On és l’art?

Pep Vidal. Social distancing. 2020

[Bonart, agost-octubre 2020]

Arthur C. Danto advertia que la qüestió central de l’art no es troba tant en el preguntar-se què és l’art, ni en saber qui el fa, ni com ha de ser, sinó en assenyalar allà on és. On és l’art en el present context del Covid? On s’ha amagat, on s’engendra, per on es filtra? La hiperactivitat online del sector (amb fórums infinits sobre el confinament) contrasta amb la pobre presència en l’esfera pública i social de les obres dels nostres artistes. Però que no havíem quedat que l’art té unes qualitats úniques de representació simbòlica? I que és un privilegiat transmissor de coneixement? I que és indispensable per a despertar consciències?

Mentre escric això una acció d’Eugenio Ampudia al teatre del Liceu posa feliçment a prova la tesi de l’article. És una intervenció d’una eficàcia comunicativa indiscutible (me n’assavento a través de Reuters); oportuna sobretot pel missatge reivindicatiu de fons: la necessitat d’iniciar una nova era biocènica, que substitueixi l’antropocèntrica anorreadora. En aquesta nova realitat panteista, no obstant, caldrà no perdre mai de vista el diàleg íntim i proper amb la natura, que retorni als principis de cura i cultiu d’un entorn natural sempre savi, lent, simbiòtic i imperfecte (penso en la intervenció Mil flors de Pep Vidal a la fundació Miró del 2017, a on l’artista cultivà -des de la llavor a la floració- tot d’espècies autòctones al jardí de la fundació, a fi d’estimular la polinització de les abelles).
I després ens arriba també la notícia del fotomosaic coral d’en Joan Fontcuberta, seguint una fòrmula ben coneguda de l’autor. Mentre esperem la genuïtat de la imatge resultant, caldrà exigir als organitzadors que l’obra sigui presentada en un espai de plena centralitat ciutadana (s’anunciava ser inaugurada durant el Festival Cruïlla, que de comú s’orquestra al parc del Fórum).

I mentrestant on és l’art? No és a la plaça, ni als balcons, ni als carrers. És en una tronada nau industrial de l’Hospitalet, on La Infinita i Jordi Colomer han iniciat un seguit d’accions i reflexions sobre la litúrgia de la mort, que donaran que parlar aquesta tardor. És en la ment d’Antoni Muntadas, que en ple confinament ha tornat dels Estats Units, per pensar com serà l’espai públic en el moment postcovid. Borbolla a l’estudi d’Arranz-Bravo, que no ha parat d’excitar el seu imaginari pictòric febril dedicat a la reflexió sobre l’existència humana. Bull a la sang de Pere Llobera, en les accions pertorbadores en el marc de la seva exposició a LaCapella. I en les antenes 5g flamejants de Joan Pallé. I en la recerca crítica de Mario Santamaria i Mercedes Pimiento, sobre les estructures invisibles des de les que ens sotmeten les grans empreses tecnològiques. I en les papallones de Daniel Steegmann.

Així que no en tenim prou. Volem l’art, també, a l’esfera pública. Un art desestabilitzador, sense massatges. Necessitem que ens interrogui de manera col·lectiva i a peu de carrer. Reclamem una aposta decidida per a fer emergir la creació de les catacombes de l’art, en aquest impasse històric. Cert, no tindrem la viralitat happy dels Stay Homas, però amb un tan per cent del catxet que s’estava disposat a pagar per un concert del trio al balcó, des de l’art, creieu-me, la faríem ben grossa.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: