Daniel Giralt Miracle. La crítica com a ideal.

[Propileu, Museu de Montserrat, desembre 2016]

En Daniel Giralt Miracle encarna en la seva figura una de les definicions més complertes del que és la crítica d’art. Diria, de fet, que en els 50 anys de trajectòria ha anat construint un ideal de crítica d’art. És sabut que la naturalesa d’aquesta professió s’ha anat erosionant al llarg dels anys, canviant de significats, afegint i eliminant atributs, fins al punt que quan jo em vaig iniciar en aquest ofici molts de la nostra generació, anomenada postmoderna o hipermoderna, ja no sabíem el què érem ni com ens havíem d’anomenar. Un dels motius d’aquesta crisi d’identitat és l’especialització i la fragmentació a la que s’ha vist sotmès l’ofici en el curs dels darrers vint anys: s’havia de ser o teòric de l’art, o acadèmic, o comissari, o agent cultural o professor universitari, o historiador de l’art o periodista cultural o esteta o poeta. Però totes les coses a la vegada no podia ser. No només estava i està mal vist, sinó que s’acusava al que gosava intentar-ho en els millor dels casos d’intel·lectual romàntic.

Una de les persones que em va ajudar a donar seguretat en aquesta lluita a contracorrent per intentar assolir la categoria ideal de crític d’art, va ser en Daniel Giralt Miracle. Era, és, una de les figures de la nostra esfera professional més propera a aquell ideal de crític d’art humanista i polièdric que jo ens els llibres havia idealitzat en les figures d’Eugeni d’Ors, Cirlot, de Santos Torroella, de Cirici Pellicer, Cesáreo Rodríguez Aguilera. Això és, el crític com a mitjancer entre l’hermètic món de l’experimentació artística i la societat civil; transmissor de les idees i moviments estètics d’avançada en els diferents estrats socials que configuren la societat moderna: del públic especialitzat al seguidor amateur, del col·leccionista als representants polítics de cultura; de l’estudiant al ciutadà ras, aquest darrer especialment, que sempre ha trobat en la figura del Daniel Giralt Miracle aquella figura propera, sensible i documentada tant necessària per a la comunicació artística.

EL DANIEL PADRÍ

Una de les facetes que més he admirat del Daniel és el seu interès que sempre ha mostrat pel que ell anomena la crítica jove. ¿Qué fa la crítica jove? és una de les seves preguntes predilectes a l’adreçar-se a molts dels que ens estem iniciant en aquest ofici. En Daniel no només s’interessa per la salut de la jove crítica d’art, sinó que també contribueix a donar-li recorregut. S’hi interessa ,diria, per un sentit funcional: d’inquietud humanística per una banda -l’exemple del savi sempre preparat per a reciclar-se a través de la novetat-; i de l’altre per un sentit de responsabilitat il·lustrada -d’aquell que sap que no hi ha futur sense la continuitat. I per aquesta afinitat amb els joves crítics, molts de nosaltres li enviàvem a la seva direcció postal moltes de les publicacions que anàvem fent. En efecte, recordo que sense coneixe’l li vaig enviar un exemplar d’una feina que n’estava molt orgullós: el catàleg de l’exposició de dibuixos de Joan Rebull, exquisidament dissenyat per l’Artur Muñoz; i ràpidament vaig rebre una trucada seva -no sé com va aconseguir el telèfon- per a felicitar-me; i aviat per encarregar-me algunes feines que han sigut importants per mi. També davant la meva sorpresa es va presentar a la meva defensa de la tesi doctoral dedicada a Francesc d’Assís Galí. No cal dir l’influx d’energia i confiança que va suposar per mi la presència d’un referent de la seva categoria en aquella data tan especial.

El DANIEL GUARDIÀ

Sens dubte la seva presència a la lectura de tesi sobre Francesc Galí anava més enllà de l’interès per un jove crític d’art. El Daniel és un dels crítics d’art del país amb un coneixement més vast de les figures estructurals de la modernitat artística catalana. Té un coneixement profund d’aquells artistes i crítics del país que gràcies a la seves aportacions han construït l’esquelet artístic de la nostra modernitat; No em refereixo només esclar a les figures cardinals de Gaudí, Miró, Tàpies o Dalí; em refereixo a les figures de Galí, de De Sucre, de Perucho, de Centelles, d’André Ricard, d’Àngel Ferrant, i de tantes i tantes figures molt sovint eclipsades per la història oficial, però que han contribuit decisivament a construir una genealogia moderna de la nostra història de l’art difícil de conèixer a fons atès la falta d’una explicació complerta i global en els nostres museus públics o fins i tot en publicacions transversals.

En Daniel no només coneix com ningú les biografies dels crítics i artistes, sinó que les coneix d’una manera vivencial, gràcies en part a la seva formació al costat del seu pare, però també per la seva inquietud i bonhomia personal. A través del coneixement de les famílies i protagonistes ha conegut la retroescena dels artistes, en els seus espais domèstics i de treball, d’àllò que els francesos anomenen la petite histoire, de la que sempre s’ha servit per mirar d’explicar la grande histoire, sempre d’una manera curosa, responsable, amena, sensible i exigent.
EL DANIEL D’AVANTGUARDA

El coneixement íntim de la tradició com a trampolí de la modernitat. Una de les actituds que més m’ha influït del Daniel és la seva obertura retinal cap a la novetat artística, cap a les corrents d’emergència. Actitud rara entre els teòrics i historiadors de l’art, sempre refugiats en el passat, que mitifiquen com a absolut estètic. Ho va demostrar des de les pàgines de Destino, interessant-se per les noves corrents d’avantguarda que anaven saccejant les dinàmiques artístiques dels seixanta i sentanta, amb l’arribada del Pop Art, del disseny, del happening o el vídeo art. Ens il·lustra tan aviat dels grans referents de la plàstica informalista peninsular com de les trencadores aportacions de Zush, Ponsatí, Miralda o més endavant, Perejaume, Valldosera, Montse Soto o Susy Gómez. No és tant l’interès de la novetat per la novetat; sinó un interès cultural per la novetat: entesa com a necessària per a la regeneració espiritual d’una societat, sense mitificar-la; esperant pacientment aquella mirada estètica que sigui capaç de representar simbòlicament el que Taine anomenava l’estat d’esperit del nostre temps. La novetat com a actitud humanística que cal integrar en una història moldejada per grans projeccions estètiques. Crec que una de les grans reeixides professionals del Daniel és haver sabut incorporar aquest esperit en l’acció cultural institucional. Convertir per exemple el Palau Marc en, com deia el Vicenç Altaió, en un Palau d’Hivern; en exposicions històriques com Bestia! del 1984, juntament amb Vicenç Altaió i Gloria Picazo, amb accions performàtiques referencials com la de Jordi Benito. O l’exposició dedicada a l’avantguarda russa a la Tecla Sala de 1990. O la producció de la monografia El llibre blanc del disseny català del mateix 1984. Giralt Miracle ha sigut després de Cirici Pellicer el crític d’art que ha fet més en aquest país per l’impuls, comunicació i democratització del disseny. Pel coneixament directe de la professió, per la seva participació als estametns institucionals com el FAD, pel coneixement acadèmic a Alemanya, i per les exposicions tant dedicades als referents com als innovadors.

No sé amb quin Daniel em quedaria: si el Daniel crític diderotià; el conferenciant magistral; el programador responsable; el teòric amè. Bé, potser si que ho tinc clar. Hi ha una actitud que enllaça totes les esmentades, que és el Daniel compromès. El del doble compromís, diria: el compromís de tall noucentista, que busca en qualsevol actitud intel·ectual una funció per al creixement cultural del país. I el compromís avantguardista, d’aquell que entén l’emergència de l’art com una sava renovadora,saccejadora i alliberadora de la societat civil. Pel teu compromís amb la crítica d’art, Daniel, et felicitem per la teva fecunda trajectòria i t’agraim, crec que en nom de molts, la teva tasca alhora edificant i entusiasta per a la difusió de les arts plàstiques a Catalunya.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: