FAB_10 anys. 1# El dit a la llaga. Ironia i nous sarcasmes

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text cat. Fundació Arranz-Bravo. 10 anys. 2019]

Hi ha una ironia que ressorgeix en l’art d’avui, producte d’un descrèdit: la desconfiança davant un món establert que no és capaç de donar sortida a la nova energia creativa que borbolla. El sistema de l’art no és capaç de sostenir els nostres artistes, de la mateixa manera que l’estructura política no dona veu als nous anhels dels ciutadans. La resposta davant aquesta realitat és la ironia i el sarcasme, -escac al dogma des de l’humor crític-, fenòmens emergents que sempre han tingut via lliure des de la Fundació. Els primers en fer-nos-hi pensar van ser Lluc Baños i Adrián Montengro, en les exposicions Contra Arranz-Bravo (Aina Mercader, 2015) i Escenaris de realitat (re)ficcionada (Daniel Gasol, 2014). Al primer l’interessa la creació de nous alfabets visuals com a metàfora per interpel·lar la realitat a través d’una escultura delicada i oberta. Montenegro, en canvi, aborda la realitat des d’un sentit de l’humor proper a l’onirisme mitjançant un ventall de disciplines: el còmic, l’arxiu o els collages objectuals (Bichos raros, 2019). Entre els pintors que treballen en un registre postoníric, incloem també al pintor Aldo Urbano (Falla, Jordi Garrido, 2017), qui s’apropa a la pintura des d’un llenguatge narratiu plagat de referències iconogràfiques anacròniques, com monstres bíblics, espelmes o ulls apocalíptics.

En aquest grup de pintors pioners de la represa sarcàstica hem d’incloure a Francesc Ruiz Abad, guanyador del premi FAB 2015. A l’exposició I didn’t know I was collecting (amb Anna Dot, 2016), ens va sorprendre la seva actitud foteta des en un gènere convencionalment tan seriós com la pintura. Un llenguatge plagat d’icones frívoles, frescor pictòrica, i alhora mala llet estructural, que trobem també en la pintura de Marc Badia i Jan Monclús. El tàndem va superar amb èxit el repte que proposà la Fundació amb en Jordi Antas a Let me alone but please film it, 2017: fer un treball conjunt, d’una manera directa i mordaç, canalitzant l’energia creativa a través del joc (la metàfora del ping- pong) i utilitzant imatges d’alt contingut crític contra el sistema de l’art. En aquesta línia, Toni Molins és un dels principals continuadors entre les noves generacions, tal i com va demostrar en l’exposició Fer-se un lloc en el desert (amb Raul Páez i Gabriel Llinàs, 2018).

Bernat Daviu (Garrofistes, 2017) és un altre dels grans referents del moviment postoníric contemporani, a més de ser-ne el seu principal agitador, a través del moviment “garrofista”. Els seus darrers treballs són de naturalesa més objectual, que ironitzen amb l’eròtica i el sex appeal dels objectes omnipresents d’Ikea (Krabb mirror). A la seva obra, adopten una aparença d’emoticona, recurs freqüent en l’obra de Daviu. Depuracions i sinuositats són comunes també a l’obra escultòrica de Mònica Planes i Alejandro Palacín; dos artistes amb una mirada escultòrica gairebé oposada (un amant dels volums i l’altre de les ficcions), però que els uneix la passió pel joc, la ironia i la seva materialització en l’objecte d’art. Mònica Planes ha seguit desenvolupant la idea de playground en l’obra Motlle (deixar-se emportar), realitzada en el marc del projecte educatiu En residència. Palacín, per la seva banda, ha estat capaç de donar consistència a la seva obra de naturalesa més efímera, a través d’escultures de fils d’acer i alumini sospeses a l’espai, assajant formes alhora iròniques i metaescultòriques (Pelea de esculturas, 2019).

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: