Lluis Lleó. Als marges del dibuix

Studio-sandstorm-(29)

[Bonart. Novembre 2017. Exp. “Lluis Lleo. All Mighty Pencil”, Centre d’Art Tecla Sala, L’Hospitalet]

En més d’una ocasió hem reflexionat sobre les pràctiques artístiques sorgides a finals dels vuitanta a Barcelona. En aquell moment, un grup d’artistes es van decantar cap a una acció pictòrica de naturalesa depurativa, austera, reactiva davant l’ultrainformalisme hipergestual que caracteritzà la dècada que cloïa. El cas de Lluis Lleó (Barcelona, 1961) és un dels més paradigmàtics d’aquell temps artístic. Autodidacte de formació, i descendent de quatre generacions d’artistes, el 1989 Lleó es trasllada a Nova York a fi de professionalitzar una trajectòria que a Barcelona havia obtingut algun reconeixement incipient (Premi de dibuix Joan Miró, 1984). Embafat per l’obra de Tàpies i Barceló, a la metròpoli nordamericana queda colpit per la pintura hard-edge: una abstracció geomètrica, postminimalista, de forta contenció conceptual i primfilada en la destil·lació dels colors, les estructures i les formes. Ad Reinhardt, Elsworth Kelly, Agnes Martin, Martin Puryear, Christoph Wilmarth, fins i tot Jasper Johns… Poques obres, delicades en el tracte, profundament relflexionades, i amb anhels de transcendència. El culte al misteri canalitzat a través de símbols geomètrics espartans superen, segons l’artista, el pretès ascendent espiritual de l’art europeu. Lleó també hi detecta una connexió estreta amb la pintura majestuosa de tots els temps: els frescs de Fra Angelico, Cimabue, Giotto, Morandi, Taüll… Enmig d’aquesta tradició l’artista hi troba el seu centre de gravetat, el seu encaix en un art que enllaça amb una corrent específica dins la modernitat: la que s’inicia amb el negre sobre blanc de Malevich, prossegueix amb els russos del període d’entreguerres, i amb la Bauhaus, i s’enllaça amb la pintura geomètrica de postguerra: Palazuelo, Oteiza, o als Estats Units, amb Joseph Albers. “La fragilitat perdura, la potència desapareix”, ens confessa Lluis Lleó a peu d’exposició al Centre d’Art Tecla Sala. “El misteri emana de l’escassedat”, reblarà.

De la geometria a la senzillesa, i de l’austeritat a la transcendència. El pintor instaura aquests principis apresos a Estast Units sobre una base tonal pictòrica d’ascendència tràgica. Les plàcides geometries de Lluis lleó descansen sobre escenaris accidentats, violentats pel treball experimental amb tots tipus de tècniques: ceres, gratatges, incisions, forats. Es tracta d’una presència expressiva diguem-ne continguda, gairebé poètica, a voltes greu, d’altres més aguda, però en tot cas sempre present en el rerafons de la seva obra, que és filla d’una sensibilitat formada en ple ascens informalista, però també marcada per la mirada d’una família d’artesans i per l’admiració dels accidents texturals de la pintura romànica (especialment, del Stacco de la pintura romànica). I, amb tot, es tracta d’una expressió que en la seva obra és sempre subterrània: no ofega la contemplació de la geometria ni del misteri. Aquí descansa un dels secrets del seu treball: no haver-se deixat arrossegar del tot per l’admiració de les corrents refinades de la pintura americana, i deixar amarar el seu treball pictòric de la base existencial de tall europeu. I reivindicar-ne una síntesi: trobar la resolució del conflicte entre l’expressió i la depuració.

Des de finals dels noranta que l’artista ve ampliant els seus registres artístics més enllà del fet pictòric. Recuperà la tècnica de la pintura al fresc -apresa amb el seu pare, i avui universal gràcies a la reconeguda instal·lació al Park Avenue de Nova York-; i en els darrers temps amb la disciplina del dibuix -ho vem veure a les exposicions a la galeria de Marc Domènech dels anys 2012 i 2014. Una tècnica que començà a ser dominant en el seu treball d’ençà l’adquisició d’un dels seus dibuixos per part de la Morgan Gallery de Nova York, mercès a la mediació de la col·leccionista Marion Selig. Per a l’exposició de Tecla Sala Lleó fa la seva aposta més ambiciosa d’aquest registre artístic. Presenta grans dibuixos, sobre paper Nepal i Bhutan. Uns papers que ja d’entrada presenten una rugositat i fragilitat que interessen a l’artista per a poder treballar els conflictes binaris que s’emplacen a la seva pintura -geometria vs accidentalitat, duresa vs organicitat; ruïna vs sobrietat. Sobre els tretze grans llençols de paper sòbriament disposats a Tecla Sala descansen geometries majestuoses, amb blaus marins i negres contundents, però mai saturats, sempre en suggerent i accidentat degradat. Triangles que no són mai triangles, quadrants que escapen al tancat racional; circunferències que eviten el cercle clos; tota geometria es personifica i es reivindica com en un mitjà de comunicació obert i orgànic, profund a través del protagonisme que el pintor atorga a les esquerdes i irregularitats de la composició. És aquest segurament el llegat més valuós de la pintura post-edge que amb primícia ens aporta Lleó: la pintura que ens transmet coneixement profund ja no des de les rotundes afirmacions dels volums i dels colors, sinó a través de les incògnites i interrogants emergeixen des dels marges de la pintura.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: