Jordi Fulla. Anatomia d’una illa a ulls clucs

576_1492505805foto_3199022

[Text exposició Jordi Fulla. Anatomia d’una illa a ulls clucs. Museu de Montserrat. Març-juliol 2017]

‘Il faut oser de faire le silence’. Cioran

Sosté Byung Chul Han que el coneixement és una pacient expedició cap el silenci. Una via negativa, a contracorrent de la sempre afirmativa i apressada civilizació. Un sender recorregut a palpentes, sense un destí prefabricat. Un trajecte en el que s’han embarcat pensadors, eremites, creadors, d’ençà la nit dels temps. N’hi ha que s’hi han aventurat en descens lliure, a través dels cercles el·líptics de l’infern. N’hi ha que s’han decantat per l’ascenció, a la cerca de lluminoses recompenses a la cima. D’altres opten pel desplaçament horitzontal, a través de boires i perills de la selva. I n’hi ha que han optat pel descens vertical, en hàbit de miner, esperant trobar vetes aquoses en les profunditats del continent.

Jordi Fulla es va proposar d’emprendre ara fa un any un viatge d’aquesta natura. Trajecte iniciàtic, espiritual, d’escafandrista. Un viatge a la cerca de formes ignotes il·luminadores de l’esperit, en el cor de la tenebra. En aquest trajecte el que us escriu ha acompanyat a l’artista com a lleial confident de viatge. Durant dotze mesos ens hem intercanviat cartes, escrits, aforismes, imatges, pel·lícules, dibuixos; un epistolari irregular i intuïtiu en el que hem estirat tots els fils possibles del seu cos artístic: les seves obsessions, els seus anhels, les seves inquetuds pictòriques, filosòfiques i literàries més fondes… Un material calidoscòpic que ha servit al pintor de sotabosc per a un projecte plàstic de gran risc, profunditat i envergadura.

D’entrada va ser l’orient. Ens unia la necessitat d’encarar un projecte artístic que busqués resoldre el punt d’intersecció entre orient i occident. Un viatge el Japó de Jordi Fulla, el novembre de 2016, va donar el tret de sortida a aquesta expedició. Era el seu segon viatge a la illa nipona, deu anys en posterioritat del primer. El Jordi Fulla és un artista de carcassa occidental fascinat per la mirada oriental. L’ull d’occidental l’empeny com a artista a calcular, traçar, emular, medir, reproduir, cartografiar, omplir, alterar. L’oriental, en canvi, el porta a buidar, suggerir, vaguejar i fusionar-se amb una natura que sempre l’ha meravellat a distància, des del visor. El punt mig entre les dues latituds culturals el troba sovint Jordi Fulla en la cerca i captura dels anomenats móns flotants: espais indeterminats, sense temps ni espai, que congelen un instant físic -un accident natural, una estranyesa de la natura- en un escenari infinit. És el que ell mateix ha descrit com la cinquena estació de la pintura, una dimensió hors du temps que beu tant de la tradició artística zen japonesa -els gravats Ukiyoe, els jardins de Kyoto, les fotografies d’Hiroshi Sugimoto-, com de la quiessència d’una branca de l’art occidental: de Vermeer a Magritte, de Klein d’Anish Kapoor.

Després van ser les illes. Una estranya fascinació ha empès en diferents moments a l’artista a voler captar aquests dispositius flotants: les illes fredes (icebergs), i càlides (les volcàniques del Japó); illes humanes (les cabanes de pedra seca) o illes ocenàiques (les que cartografià a Islands). En aquest trajecte, però, hem mirat d’apropar-nos a les illes de l’esperit, les illes com a font de coneixement i misteri que poblen els imaginaris tant d’occident -de la illa d’Utopia de Tomàs Moro a la illa dels morts de Böcklin- com d’orient -dels gravats de Hokusai als films de Kaneto Shindo. La illa com a esquer o parany per a emprendre el nostre viatge, i deixar fluir tot el que elles ens han volgut bonament dictar. Cossos ambigus que aconsegueixen atrapar una sensació en l’instant màxim d’espontaneïtat natural. Aquest punt de tensió entre artifici i natura, entre foscor i llum, entre realitat i abstracció, és una de les constants en el treball de Jordi Fulla que en aquest projecte ha mirat d’eixamplar en la seva màxima expressió.

I finalment la nit. Tot creient, tot místic a la recerca de l’inefable, sap, com l’artista, que per a la il·luminació cal emprendre un trajecte costerut, plegat de perills i ombres. Sap que el camí sense fosca, no és mai un camí de fiar. Jordi Fulla ha emprès aquest viatge en un estat -no sempre voluntari- d’encegament. Un ardu camí a palpentes, que ha curtit la seva mirada per a l’encontre amb les formes insondables que poblen tot descens espiritual: formes ignotes, ambigües, estranyes, insòlites, i per tant terribles, tal i com Rilke definia la bellesa en la contemplació de l’àngel. O T. S.Eliot, en la descripció de la terra erma d’una Anglaterra debastada per la primera guerra mundial. El camí de la bellesa no és un camí melós com ens vèn el nostre món tecnocràtic. La bellesa profunda sempre té un substrat tràgic que cal tenir la valentia d’encarar i comunicar. Aquesta noble tragèdia, en forma d’illes, tòtems, volcans, meteorits, budes o mars interiors, és la que amb tot impuls i dedicació en Jordi Fulla ha temptat de caçar, a ulls clucs.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: