La gran cabriola de Pere Llobera

[Bonart, juny-juliol 2020]

Feia anys que esperàvem una exposició de Pere Llobera en una institució central, com La Capella; i no perquè la idea encaixi precisament amb l’adn de l’artista, impertinent i antisistèmic de vocació. Ho necessitàvem perquè Llobera s’ha erigit en els darrers anys en un pintor de referència, en particular per una nova generació que ha reubicat la pintura al cor de la idiosincrasi artística (una disciplina, per cert, menystinguda durant el període postolímpic català, el mateix en el que ha maldat per fer-se lloc pintura de Pere Llobera, d’altra banda sempre feta des dels marges). Fàbula rodona també és pertinent per a posar endreça a un univers artístic de primer ordre que durant masses anys ha estat deixat de la mà de la intuïció i la resistència primària. Diguem que l’exposició de la Capella és en certa manera la menys Pere Llobera de totes les que li hem seguit (us ho diu algú que va ser còmplice d’una de les seves accions més sonades -Palacio Real?-, en una nau industrial atrotinada a l’Hospitalet); i també recordo una exposició a Alella, amb els quadres volgudament esbiaixats, amb papers arrugats, apunts i parafernàlia vària, enmig d’un recital de poemes d’en Casses -en persona!. L’exposició de la Capella, en canvi, hi ha molta més meditació i estratègia, menys estrips i rovell; hi ha itinerari, necessari, però, per a desglossar el seu ric imaginari poètic, metafísic i fabulador: un dels més sòlids i cultes sens dubte de la nostra escena artítsica. Culte no el sentit dogmàtic del terme. Llobera se serveix de la cultura -de la poesia, de la música, del pensament- per a satisfer un dels seus objectius fonamentals: sacsejar el comfort burgès de la societat tardocapitalista (inclosa la mateixa instució art), a través de l’astorment estètic, i també des de la proposta d’un altre món possible.

Els mateixos referents que reivindica són en realitat palanques per activar una nova realitat llibertària en la que hi voldria transitar, i que davant la impossiblitat de fer-ho, la fabula. Una fàbula resultant d’una equació d’alt voltatge: posin en un mateix sac les celebracions contraculturals dels Bread & Puppet, la parada de l’escorpí de René Higuita, un concert de punk, el cul de John Lennon, la llegenda de Excálibur, una pintura opiàcia de Richard Dadd, la decoració nadalenca d’un poble remot o la interpretació mística ascensional del moment en que el pintor va ser concebut. La resolució d’aquest trencacloscques ens condueix a un univers subversiu, independent i anarquista, capaç d’aliar la contracultura dels vuitanta amb la tradició espiritual europea. Crec que en Pere Llobera en aquesta exposició ha fet un esforç no només per intentar materialitzar escenogràficament la seva utopia personal, sinó que ha intentat canalitzar tots els rius del seu repertori cap a un mar final, que és el de l’astorament, el de la meravella artística com a instrument de desestabilització social. Diguem que -i això de fet remet amb força a la gènesi de l’estètica moderna- el summum de la llibertat en art es dóna en l’impacte estètic amb allò insòlit i inesperat: aquella forma nova, però profunda i sensible -terrible afegiria Rilke-, que pel seu caràcter d’estranyesa ens esguitarra tots els nostres conceptes mentals i formals, i ens fa bessar el llagrimal, producte del sacceig de les estructures cardinals interiors. Un fenomen sens dubte alliberador; el mateix que cerquen, al final del camí, el místic en la seva reclusió, l’antististema en la seva lluita, el músic punk en el seu esguirratament, i també l’ebri, el foll (Baudelaire afegiria l’infant!) i l’artista que segueix, cegament, les ordres de la seva intuició; els mateixos que es posen taps de cera davant els cants de sirena de la civilització, amb els seus codis i conductes sempre tant tòpics i reglats; els mateixos que en el confinament -si, confinament- generen formes espontànies mai vistes, d’una veritat esfereïdora. Ens fan riure esclar, com la cabriola de l’Higuita, però el riure ha de ser un canal d’entrada d’un missatge incendiari que vol fer trontollar les columnes d’un sistema totalitzador que no sempre des de l’art combatim. Perquè les sòlides columnes sistèmiques atrapen, congelen, en les seves formes i símbols (les marques, les banderes), la vida fluent i la llibertat; però aquestes no entenen de formes closes, tal i com ens ensenya la pintura de Pere Llobera.

Per això transforma les espases de la llegenda de l’Excalibur (llegenda èpica fundacional del nacionalisme britànic) en pals d’una xarxa aquàtica de voleibol. O la Moreneta, en un espermatozoide que brinca sobre un retrat de Joan Brossa fent una cabriola en plena postguerra. Les referències de Llobera es multipliquen i creuen, sibilinament, a La Capella, que el visitant ha d’anar desxfifant i meravellant-se. No sé si és l’exposició més Pere Llobera, però si la que millor ens dona a conèixer el seu univers polisèmic, poètic, metafísic, cabriolísitc, inconformista, i, de totes totes, indiscutible.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: