Alejandro Palacín, Mònica Planes. Lliscar entre volums i fruites.

la-mocc80nica-en-un-test-2017

[Pròleg expo. Mònica Planes, Àlex Palacín. Jugar com una fruita no és jugar. Fundació Arranz-Bravo, octubre-novembre 2018]

“Un vas va ser, amb tota seguretat, la primera obra feta per un home exercint d’escultor”
Àngel Ferrant

Des dels seus inicis, la fundació Arranz-Bravo té la vocació d’acollir, produir i difondre les propostes dels artistes arribats a l’Hospitalet de Llobregat. Mònica Planes (Barcelona, 1992) i Alejandro Palacín (Barcelona, 1989) es troben entre els darrers nouvinguts, residents al taller del carrer Leonardo da Vinci (Local Fenomenal), el qual comparteixen amb altres artistes que ja han exposat en aquesta casa, com l’Aïda Andrés Rodrigálvarez o el Francesc Ruiz Abad. Malgrat la seva joventut, Planes i Palacín han endegat en els darrers anys una trajectòria molt consistent: la Mònica Planes va exposar l’any passat a la Fundació Suñol i a la Galeria dels Àngels; mentres que l’Alejandro Palacín ha sigut finalista de les últimes edicions de la Biennals d’Art Contemporani de Sant Cugat i de la Biennal de la Jove Creació Europea de Figueres.

De la visita a les esmentades exposicions vem detectar que tots dos artistes, malgrat expressar-se en llenguatges ben diferents, fins i tot antagònics, els unia una obsessió comuna: els objectes quotidians de l’espai domèstic i la seva recontextualització, resignificació, redefinició. La Mònica s’apropa a l’objecte des de l’anàlisi, la sintesi de volums, la neutralitat cromàtica, la depuració i la recerca de nous materials. L’Àlex, des de la fantasia, l’humor, l’exaltació de colors, el sarcasme, conseqüència en part del seu interès pel videojoc, el dibuix animat o el còmic. La nostra intuició d’origen anava encaminada a treballar en un projecte d’escultura domèstica en que totes dues actituds davant l’art, que ens semblen complementàries, es poguessin enllaçar en una intervenció nova i vibrant com la que, finalment, ens han presentat.

A Jugar com una fruita no és jugar Planes i Palacín han redimensionat l’objecte tridimensional tot cercant un llenguatge híbrid que han trobat en el punt d’encreuament entre els volums dels objectes quotidians i els sorgits dels grans recintes d’oci a gran escala. Així, una banyera infantil es confon amb l’estructura d’un Skatepark; les Termes de Caracalla, amb un tauler de joc romà (Tabula Lusoria); i el conjunt de piscines del parc de la Creueta del Coll de Barcelona es fusionen amb les concavitats d’una pica o d’un safareig casolà. Les estructures sorgides es reactiven a través del joc i l’element disruptiu del fruït: raïms, prèssecs en almíbar, pinyols i olives, llisquen i circulen entre els volums i concabitats, desactivant, des de l’ingeni surreal, el fi utilitari intrínsec dels objectes.

Les propostes de Planes i Palacín són filles d’una tradició postescultòrica, especialment sòlida a Catalunya. Entenem com a postescultura totes aquelles iniciatives objectuals que, des dels anys setanta, fugen de la forma escultòrica com a principal destinació de l’expressió subjectiva de l’artista. La postescultura, contràriament, utilitza l’objecte escultòric com a un punt de partida, com una plataforma oberta de coneixement. Així, la inquietud intel·lectual, el procés de treball, l’empatia relacional, l’objet troubé o lel flirteig amb altres pràctiques d’art -el vídeo, la poesia, la dansa- tenen una presència decisiva en la definició de les obres resultants. En aquest marc, hi ha dos grans referents en l’escultura contemporània catalana, ben estimats per Planes i Palacín. D’una banda Patricia Dauder, que duu a terme un treball de destil·lació objectual, sovint com a conseqüència de l’estudi i intereacció amb recintes industrials, a partir de les que s’endinsa en un profund treball d’investigació de materials que realiza en paral·lel a l’acció fotogràfica o fílmica; De l’altre, David Bestué, qui aborda l’escultura des d’una mirada deconstructiva i irònica: la quotidinitat, la vida, l’arquitectura, el disseny, tot és susceptible de contenir una base escultural que l’artista selecciona i dissecciona, des de l’humor i la mirada poètica.

Ordre i aventura, investigació i fantasia, estructura i ironia, són els dos pols que vehiculen Jugar com una fruita és jugar. Agraïm profundament la implicació de tots dos artistes per assolir el repte de síntesi entre actituds dispars, així com la col·laboració inestimable del crític d’art David Armengol, tant en el seguiment del projecte com en la confecció del text crític que acompanya a les pàgines que segueixen.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: