Margarita Andreu. L’aventura il·limitada del color

image.jpg

[Bonart, abril-juny 2017]

A principis dels noranta a Barcelona es va produir una reacció artística contundent contra l’eufòria formalista dels anys vuitanta. No es tractava tant d’una moció contra el fet pictòric, sinó contra l’embafament sensual d’una realitat artística saturada de barroquisme, especulació i mercat. Davant d’aquell context molts artistes s’inclinaren per la revisió de la via duchampiana de l’art -sofisticada i iconoclasta-, però d’altres insistiren en la defensa de la causa pictòrica, encara que d’una manera més reflexiva i reposada; seguidora del camí obert per artistes com Joaquim Chancho o Albert Ràfols Casamada, en la reflexió pictòrica des del seus elements més primordials: el color, la línia, la llum, el traç, l’estructura. Margarita Andreu ens apareix com una de les artistes emergents d’aquell moment més sensibles i representatives; potser una de les més desconegudes de la seva generació, però amb una trajectòria d’una gran coherència i rigor, que reivindica avui el Centre d’Art Tecla Sala amb motiu del traspàs de l’artista, el passat 2014, a l’edat de seixanta-un anys.

Després d’iniciar-se pictòricament en séries com Kraft (1984) o Laberints (1985), a principis dels noranta Margarita Andreu decideix obrir el seu art a noves disciplines com la fotografia, el vídeo o la instal·lació. En cap cas com a un fet modal, sinó com a via d’exploració dels seus interessos profunds cap el cromatisme i l’estudi pictòric estructural. Filma edificis, fotografia obres urbanes i genera un material que després incopora al seu treball de taller o a la seves sòbries instal·lacions cromàtiques sobre vidre, les quals exposa en diferents espais de referència a la ciutat com la Sala Montcada (Laberint de vermells, 1986), la galeria Àngels de la Motta (Contenidors, 1992) o el Metrònom (Localitzacions, 2000). En aquell temps, el seu treball també mereix l’elogi de crítics de la categoria de Montse Badia, Valentín Roma o Gloria Moure.

Malgrat que en els darrers quinze anys la seva obra a penes ha merescut l’interès de les institucions -a excepció de la Fundació Vila Casas, el 2005-, l’artista va compensar la seva invisibilitat a través de reconegudes intervencions a l’espai públic. De fet, ens trobem davant l’obra d’una artista ben present a les nostres retines. Una sensació d’ordre i serenitat ens rep a l’entrar i sortir de Barcelona pel túnel occidental de la Gran Via. Una façana escalada de colors vibrants, ara càlids, ara freds, ben travats verticalment, que impregnen subliminalment la mirada del conductor apressat de l’autovia. Una sensació que també ens acompanya davant la sòlida presència de l’escultura Encaix, a la sortida del Coliseum. Amb més d’una ocasió els vianants ens hem trobat, badant, atrapats dins de l’estructura d’acer a la Gran Via, mirant com s’alcen les filades que simulen les trajectòries verticals de les bombes caigudes a la ciutat durant la guerra civil. El llegat d’una artista oblidada que demostrà, a través del seu trànsit artístic, que la sensibilitat, sotmesa al rigor i la reflexió pertinents, poden trobar la seva via d’encaix dins la nostra ideàtica postmodernitat.

 

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: