Pepe Espaliú. Cos polític

 

723164411_850215_1480612081_noticia_normal.jpg

[Bonart, febrer-abril 2018]

“The personal is political” · Carol Hanisch

Pepe Espaliú és un dels grans exponents de l’escultura conceptual espanyola. Es guanyà aquesta plaça amb un gest artístic que marcà època: en l’acció performàtica Carrying, de 1992, una cort d’amics i personalitats de la societat civil (entre els qui estaven Almodóvar, Marisa Paredes o la dona de Felipe Gonzalez) traslladaren en braços, i per relleus, a l’artista cordobés, a qui acabaven de detectar la malaltia del SIDA, en un recorregut des del congrés dels diputats al Museu d’art Reina Sofia de Madrid. Ens imaginem una acció semblant avui? L’art, mostrant les ferides de la societat, a tomba oberta, amb el cos de l’artista entregat al cos ciutadà, en un moment en que el Sida era una enfermetat tabú, i encara es creia que la trasmissió es podia donar a través del contacte humà. En paral·lel a aquesta acció, Espaliú havia treballat la série, ara si escultòrica, de Carrying, d’una gran simplicitat plàstica, però igualment contundent en el missatge: dues barres i una cadira pintades de negre, emulant el transport medieval propi de les famílies nobles, però que Espliú proposa com a cadira fusionada amb el seu cos, símbol de l’aïllament social en que estava reclòs.

Exposicions retrospectives de Pepe Espaliú, mostrant el Carrying i d’altres peces coetànies, ja s’han divulgat en les moltes exposicions que s’han dedicat a l’artista cordobés d’ençà la seva mort: al MACBA el 1996, al Reina Sofia el 2003 i la darrera, l’any passat, a l’IVAM de València. El comissari de l’exposicio a l’Hospitalet, Jesús Alcaide, crític d’art molt proper al Centre d’Art Pepe Espaliu de Cordoba des de la seva fundació el 2010, proposa, en canvi, una exposició divergent, més dialògica que cronològica, revisant la figura de l’artista a partir de tres moments: 1976, 1988 i 1993. El primer temps artístic té a veure amb la ciutat de l’Hospitalet. El 1976 Espaliú realitza la seva primera exposició individual a l’Associació d’amics de la Música, l’espai d’art de referència  a L’Hospitalet abans de la creació del centre Alexandre cirici i la Tecla Sala. Alcaide aporta documentació de molts des projectes efímers dels inicis d’Espaliú: accions amb porexpan al carrer, fotografies, cartells, documents, en col·laboració amb artistes que havia conegut a l’escola Massana, com Javier Puértolas o Montse Cosidó. És el moment en que Pepe Espaliú arribà a Barcelona, el 1973, per estudiar filisofia i història, en ple ascens dels moviments d’art conceptual: presenciarà els seminaris d’Oscar Massotta, el gran introductor del psiconalisis de Lacan a la llengua espanyola, i també s’interessarà per l’obra de Joan Brossa i Joan Ponç.

La idea d’art com a mitjà d’exploració identitària marcarà la dècada dels anys vuitanta, que el comissari explora a través d’una exposició feta durant el boom de l’art espanyol: a la galeria Carles Taché, el 1988, feta amb amb el pintor sevillà Guillermo Panque. I finalment l’any 1992: l’any de la última exposició de l’artista a la galeria Antonio de Barnola. Artistes contemporanis, com Dora Garcia o el Palomar, treballen cadascun dels moments artístics de l’exposició. Una mostra fresca i colpidora, d’un personatge referencial de novela que el comissari ha volgut reivindicar a la manera de Roberto Bolaño, endinsant-se a l’univers Espaliú com si es tractés d’un detectiu salvatge.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: