Joan Pallé. Restlessness

Restlessness, de Joan Pallé. Foto: Roberto Ruiz

[Text comissarial ‘Joan Pallé. Negativeland2’, Fundació Arranz-Bravo, set-nov 2020]

Negativeland 2 és la segona part del projecte que l’artista Joan Pallé (Lleida, 1989) va presentar a l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) el 2018. En tots dos episodis hi regna la mateixa inquietud de fons: la reflexió plàstica sobre la idea de ‘negativitat’ i l’exploració dels efectes d’aquest concepte a l’espai urbà. El principi de ‘negativitat’ és un de les idees troncals del pensament contemporani, un dels que ha gaudit de més fortuna després del ‘pensament líquid’ de Bauman (2000) o ‘les esferes’ de Slotedjik (1999). N’és artífex el filòsof sudcoreà Byun-Chul Han (Seúl, 1959), qui n’ha fet l’eix del seu ideari des del seu primer assaig La societat de la transparència (2012). El concepte de Han és una reacció al principi d’hiperpositivitat que regeix la societat contemporània: dels smiley, dels win-win, dels super!, dels seguim!, expressions que apareixen, als ulls de Han, com la darrera disfressa lèxica del sempre camaleònic ideari neoliberal, ara en mans de la nova economia digital. Darrera aquesta cortina feliç que vesteix les capçaleres de facebook, google o amazon, insuflada per sensacions d’immediatesa, llibertat, transparència i interconnexió, el capitalisme amaga les mateixes ombres de sempre: l’esclavitud (ahir l’obre avui l’usuari 2.0), l’adicció (ahir coca cola, avui instagram), l’alienació (el burnout del full time worker), la desigualtat, el conflicte (amb l’ús i abús del pànic social com a estatègia de marketing), l’ambició i el totalitarisme (pel suport callat a l’ascens de l’extrema dreta als governs del món).

El principi de negativitat que defensa Han és el revers de la moneda: és la vivència profunda, lenta, eròtica, dissident i misteriosa de la realitat des de la consciència tràgica, acceptant l’angoixa, la diferència i el conflicte com a principi motriu de la vida i l’existència (hi ha molt de Nietzcshe i Heidegger en l’ideari de Han). A Negativeland2 Joan Pallé li ha interessat investigar les possibles derives d’aquesta idea de negativitat en l’espai públic. És cert que Han en parla poc del món exterior -centra la seva reflexió en l’existència individual- però l’espai urbà també és víctima del mateix síndrome de superpositivitat contemporània. Tal i com explica l’antropòleg Manuel Delgado, l’espai públic és una idea abstracta i que s’associa fàcilment al neoliberalisme: un ideal utòpic i positiu d’ordre, salubritat, lleure i civilitat en que l’arquitectura i l’urbanisme moderns s’inspiren per erradicar el desordre, la dissidència i la negativitat d’una realitat social determinada. La neteja, la lluentor, cobeja rèdits; les males herbes i les baixes passions d’un territori, no. Enlloc d’empatitzar amb el context, d’abraçar el seu genius loqui territorial i social, l’espacialisme públic modern n’elimina la seva profusa però inherent i genuina negativitat.

A Joan Pallé li interessa explorar el que Delgado anomenaria les formes ritualístiques i amb potencial simbòlic que sorgeixen dels conflictes sorgits a l’espai públic, com a efecte de la implantació del model urbà civilitzador. El principal: el foc, sorgit de la crema d’autobusos i cotxes per part de les guerrilles urbanes que es defensen davant l’avenç de l’autoritat defensora de l’ordre i el negoci. Al fil d’aquesta idea apareix una peça inèdita exposada a Neverland2: una versió en miniatura de la futgoneta de tv3 cremada per les guerrilles de Can Vies (2014). I també el que apareix com la peça central de l’exposició: el cotxe en flames, que podria ser emblema de qualsevol aldarull a l’espai urbà en l’esfera global: a París, Sydney, Barcelona o Beirut. La peça té correlació directa amb les dos grans sèries de dibuixos que s’agencen a la sala central de l’exposició: la crema d’autbobusos i la crema de cossos (de civils i policies). En aquests darrers, Pallé s’inspira en un dels seus films de culte: Nostalghia (1983), d’Andrej Tarkovski, i el monòleg final de Domenico, en que el protagonista -un foll asceta que fa un monòleg sobre la unitat del món fragmentat pel capitalisme- s’autoimmola calant-se foc al bell mig d’una plaça pública.

Pallé treballa molt amb referents fílmics i audiovisuals. L’escultura central feta per al pati de la fundació – una antena-tòtem en flames- té molt a veure amb la pel·lícula They live (1988): el film de John Carpenter en que el protgonista, John Nada, crema l’antena central des de la qual els invasors (els extraterrestres capitalistes disfressats d’humans) manipulen la societat. L’escultura també fa referència a la nostra realitat: la crema de les antenes 5g que durant la crisi del covid ha tingut lloc a diferents indrets d’Anglaterra. Pallé s’interessa, així, en les estructures materials les quals, calladament, l’economia digital va construint per a garantir el control del món de demà, però també en el moviments socials negatius i negacionistes, i les seves estratègies elementals, però no menys enceses, de lluita.
Tal i com succeix a diferents artistes de la seva generació -penso en Pablo del Pozo-, Joan Pallé sent una estranya fascinació per determinats fenòmens socials i corrents artístics dels anys vuitanta: els films de Carpenter o el darrer Tarkoswsky, els còmics i revistes, grups musicals (Neverland, sense anar més lluny), l’estètica punk, el DIY, i també les estructures de comunicació i de publicitat del moment àlgid del capitalisme: els panells, les antenes de televisió i ràdio, els grans logos publicitaris que envaeixen l’espai públic (la maqueta del gratacels és una picada d’ullet al gran Mussol de l’empresa Ròtulos Roura -ja quebrada- que corona un alt edifici a la cantonada de Diagonal amb Passeig de Sant Joan de Barcelona). Un món que li agrada comunicar amb claredat i sense els prejudicis que la generació que hem viscut aquella època (per la saturació formalista de l’art, l’embafament sensorial, el frenesí publicitari). Amb tot, Pallé no renuncia a la reflexió conceptual, ni al compromís social i amb el nostre temps. Negativeland és sens dubte el projecte més sòlid i complerts de la trajectòria, breu però intensa, de Joan Pallé.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: