Àngels Ribé. Anatomia d’un impuls

Captura de pantalla 2019-11-21 a les 11.36.38.png

[Bonart, novembre 2019]

Àngels Ribé (Barcelona, 1943) és una de les artistes pioneres en adoptar algunes de les actituds artístiques del que a Catalunya es va conèixer com a l’art conceptual: el conjunt de moviments experimentals sorgits durant els seixanta -el body art, el land art, l’art cinètic o l’Art &Language-, els quals cercaren noves vies d’expressió allunyant-se dels registres convencionals de la plàstica moderna. Ribé s’havia desplaçat a París el 1966, com a estudiant de sociologia, i aviat l’atraparen les noves formes d’art que detectà a galeries i a revistes, com Robho, les quals contrastaven amb l’atmosfera tardoinformalista o neofigurativa de Barcelona. Les fotografies intervingudes de Jan Dibbets o els objectes meteorològics de Hans Haacke, l’empenyeren a llençar-se definitivament pels camins d’una obra a mig camí entre l’acció poètica corporal, la fotografia o el diàleg objectual amb la natura, donant sortida a un impuls creatiu espontani, latent des de la infància.

No ens sembla, Ribé, un artista que s’aboqués programàticament als principis iconoclastes del nucli dur del Grup de Treball, per a reivindicar un missatge polític o qüestionar la idea de subjecte artístic. No l’identifiquem com una artista reivindicativa de gènere -com de vegades se li ha adscrit-, ni tampoc defensora d’un art efímer i despersonalitzat. Ribé tingué el mèrit, efectivament, d’obrir-se camí -junt amb Balcells, Pijoan, Miralles, Gubern o Grau- en el si d’un entorn artístic taxativament viril. En aquest marc, adoptà recursos de l’art desmaterialitzat (per emprar el terme d’època difòs per Lucy Rippard), que consolidà en les seves estades a Chicago o Nova York (on arribà exposar amb Matta-Clark o Acconci); encara que sense un trencament radical amb alguns principis de la modernitat, com l’impuls genuí del subjecte a través del gest artístic, o la recerca d’una estètica formal coherent en el temps. La seva obra se sustenta, de fet, en el desglossament d’una força artística interior, alhora estructurada i innocent, el qual desarrollarà a través d’obsessions que se succeiran en el temps: la natura, el cos, la passió dels objectes quotidians insòlits, la recerca de geometries invisibles, les quals, a partir dels anys vuitanta també donarà forma a través del treball pictòric i escultòric.

D’aquí l’encert del comissari de l’exposició al Centre d’Art Tecla Sala (Àngels Ribé. Sota l’ossa major), David Armengol, per haver concebut la mostra descabdellant l’eix nuclear del conjunt del treball de Ribé: la relació espontània, geomètrica i fins i tot còsmica de l’artista amb la naturalesa. L’enfoc retrospectiu ja se li va donar el 2011 (Àngels Ribé. Des del Laberint, Macba), i calia proposar una revisió més transversal i dialògica, que establís ponts entre diferents obres i períodes de l’artista. També destaquem el singular programa d’activitats de la mostra, que compta amb intervencions de figures que han marcat la vida intel·lectual de Ribé, com la del paisatgista i escriptor francès Gilles Clément, l’arquitecte Jose Aponte i l’astrofísica Mariona Badenas.

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: