Badia – Monclús _ Vertical Failure

[Pròleg exp. ‘Jan Monclús-Marc Badia. Let me die alone but please film it’. Fund. Arrant-Bravo. Setembre-Novembre 2017]

A la Fundació Arranz-Bravo hem desafiat els pintors Jan Monclús i Marc Badia a enfrontar-se en un tête-à-tête artístic. La col·laboració, que ha comptat amb el comissariat del crític Jordi Antas, va trobar el seu desencadenant en una idea punyent: el salt mortal —verídicament mortal— que el sastre austríac Franz Reichtelt va fer des del cim de la Torre Eiffel de París l’any 1912 per comprovar la fortalesa d’un innovador paracaigudes que ell mateix havia confeccionat. Aquell salt fatal es va enregistrar en una pel·lícula i es va convertir en el primer suïcidi live de la nostra memòria audiovisual. Un gest en el qual Monclús i Badia van trobar una inspiradora metàfora artística: l’art entès com una plataforma de llançament per posar a prova el desig utòpic i desenfrenat de l’artista, amb la pròpia vida com a garant i, sobretot —això sí—, assegurant l’enregistrament i la difusió viral de la cabriola artística. Aquesta és la nova immortalitat de l’art.

Marc Badia i Jan Monclús formen part d’un corrent pictòric —encara que no només pictòric— central en les anomenades pràctiques d’art contemporani a Barcelona que, en essència, s’identifiquen amb quatre idees motrius: l’elogi de l’error (fail), de la ironia, de la precarietat i finalment de l’anomenada metapintura. Es tracta d’elements complementaris entre ells: la condició precària de l’artista necessita l’humor per sobreviure, necessita l’acceptació de l’error per suportar-se i, finalment, ha de parlar d’elements de la disciplina pictòrica mateixa (el llenguatge, els materials) per poder afrontar la seva soledat existencial. En el cas de Jan Monclús i Marc Badia hi ha la necessitat de traduir aquests principis en un nou imaginari de formes, signes i conceptes que els permetin afirmar-se visualment: salsitxes, raquetes, llapis, icones de mòbil…, qualsevol element anodí de la cultura popular es pot reciclar i transformar per reflexionar, irònicament, sobre la pintura com a fail en la seva valenta, solitària i precària temptativa de convertir en imatge somnis inassolibles.

I amb aquesta filosofia, reivindicar, a través dels nous signes creats, una tradició de la qual se senten continuadors: la de la pintura figurativa contemporània en el seu vessant psicodèlic i irònic que des de fa algunes dècades es difon des dels països del nord d’Europa, Alemanya i Anglaterra principalment. Es tracta d’un corrent que enllaça molt bé amb l’estètica a la carta del nostre món, que es reconeix en una imatgeria entre el cromatisme pop, l’estrip punk i la figuració-ficció, la qual, segons Jean Baudrillard, representa el nostre món hiperreal, en el qual la realitat s’ha convertit en una accelerada concatenació de simulacres estètics.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art