La febre garrofista de Bernat Daviu

1495216277025.jpg

[Text cat. exp. Bernat Daviu. Garrofistes. Fundació Arranz-Bravo, abril-juny 2017]

                                                  “El naixement de l’espectador es paga amb la mort de l’autor”    Roland Barthes

Són molts els artistes i comissaris, teòrics i estetes, que des de fa decennis reivindiquen l’anonimat com a destinació artística. L’autoria, l’estil, l’obra objecte, serien el gran enemic a batre: deixos insoportables de la mercantilització de les arts i de la seva prostitució neoliberal. Són ben pocs, no obstant, els que, malgrat els bons propòsits, resisteixen a la temptació de la signatura, de l’autonomia artística, de la marca (i la seva conseqüent mercantilització: sigui galerística o institucional); i encara menys els que es bolquin en allò que potser seria més coherent amb els pressupòsits inicials: la dissolució reivindicativa de l’art en el si de la comunitat. El Bernat Daviu (Girona, 1985) ens sembla un dels artistes que, en el nostre context, posen en pràctica aquests principis amb més coherència, modèstia, ingeni i fervor.

Tots el coneixen: el Bernat és un cul inquiet de l’actual escena artística barcelonina. Artista i galerista, Daviu compagina la direcció dels espais Passatge Studio i la galeria Bombon projects amb una prolífica activitat com a artista i com a fundador del grup Forever Blowing Bubbles. Format a l’escola d’art Central Saint Martins de Londres, els seus interessos artístics es fonamenten en la recuperació de l’esperit utòpic i revolucionari dels moviments d’avantguarda, des d’una perspectiva alhora romàntica, irònica i contestatària. Mogut per aquest ideal Bernat Daviu funda el moviment Garrofista, un grup format per artistes, músics, escriptors i poetes de l’escena artística emergent, que es reuneixen al voltant de la garrofa com a metàfora de la precarietat i la resistència. Artistes i creadors es troben en un context fictici d’avantguarda que en Bernat Daviu organitza i imagina en diferents formats: la pintura, el vídeo, l’escriptura o la performance.

Després de la presentació del grup Garrofista a la Fundació Joan Miró (festival Loop 2016) i al MACBA (a l’Internacional d’Antoni Miralda i Montse Guillen, abril 2016), Bernat Daviu proposa un tercer acte del grup a la Fundació Arranz-Bravo. Es tracta d’una exposició de retrats de membres del col·lectiu realitzats per ell mateix. S’hi poden veure els artistes Aldo Urbano, Marcel Rubio, Patricia Fernandez, Enric Farrés, Daniel Moreno o Lluc Baños, la cantant Martina Borrut, la gastrònoma Susana Sunçais, la galerista Joana Roda, la comissària Caterina Almirall, el guitarrista Gerard Serra, l’escriptor Victor Balcells, el director de cinema Marc Roca o la productora Sira Roda. Tots ells, representants d’una generació, entre els 25 i els 35 anys, que malgrat les dificultats per a tirar endavant, creixen artísticament en grup: aquesta és segurament la seva gran força, que rebat l’individualisme forçat en que van crèixer i evolucionar les generacions precedents.

El Bernat és un pintor que li rellisca l’ego: cada retrat garrofista té una expressió pictòrica diferent, adaptada a la personalitat de cada retratat, i manllevada alegrament del passat pictòric modern; com l’Aldo, en algun punt entre el còmic (amb efecte “Frido Dido”) i el pop exultant dels seixanta; L’Enric, caçat com si es trobés a les llacunes selvàtiques dels artistes alemanys del Blaue Reiter; El Marcel, a mig camí entre un retrat picassià d’època napolitana i un retrat simbolista fin de siècle. Tot plegat el Bernat ho trufa amb aquelles pintures que més delaten la seva personalitat artística: els Smiley de Garrofa, que ens connecten amb altres moments picto-performàtics seus com les pintures-coctail de fa uns anys. El Bernat Daviu entén la pintura no com a una finalitat, sinó com un mitjà comunicatiu destinat a completar manifestacions artístiques col·lectives alhora hil·larants i subversives. No fa gaire cas de l’autoria: la dissemina entre els seus sequassos. No és adicte a l’objecte d’art: el posa al servei d’una causa. No defuig l’espectador, que li plau que sigui partícep de l’obra. No s’obsessiona amb l’estil: el trosseja fins a convertir-lo en un fabulós esquer per a la conxorxa artística.

Fins a la victòria, garrofistes!

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: