Marcel Juliana. Una exposició anomenada Surfeit

Captura de pantalla 2018-04-23 a les 17.21.56

[text cat. exp. Marcel Juliana. Surfeit. Fundació Arranz-Bravo, abril-juliol 2018]

“Els veritables paraïsos són els paraïsos que hem perdut.”  Marcel Proust

Penso en el Marcel Rubio Juliana com en la figura més entranyable, il·lustrada i somniadora de l’extraordinària generació d’artistes a la que pertany: fornada garrofista nascuda als noranta, formada costa amunt durant la dècada 00′, però hiperactiva, multipropositiva, i de maniobra col·lectiva: tots avancen grupalment, al costat d’escriptors, poetes, crítics i membres d’altres generacions que s’afegeixen -ens afegim- a la festiva rua de l’art que des de fa uns pocs anys posen música i color a molts dels centres d’art del pais. En aquesta casa hem treballat amb el Bernat Daviu, la Joana Roda, l’Aldo Urbano, el Jan Monclús, el Marc Badia, El Francesc Ruiz Abad… Ens faltava, del nucli dur, el Marcel. Per la seva innocència il·lustrada, pel seu imaginari exultant, i també per a la seva sensibilitat incisiva, alhora onírica i nostàlgica, que amb fe i dedicació intenta plasmar a través de la modesta disciplina del dibuix.

Perquè, efectivament, en Marcel és, per sobre de tot, un dibuixant. És un mitjà arcaic però ben tolerat dins l’ordre de l’art contemporani. El que és menys freqüent és l’empremta transcendent que li insufla. Els artistes neoconceptuals dels noranta els hi provocava una certa picor treballar amb paradigmes provinents de l’idealisme modern: l’espiritualitat, la nostàlgia, la innocència, la moral, l’humanisme, l’existencialisme… Però el Marcel pertany a una generació que s’han iniciat a l’art sense prejudicis postmoderns. Així, se serveix sense filtres del dibuix com si es tractés d’un artista centreuropeu del vuitcents: és per ell un mitjà de coneixement amb vistes a edificar una gran història -un bildungsroman-, carregada de pensament, sensibilitat, misteri i remembrança.

Surfeit és un verb anglosaxó, d’ascendència francesa, que el podríem traduir com a “Excés”. “Allò que excedeix del que és necessari”, ho defineix el diccionari d’Oxford. Però també és un excés en el vici: deriva del francés sur fait (sobre fet, over dosed): una sobredosi d’estímols sensorials, d’agrapament intens a la vida. A Surfeit el Marcel Rubio intenta copsar el record d’una experiència sensorial extrema, viscuda per l’artista com una etapa vital iniciàtica, que l’abocà -o l’estimulà a somniar- amb al plaer, la sexualitat,la festivitat però també amb l’ètica i la moral. De quina experiència particular es tracta, tan li fa. El Marcel treballa a través de metàfores i de pensaments universals. Normalment, pren com a punt de partida l’ideari d’algun pensador (com els Passatges de Walter Benjamin, o el Zaratrusta de Nietschze), que li agrada destrenar obsessivament a través de séries fins a convertir en irreconeixible la font d’origen.

A Surfeit, en canvi, és la vida la font primera d’on raja l’obessió. Fou una experiència breu, extrema i intensa, però també llunyana, que el Marcel evoca a través de la metàfora romàntica de la ruïna. La ruïna era pels antics un refugi per a recuperar els grans ideals del passat, els que només s’hi podia accedir a través del misteri de les pedres i la imaginació. Per en Marcel és un reducte de vitalitat, un recer d’allò que un dia el va despertar al món. Tracta la ruïna com si es tractés d’un pergamí desfet del Satiricon de Petroni, amb les seves orgies i banquets sensuals, remots i desgastats. La ruïna ens convida a reconstruir furtivament l’atmosfera plaent d’una viviència extrema del passat, que a en Marcel li agrada posar frec-a-frec amb la seva antítesi més ètica i puritana.

La ruïna és l’obertura i el nus de Surfeit. El dibuix que ens acull és un jardí abandonat, amb la inscripció evasiva de Nightingale (Rossinyol): l’ocell més estimat pels poetes, cantor de l’amor, però també del record: és l’ocell que ens anuncia la primavera, però també l’albada del dia que ha d’arribar. La segona ruïna és el Born barcelonès, com a reducte contrastant de treball, prostitució, alquímia, mort, treball i gresca. Això és el que li evoquen les pedres, canals, carrers i pous que capta el Marcel, sense caure en la descripció, només en la suggestió metafòrica a partir d’uns pocs detalls distintius (una pedra, un carrer, un rec). Una escenografia que li serveix com a taló de fons del meravellós bestiari oníric en que l’artista decideix acomiadar l’exposició. El contrapunt animalístic de sortida ens lliga amb l’excés, naturalment, del somni oníric: tigres, elefants, llagostes desfilen sobre les pedres d’un Born, també avui convertit en bèstia domesticada pels polítics contorsionistes. Però en Marcel esquiva la realitat: li interessa la sobrerealitat, potser per a interpel·lar-la des d’un altre prisma. Reivindica la tradició surreal, que li serveix com a paradigma per a lligar l’excés, la memòria i el plaer desbordant.

El dibuix, malgrat tot, per a seguir edificant, runa sobre runa, des de l’art.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: