergir-se en el fluxe de la vida
i ressaltar la precarietat d’allò immediat
i despendre’s d’allò après’

Germano Celant

Manllevem l’expressió filial del títol de la darrera exposició de Mònica Planes, a Can Felipa: ‘Construccions filials. La formingonera i el ciment’. Si, ens ha sorprès la calidesa d’aquest entitulat, i de l’exposició sencera, tan íntima, tan emocional, que ens allunya de la vessant més analítica de la jove escultora barcelonina. A la seva primera exposició a la Fundació Suñol (2017), Planes ens oferia un món a cavall entre l’escultura i l’arquitectura, en que destil·lava analíticament volums i materials netíssims, que s’encaixaven com un mitjó a l’estructura espacial del museu. Després, va seguir una aproximació més conceptualitzada de l’escultura -on expanded field en diria Rosalind Krauss-, en que els volums esdevenien una plataforma oberta a altres dimensions del coneixement -com l’univers del playground o del jardí utòpic-, sempre amb peces regides per la síntesi i la depuració. El nervi d’experimentació de la Mònica el va portar, fins i tot, a buscar els punts de fricció entre l’escultura i la dansa, fent conviure els volums amb el moviment copori, i analitzant postures per a projectar-les linealment a l’espai. Però ara, a Can Felipa, l’artista ha decidit explorar una de les vessants més primigènies de l’escultura: la matèria; i no d’una manera especulativa, sinó amb profunditat, sensibilitat, simbolisme i significació.

Moltes de les escultures que presenta Mònica Planes a a Can Felipa són filles del confinament. En aquesta primavera fatídica, l’artista fa un gir introspectiu, de revisió dels punts nuclears de la seva obra en particular, i de l’escultura en general. En essència, la Mònica frueix experimentant amb la matèria. Quan la vaig conèixer al seu taller de l’Hospitalet, vibrava mostrant-me motlles de diferents materials que anava classificant i investigant, de tota mena, naturals o artificials. Després, té la gran virtut de disseccionar-los bé, adherir-los a un concepte sòlid, i presentar-los finíssimament a sala. Però en essència la Mònica és una sensual de la matèria. Durant el confinament es va veure obligada a treballar amb el que li oferia el context de la ciutat on viu i treballa: un entorn industrial estructurat i tenyit amb l’omnipresència del ciment. No és la primera vegada, certament, que el ciment s’empra en escultura (Ferrant i Subirachs foren pioners aquí durant els anys seixanta); però si que és genuïna l’aproximació que planteja Planes a Can Felipa. D’una banda, deconstruint el material del dret i del revés, exprimint-lo en totes les seves possibilitats materials; treballant, en efecte, amb totes les derivades que li dona aquest conglomerat format elementalment per sorra i aigua, però que també s’alia amb el morter, la grava, l’arena o el formigó. De l’altra, amotllant aquests materials en símbols amb gran profunditat de sentiment; així, apareixen els cors de morter, ciment, formigó o granit; les ofrenes de ciment o les fonts, esplèndides, dedicades a la son i a la vigília, donant pas a una mirada més al·legòrica, fins i tot arquetípica, dels símbols.

Estem vivint un moment cultural en que la matèria torna al centre de la creació contemporània. Durant molts anys havia sigut desterrada per l’escultura conceptual -només es parlava de Juan Muñoz o Pepe Espaliu, i fins i tots escultors amb profusió matèrica en origen, com en Jordi Colomer, abandonaren aquest recurs per a l’exploració d’altres latituds artístiques. La matèria la trobem avui reivindicada a les arquitectures de Guillermo Santoma, en l’escultura de David Bestué, però també en l’obra d’una nova generació d’artistes -penso en Pablo del Pozo o en Mercedes Pimiento- que encaren l’escultura sense els prejudicis antiromàntics de la generació precedent. Està succeint un moviment cultural semblant als anys seixanta, en la irrupció de l’art povera, que defensava l’escultura i la matèria en estat cru, sense interferències artificials (povera di materia, ricca di significato, recomanava Germano Celant); tal i com passa a la vida mateixa, que la volem -la necessitem- en la seva màxima veracitat natural, sense l’artifici propi de la civilització antropocènica. Amb tot, són pocs els artistes que saben allunyar-se de la dinàmica modal de context, i prendre la distància suficient per a abocar el seu caudal intern en un treball significatiu. I tot això, la Mònica Planes ho sap resoldre com ningú, aportant una obra que és alhora actual i íntima, intel·ligent i emocional. Filial pels quatre costats.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: