Toni Molins. Raul Páez. En vast desert.

Captura de pantalla 2019-02-04 a las 10.35.30

[cat. exposició Toni Molins. Raul Páez. Fer-se un lloc en el desert. Fundació Arranz-Bravo. Novembre 2018 – Febrer 2019]

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol
Vaig per canals obscurs; i entre la gent,
En vast desert, perdut

J.V. Foix, Sol, i de dol

D’ençà la seva irrupció, la societat del benestar ha demostrat la seva capacitat per a autopromocionar-se com a un jardí frondós de bellesa, llibertat i progrés. Encara que ja de temps és sabut que gratant una mica, rera la cortina de llums i píxels, emergeix una realitat altre: erma, fosca, enfangada en els efectes palpables de l’acció liberal continuada sobre el temps i l’espai: la desigualtat, la insolidaritat, l’egolatria o la destrucció natural.

La metàfora més apropiada d’aquesta realitat és el desert. Al desert ultramodern hi ha miratges: els simulacres 2.0 que dicten i manen la nostra cultura d’estímul i velocitat virtual. Hi ha ruïnes: els espectres de les modes que s’eclipsen sota la sorra. I també hi mana la desertificació: el procés d’aniquilació del be comú que, d’ençà els anys vuitanta, es va aprimant al mateix ritme que s’infla el status de l’esfera privada -individual o corporativa.

Hi ha una generació, nascuda a mitjans dels anys noranta, que ha obert als ulls al món en un clima extrem de desertor. Ja no es creuen cap fàbula del progrés. El món constituït ja no és cap garant (els darrers baluarts a caure: la justícia, els partits i fins i tot les institucions artístiques). Ni tan sols tenen crédit les plataformes que aparagueren en el curs de la crisi disfrassades d’hàbit revolucionari: les xarxes socials (avui com és sabut, un mitjà lucratiu i controlador més del sistema). Aquesta és la generació dels dos artistes convidats a la FAB: Toni Molins (Sant Feliu de Llobregat, 1995) i Raul Páez (L’Hospitalet, 1995), a qui hem demanat de generar un projecte artístic en tàndem, mirant de donar forma a aquest desencís de fons.

Toni Molins ho aborda des de la claredat incòmode de la seva pintura. Neta, directa i metafòrica, és una pintura oberta -sempre oberta a dialogar en els espais on inetervé- que expressa la seva denúncia davant del món a través de símbols onírics i precaris; com l’aquari deconstruït -el set des d’on deixem enregistrar les nostres vides; el cuc -símbol de la resistència subterrània per on transita tota acció contracultural sòlida; o la cinta de celo: el símbol de l’elasticitat i llargària de mires que pot donar un recurs precari i quotidià. I, al centre de tot, el fèmur de Rimbaud: el primer referent de la modernitat en revolucionar el pensament i la cultura urbana des de la subterranietat de la intensa vivència poètica.

A l’altre cantó del desert trobem a en Raul Páez. Canalitza la seva ràbia devers el món des d’una actitud artística entròpica i estomacal. Quan el vem conèixer en Raul realitzava les seves obres des de descampats de la perifèria de l’Hospitalet: cremant plàstics i materials de rebuig, que després trasbasssava a la pintura, escultura o vídeo. La violentació dels objectes marginals la compensa amb una poètica misteriosa de la precarietat, amb una àurea que tenyeix obres fetes ex-profés per a la exposició de la FAB, com la font-oasi o l’escultura-esbarzer.

L’artista i crític d’art Biel Llinàs ha sigut l’encarregat de comissariar la mostra, donant-li consistència i relat. És el seu debut com a curador, seguint la tradició d’aquesta casa de donar veu no només a artistes joves, sinó també a joves iniciats en la crítica d’art. A tots ells, en nom de la fundació Arranz-Bravo, els hi volem expressar la nostra més sincera gratitud.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: