Esponjar la cultura. Principis i sortides del districte cultural de L’Hospitalet.

Captura de pantalla 2018-07-02 a las 17.15.42.png

[Dins de: Hänsel i Gretel. Diàlegs Barcelona. Juny 2018]

La idea d’un districte cultural és una convicció de progrés. Neix del convenciment que els valors inherents a la cultura—el coneixement, l’esperit crític, la creativitat, el compromís, la presa de consciència del passat, present i futur— milloren la vida de les persones. Respon a la creença que l’era globalitzada—algorítmica, uniformitzadora, lucrativa—necessita d’un complement humanístic per assolir la seva plenitud. És indiciària, també, d’una mirada europea, que albira un horitzó professional cada cop més mental i creatiu. I, sorgeix, també, de la creença en una gran Barcelona, tan necessitada, en la seva candidatura a metròpoli global, d’un pol cultural metropolità.

El districte cultural de L’Hospitalet neix el 2014, fruït d’una petició ciutadana de foment a la cultura—a la taula de debat L’H’On— i d’una intepretació filosòfica d’aquest anhel—de Josep Ramoneda i Miquel Espinet—. Els ideòlegs van fer una proposta transitable de cultura, ubicant-la en el si de la societat, l’educació, l’economia i el teixit urbà. Després en va sorgir el lideratge municipal, que a partir del 2015 adopta el DC com a projecte estratègic de ciutat. Es posiciona, així, la cultura com a prioritat entre els diferents departaments del municipi. Es crea una oficina d’atracció d’agents culturals i foment de les arts. Es forma un grup de treball format per agents culturals de la ciutat, tècnics del municipi i responsables del govern. I s’aposta per un projecte de llarg recorregut, els primers fruïts dels quals tot just es comencen a reconèixer.

Des de 2015 s’han instal·lat a L’Hospitalet al voltant d’uns dos-cents cinquanta agents culturals, que se sumen als prop de dos-cents prèviament censats. En tres anys, per tant, s’ha duplicat la massa cultural de la ciutat. La majoria d’artistes s’han ubicat en una àrea de densitat creativa: l’Hospitalet industrial, la llenca de naus i edificis fabrils que s’estén des del límit amb Cornellà fins al districte de Santa Eulàlia, i que té a la fàbrica de la Tecla Sala—i les potencials Can Trinxet i Cosme Toda—com a epicentre d’activitat. Tot i que hi han aterrat grans empreses com el Circ du Soleil o els Village Underground, el DC l’habiten avui, principalment, petits col·lectius d’artistes visuals, actors, editors, dissenyadors o productores musicals. Molts arriben atrets pels preus de la zona, esclar, però és sabut que l’artista posa també la mireta en altres criteris contextuals: la xarxa d’espais d’exhibició, els ajuts per a dur a terme projectes, la qualitat de les activitats i artistes, les sinèrgies amb l’entorn. Són aquestes particularitats en les que el DC està centrant els seus esforços, mirant de singularitzar-se com a destinació cultural.

De la cultura de proximitat al ‘bottom up’

A L’Hospitalet, una xarxa de treballadors públics i privats de la cultura està amatent a l’artista nouvingut, a qui se’l convida a interaccionar, si ho desitja, amb la xarxa cultural, social i educativa de la ciutat, i n’escolta les seves idees i inicatives. Aquesta política de proximitat, més feixuga a la gran metròpoli, fomenta una activitat cultural empàtica i efervescent, encara poc endreçada, però en tot cas vital, amb idees sorgides en part dels mateixos agents, i coordinades per a mediadors del sector. Així es basteix bona part de la programació del DC, seguint l’esperit anglosaxó del bottom-up: el coneixement creat des de la base, que es contraposa al top-down: la política cultural paternalista imposada des de les altes esferes. Aquesta realitat atorga, a més, al DC una funció de laboratori d’experimentació, allà on poder projectar grans idees culturals i artístiques.

Així, a iniciativa dels galeries Nogueras Blanchard i Anna Mas (arribades el 2015), es va ampliar l’edició del BCNGallery Weekend a L’Hospitalet, que ha ajudat a estructurar el seu ric sistema d’art contemporani de L’H; amb artistes del col·lectiu Salamina (2015) es van fer intervencions a espais en desús, murs i escoles, en col·laboració amb institucions com la fundació Arranz-Bravo o el Gallery Weekend; seguint la idea del col·lectiu Trama (2016) es va donar suport al Meta Monumental Market—, el primer mercat contracultural d’art contemporani a Catalunya; escoltant als responsables del Sónar (2017), en va sorgir l’exposició dels seus 25 anys a la Tecla Sala; donant suport a les idees dels productors de fotografia Addretouch (2017), es va dur a terme l’exposició del premi Pulitzer de fotografia Manu Brabo al Mercat de la Florida; i sota la coordinació dels dissenyadors Karakter (2017), es duu a terme el festival CREA a Tecla Sala, dedicat a la difusió i encontre de la comunitat creativa de L’Hospitalet.

Valor Cultural Afegit i empatia territorial

El districte potencia aquelles iniciatives culturals d’alt valor cultural afegit, que aportin coneixement, esperit crític, mirada de futur i, també, empatia amb el territori. Aquest darrer principi el municipi el té molt clar: el projecte del DC o compte amb la ciutat o no serà. No hi ha iniciativa que no s’enllaci amb algun element de proximitat: un mercat, una associació, un artista local o una agrupació de veïns. Aquesta actitud es va fer palesa, a tall d’exemple, a l’exposició Silver Songs. La música d’Andy Warhol, en el marc de la qual hi van participar associacions de malalts d’alzheimer i càncer, així com alumnes d’escoles de formació elemental i superior de la ciutat. Un altre cas és el del Cirque du Soleil: a les facilitats que se’ls hi ha donat per a la seva implantació al DC se li va demanar, com a contrapartida, d’impartir tallers de formació per als joves de la ciutat.

Aquest principi dual de qualitat-territori és fruït de la reacció contra l’ideari del districte creatiu hegemònic, aquell que aposta unívocament per la implamentació de grans projectes culturals de gran abast mediàtic. Són ben notòries avui les contradiccions del model 22@: un projecte basat en l’atracció d’alta cultura creativa o tecnològica que acaba expulsant o eclipsant el teixit cultural de base. Construir un districte cultural sense comptar amb la circumstància on s’assenta, representa, paradoxalment, la seva mort, en la mateixa mesura que ho és també l’aposta proteccionista pel talent local sense l’atracció de cultura qualificada. Un districte cultural oxigenat és aquell que és capaç d’acollir coneixement, abans d’imposar-lo, i de transferir-lo, abans d’especular-ne. Construir la cultura significa rebre alta cultura, esclar, però, sobretot, ser capaç d’esponjar-la llarg i a través de la comunitat que l’envolta.

Reptes, prevencions, horitzons

Amb la consolidació del projecte, el DC encara dos grans reptes estructurals, a escala micro i macro, respectivament. El micro té a veure amb una aposta radical de transmissió cultural a la ciutadania. S’ha aconseguit interpel·lar al creador local, però no suficient el veí de peu. Per a satisfer aquest objectiu cal actuar en diferents fronts: incrementar l’aposta per mediadors culturals i enriquir la xarxa de comunicació. També fer una aposta més ambiciosa pels equipaments culturals de la ciutat, en estructura, oferta i finançament (posant especial èmfasi al far de la Tecla Sala i als centres culturals de barri). Com advertia Ramoneda, cal no defallir en l’aposta incondicional i continuada per la qualitat: de les activitats i projectes, dels artistes i curadors, dels mediadors i directors.

A nivell micro s’ha de seguir implementant mecanismes per evitar els efectes de la gentrificació, l’autèntic taló d’Aquil·les dels districte culturals. Fins ara el consistori l’ha combatut des de diferents accions: apostant pel reciclatge del patrimoni industrial, enlloc de la construcció d’equipaments culturals de nova planta —l’anomenat efecte Guggenheim—; estimulant la instal·lació dels agents en sòl industrial sense habitants, o fomentant la sensibilitat de la cultura de base per davant de les grans multinacionals.

Des del punt de vista macro, quin ha de ser el paper del districte en l’acció cultural de la gran Barcelona? Sostenim que si la capital catalana vol jugar el rol de capitalitat global ha de ser capaç d’avançar en vol bimotor, alhora econòmic i cultural. L’Hospitalet, amb el DC, ha posat la llavor per a posicionar-se com a punta de llança de la cultura contemporània metropolitana, al costat d’altres pols propers al Besós (Sant Andreu, Badalona). Però com treballem plegats a gran escala? Per quan una aposta de la Generalitat per un territori cultural metropolità? I l’Ajuntament de Barcelona, serà capaç d’ampliar la mireta més enllà de Nou Barris i Sants? I la nostra ciutat, tindrà l’ambició i iniciativa necessaris per fer el salt que demana el pensar en metropolità?

Del micro al macro, el bon funcionament del districte cutural demana un manteniment del seu engrenatge general—governance—i del seus principis motrius. Exigeix tenir fe cega amb la cultura i no tèmer el risc -no tèmer la contracultura-, acceptant els imprevistos, errors i fins i tot improperis que comporta la seva posada en pràctica. Implica no caure a la temptació del control o la tutel·la: la cultura fructifica en llibertat. Ens empeny a no tenir pressa pels resultats. A no perdre mai la brúixola de la qualitat ni del territori. Mantenint-se ferm en aquests principis i horitzons, L’Hospitalet serà imparable.

 

 

 

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: