A Antoni Marí. Elogi de l’amistat

Antoni_Mari7-820x394

[Dins del llibre: Les formes de l’amistat. En honor de l’amic i mestre Antoni Marí. Barcelona: Angle editorial, 2018. Amb la col·laboració d’Àlex Mitrani, Yves Michaud, J.J. Lahuerta, Jordi Ibàñez, Eduard Cairol, Jose Corredor Matheos, Francesc Parcerisas i d’altres amics i coneguts del professor i poeta]

Hem pensat d’homenatjar al nostre amic i mestre Antoni Marí a través del següent gest: la traducció al català d’un text inèdit de Marc Tul·li Ciceró dedicat a l’amistat. Tal i com succeix amb totes les personalitats de primer rang, el pensament d’Antoni Marí el podem abordar des de múltiples mirades -la il·lustrada, la romàntica, la simbolista, l’existencial: a nosaltres ens ha plagut apropar-nos-hi des de la lent clàssica. Tot i que és ben sabut que l’eix ideàtic de Marí es troba al cor de la modernitat, sempre hem tingut la sensació que és un silent seguidor del pensament clàssic. Silent perquè rarament se serveix de les fonts llatines per a l’elaboració del seu discurs, encara que sempre ha donat mostres del seu interès, en particular en les derivades modernes del classicisme. És sens dubte un dels principals coneixedors a casa nostra del neoclassicisme europeu i del noucentisme; el gran entès en la ruïna clàssica; l’únic teòric que li hem sentit versar sobre una estètica estoica vinculada a la pintura moderna… I també, en la seva conducta vital, ens fa pensar sovint en preceptes grecollatins: guinys a Epicur, en la seva manera de transmetre el pensament -alhora responsable i jovial- o en el cultiu de l’amistat: creant cercles fraternals de transmissió de coneixement; guinys també als estoics, en el rigor que sempre ha posat en el treball, en la recerca del beatus ile dins el seu entorn quotidià; i també en la seva actitud compromesa amb la polis, sempre al servei de la causa cívica.

La traducció que aquí presentem no es tracta, com algú podria pensar, del Laelius de amicitia de Ciceró (el llibre de capçalera de l’antiguitat dedicat a l’amistat i traduït al català en diverses ocasions); ens hem decantat, en canvi, per la traducció d’uns fragments inclosos al De finibus bonorum et malorum (‘Sobre els límits del bé i el mal’); un assaig sobre la filosofia epicúria, estoica i peripatètica, el qual, per raons que se’ns escapen, no hem trobat traduït en llengua catalana. De finibus és un dels tractats filosòfics que Ciceró va escriure des de la vil·la D’Astura -als voltants de Nàpols-, un cop enretirat de la vida política, decebut pel desmantellament de les institucions republicanes que César estava endagant d’ençà el seu ascens al poder, la primavera del 46 a.C. Entre aquest moment i la mort del filòsof -l’hivern del 43 a.C.- Ciceró, mogut pel neguit de traspassar a les futures generacions els ideals grecs que inspiraren la Roma republicana, escriu alguns dels volums de contingut filosòfic i literari més decisius de la seva carrera: L’Hortensius, De la vellesa, el Laelius, Sobre els oficis, i el De Finibus, escrit en cinc volums durant l’estiu del 46 a.C.

En aquest assaig Ciceró opte pel mètode dialèctic a fi de reflexionar sobre alguns dels conceptes clau tractats per les tres escoles de pensament dominants en temps republicà: la virtut, el plaer, el deure, la felicitat i també l’amistat. Aquesta darrera Ciceró la situa com una de les més altes manifestacions de l’home; i encara més: la reivindica com el mitjà més preuat per assolir la virtut i l’ideal de saviesa. “L’amistat veritable només es pot donar entre persones virtuoses”, sentenciarà al Laelius. “L’amistat guiada per la codícia, l’ambició o l’interès, mai fructifica.”, afegirà. L’amistat, doncs, és el terreny de joc predilecte per al cultiu de la temperança, el coneixement, la fortalesa d’ànim, l’equitat, la generositat, l’honorabilitat. Contràriament, Ciceró serà un detractor de l’ideal d’amistat entès com a culte al plaer defensat pels epicurs. Així, el conflicte entre virtut i plaer apareix com el nus argumental de la discussió del text que us presentem: una confrontació a la manera clàssica entre la tesi de l’amistat epicúria defensada pel cònsol republicà Lucio Manlio Torquato i la contestació antitètica en clau estoica de Ciceró. Per la naturalesa dialèctica del text, li manca la claredat sintètica del Laelius; Però és precisament aquesta reflexió en brut, despullada en la confrontació oberta entre dues de les formes de pensament més representatives de l’antiguitat clàssica, el que ens sembla que li atorga una singularitat especial als fragments escollits.

 

Marc Tul·li Ciceró. Sobre els límits del bé i el mal (De finibus bonum et malorum).

Llibre I, capítol 20

[20, 65] Torquato: – Resta encara per tractar un apunt vinculat a la present discussió: l’amistat. Vosaltres, els epicurians, al defensar el plaer com a bé suprem, afirmeu que l’amistat per ella mateixa no pot tenir raó d’existir. Però recordeu com en parlava Epicur: “De totes les coses que la saviesa procura per a donar felicitat a la vida res és més important que l’amistat, res de més fecund, res de més plaent”. I va provar aquest principi no només amb els mots, sinó que també amb les seves accions i la seva conducta. La importància de l’amistat ens ha estat a bastament transmessa pels antics; però encara que siguin molt numeroses, variades i antigues les explicacions, de Teseu a Orestes a dures penes sobresurten tres parelles de veritables companys. Però Epicur en una sola casa, i per afegitó petita, quin gran estol d’amics cultivà, i amb quanta harmonia s’hi enllaçà! I encara avui els descendents d’Epicur segueixen cultivant l’amistat amb la mateixa afició. Però tornem a l’argument, ja que és sobrer parlar aquí de particulars. [66] Així que, pel que es veu, els epicurians han discutit sobre l’amistat de tres maneres. [···] Uns primers afirmen que l’amistat no es pot dissociar del plaer. Atès que la soledat i la vida sense amics està plegada d’injúries i de temors, la mateixa raó ens recomana de procurar-nos amics, interessadament, perquè ens asserenen l’ànima i ens obren l’esperança d’obtenir plaers futurs. [67] I de la mateixa manera que l’odi, l’enveja i el despreci són adversaris del plaer, així l’amistat no només ens afavoreix constantment, sinó que ens produeix plaer tant als amics com a nosaltres mateixos; i no ens permet fruir només dels plaers presents, sinó que també ens conforta per l’esperança en un futur proper i llunyà. I atès que sense l’amistat no podem mantenir sota cap concepte una vida estable i plaent, i tampoc podem conservar l’amistat si no estimem als amics com a nosaltres mateixos, podem defensar, per acabar, que l’amistat està íntimament connectada amb el plaer. En efecte, ens alegrem de la felicitat dels nostres amics tant com de la nostra, de la mateixa manera que empatitzem amb les seves angoixes i dolors [68] Per això el savi tindrà envers els amics la mateixa disposició d’ànim que envers a ell mateix, i per satisfer el plaer de l’amic hi posarà la mateixa dedicació que per satisfer el plaer personal. El que s’ha comentat més amunt sobre les virtuts i la seva filació amb el plaer, cal manifestar-ho, doncs, també en relació a l’amistat. Les belles paraules d’Epicur al respecte són si fa no fa les que segueixen: “El coneixement que asserena l’ànima davant qualsevol mal de llarga durada, és de la mateixa naturalesa que el que en el curs d’aquesta vida descobreix en l’amistat un sòlid mitjà de defensa” [69] Després hi ha alguns seguidors aguts d’Epicur els quals temen que, si l’amistat és una font de plaer, tota ella, per dir-ho d’alguna manera, trontolla. Segons aquests darrers, els primers encontres entre amics són determinats pel plaer; però en un segon moment, quan el costum ha transformat el plaer en quelcom familiar, aflora un amor tan viu que, encara que de l’amistat no en derivi cap utilitat, els amics s’acaben estimant entre ells i per ells mateixos. I en veritat, si els mortals ens aficionem als llocs, als santuaris, a les ciutats, als gimnasos, als camps esportius, als gossos, als cavalls, simplement per haver freqüentat els divertiments de la gimnàstica o de la caça, com no serà més fàcil i just que aquesta afecció no es verifiqui en les relacions habituals entre els homes? [70] Hi ha, finalment, els epicurians que defensen l’existència d’una sort de pacte entre savis que estimen els amics no menys que a ells mateixos. En comprenem la possibilitat i sovint fins i tot la constatem, i és evident que per viure plaentment no es pot trobar res en aquest món que sigui més adequat que un lligam d’aital naturalesa. De tot això esmentat es pot concloure que no només no trobem impediment a l’hora de poder explicar l’amistat com a un mitjà plaent per assolir el bé suprem, sinó que sense el plaer no podem entendre la formació mateixa de l’amistat.

Llibre II, capítols 24-26

[24,78] Ciceró: – I qué significa, doncs, estimar -mot del qual, per cert, en deriva la paraula amistat- sinó desitjar que a algú li pertoquin els majors béns possibles, encara que a un mateix no n’hi pertoqui cap? Hom pot objectar: “A mi em plau tenir sentiments semblants”. I com els podràs tenir sense estar entregat a l’amor? No és la calculada funció d’utilitat que sol produir aquest sentiment, sinó que aquest neix per iniciativa pròpia. “Però jo en busco la utilitat”, repliqueu. Doncs l’amistat durarà fins que aquesta prosperi, i si la utilitat estarà a la base de l’amistat, llavors l’amistat serà per la utilitat finiquitada. [79] “Però què faràs, com acostuma a passar, si la utilitat es separa de l’amistat? L’abandonaràs? I quina mena d’amistat és aquesta? La preservaràs?” [···] Abans que res, tingues en compte que aquesta actitud interessada és menyspreable perquè és vegonyant. Quan no abandonaràs a l’amic per no tenir cap neguit, desitjaràs la seva mort a fi de no estar-ne vinculat sense obtenir-ne benefici. I si l’amic no només no et reportés benefici sinó que en nom seu haguessis de sacrificar el teu patrimoni, afrontar fatigues o posar en perill la teva vida? Llavors, encara defensaràs que cadascú de nosaltres ha nascut per a viure l’amistat de manera plaent? Davant a un tirà oferiràs la teva vida per un amic, com va fer el pitagòric Damó davant Dionís, el tirà de Siracusa? O potser faràs com Pílades, que fingiràs de ser Orestes per morir al seu lloc? O si fossis Orestes, desmintiries a Pílades, i t’acusaries a tu mateix, i en el cas de no poder-ho provar, pregueries de ser sentenciats tots dos junts? [25, 80] Certament que tu faries tot això i molt més, amic Torquato: a parer meu no hi ha cap honor que tu puguis deixar de banda per temor a la mort o al dolor. Però aquí no recerquem sobre les teves idees particulars, sinó les de la teva escola. La doctrina que tu defenses, i els preceptes que has après i que aproves, subverteixen els fonaments de la idea d’amistat, encara que Epicur se’n desfagi en elogis.

Hom objecta: “Epicur però cultivà l’amistat”. I qui nega que ell hagi estat un home bo, amable i ben educat? Aquesta discussió versa sobre les seves idees, no sobre la seva conducta. I per molta gentilesa que mostrés en el cultiu de l’amistat, no fou suficientment perspicaç. [81] “Però trobà l’aprovació de molta gent”. Si, i potser té raó, però el testimoni de la turba no ens és pas cap garantia. En efecte, en cada art o activitat o en qualsevulla ciència o en la mateixa virtut, allò òptim és molt rar. I al meu entendre, si ell mateix va ser un home bo i molts dels seus seguidors foren i són fidels a les amistats, equilibrats i seriosos al llarg de la vida, i regulen les seves decisions no des del plaer sinó des del deure, vol dir que la força de l’honestedat defensada pels estoics és major que la del plaer. Alguns entre ells repudien amb la vida la seva forma de raonar. I com els estoics, que tenen fama de parlar millor de com actuen, els epicurians em sembla que actuen millor de com parlen. [26, 82] Però això no s’acomoda amb el nostre argument. Considerem ara les teves idees exposades sobre l’amistat. He tingut la impressió de detectar-ne només una entre les esmentades directament per Epicur: “L’amistat no es pot diferenciar del plaer i per tant ha de ser cultivada, perquè, atès que sense ella no és possible de viure sense temor, tampoc és possible imaginar una vida plaent sense el seu cultiu.” Tu has exposat al respecte una altra teoria, més humana, promulgada per deixebles d’Epicur contemporanis, la qual, que jo sàpiga, mai havia estat pronunciada pel mestre grec: primer de tot es busca un amic per interès, i més endavant, quan intervé el costum, se l’estima, fins i tot prescindint de la promesa de plaer sorgida de l’amistat. [83] També has defensat que alguns deixebles i savis fan una espècie de pacte entre ells, de tal manera que mostren cap als amics els mateixos sentiments que professen cap a ells mateixos: això, dius, succeix amb freqüència i contribueix molt al plaer de l’amistat. Però si heu pogut segellar aquest pacte entre savis, perquè no en proposem també un que abraci l’equitat, la moderació, totes les virtuts, sense esperar-ne cap recompensa? Altrament, si cultivem l’amistat per les recompenses i l’interès, si no hi ha cap afecte que porti l’amistat a ser desitjable per ella mateixa i per la seva essència, tenim algun dubte que els homes acabin prioritzant les propietats i els béns als amics?

[84] Arribats aquest punt recorda novament les paraules d’Epicur lloant l’amistat! No cerco el que diu sinó el que pot dir d’una manera coherent amb la seva doctrina i les seves opinions. “L’amistat es busca per interès”. Tu creus, així, que et pot ser més útil l’amistat del nostre estimat Triario aquí present que la possessió dels graners de Pozzuoli? Recupero els vostres arguments: “Els amics ens protegeixen”. Tu ja trobes suficient protecció amb tu mateix, amb les lleis i amistats mediocres. A aquestes alçades de la teva vida honorable, tu ja no pots ser ofès, i fàcilment evitaràs l’odi i l’enveja. I fent ús generós de tan preuats rèdits trobaràs igualment una òptima protecció en la benevolència de moltes gens, fins i tot sense l’amistat digna d’un Pílade. [85] “Però, llavors, a qui confio les bromes i els afers seriosos, els secrets i els pensaments ocults?”. A tu mateix, i et sentirà molt bé, veuràs. I també si vols a algun amic mediocre. Però admet que aquesta situació no estarà mancada d’avantatges: què representa en comparació la utilitat dels diners? Tu t’adones, doncs, que si mesures l’amistat amb la mesura apropiada de l’afecte, res li és superior? Si en canvi la mesures pel benefici que et comporta, les relacions més íntimes són superades pels rèdits dels terrenys i les propietats. Es dóna el cas, doncs, amic Torquato, que has d’estimar la meva persona, i no les meves coses, si hem de ser veritables amics.

 

 

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: