Arranz-Bravo. 75-75

[Pròleg exposició Arranz-Bravo 75-75. Fundació Arranz Bravo, L’Hospitalet. Febrer-abril 2017]

Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75è aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. Setanta-cinc personalitats del món de la cultura i la societat civil han estat convidades a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hem proposat una selecció de setanta-cinc peces, formada per cinquanta-nou obres inèdites d’Arranz-Bravo, sis objectes de la seva col·lecció personal i deu obres provinents del fons de la Fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics d’Arranz-Bravo hi estan representats. Les setanta-cinc obres amb les seves setanta-cinc interpretacions seran exposades a la seu de la fundació, i recollides en l’edició que teniu a les mans.

Aquest és un projecte que va més enllà de l’homenatge. Des de la fundació ens prenem l’efemèride no com a finalitat, sinó com a mitjà per continuar treballant en les nostres conviccions fundacionals. Una d’elles, potser la principal, no és cap altra que la de la comunicació artística. Considerem que massa sovint l’art contemporani viu d’esquena a la societat. La ciutadania trepitja a penes els espais d’art, que adrecen la seva activitat als sospitosos habituals del sector. Fins i tot molts protagonistes de la cultura –poetes, escriptors, pensadors– no se senten interpel·lats per l’art dels nostres dies. L’exposició Arranz-Bravo 75/75 és una nova temptativa per mirar de capgirar aquesta realitat.

I ho hem intentat inspirats en la fórmula que el crític d’art canadenc Stephen Wright anomena “art a escala 1:1”. La institució es posa a la mateixa latitud de l’espectador el qual, per la seva participació activa, ja no és espectador, sinó usuari (usership). El canvi d’escala implica també un canvi de metodologia de treball. És el que Wright anomena UIY (Use it Your Self). Així, a Arranz-Bravo 75/75 és l’usuari el protagonista en l’elaboració del relat expositiu. Des de la fundació fa temps que intentem aplicar aquest canvi de praxi museística –més propera, més participativa–, que d’altra banda considerem que és reflex del que està passant en altres esferes de la societat: en l’economia, en el pensament, en la política, i és clar, també, en l’art, en la seva responsabilitat humanitzadora i transmissora de coneixement.

És per tot aquest convenciment que considerem aquesta exposició com un assaig de crítica expandida. L’art no només el fa l’artista. L’art és una extraordinària afirmació de col·lectivitat. Hi ha molta veritat també en la mirada verge de l’infant, en la intel·ligència espacial de l’arquitecte, en la sensibilitat del poeta, en la frescor del pintor emergent, en la sofisticació del consagrat, en l’espontaneïtat naïf del pintor amateur, en la senectut del retirat, en la curiositat de l’estudiant, en el compromís de l’associacionista, en la fe del col·leccionista, en la confiança del governant, en la lleialtat del seguidor ras de la fundació.

L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz-Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Isidor Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (Pepe Corredor-Matheos); l’esbojarrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés, Beth Galí), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); la creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de Vicenç Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; l’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nord-americans vinculats a la galeria Franklin Bowles de San Francisco i Nova York; la connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jessica Jacques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González i Lluís Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els artistes més joves (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz i Bernat Daviu) i professors de belles arts (Mar Redondo i Roser Massip); i finalment, l’estret vincle amb la ciutat de l’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la fundació, amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

A tots ells, la nostra més sincera gratitud. I al nostre Eduard, la més càlida felicitació.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: