Francesc Ruiz Abad. La pintura en trànsit

passadis_detall-1024x958

[A: Francesc Ruiz Abad. I didn’t know I was collecting. Fundació Arranz-Bravo, 1 octubre-20 novembre 2016]

La pintura està tornant a recuperar centralitat dins l’exigent  escena artística contemporània; i en gran part aquesta realitat estpa essent possible gràcies a la renovació, alhora fresca, contundent i propositiva, a la que estan encarant aquest gènere una nova generació de pintors, nascuts durant la dècada dels anys noranta, els quals, com el Francesc Ruiz Abad, aposten per a una pintura sense complexes ni prejudicis, oberta a l’acció, a la transversalitat, al viatge, a l’empatia social, vital i comunitària.

Els referents del Francesc Ruiz són comuns a la nova generació de pintors: Peter Doig, Alex Katz, David Hockney o la pintura alemanya, principalment de l’escola de Leipzig, ciutat en la que el Francesc Ruiz ha residit: Neo Rauch, Jonathan Meese…etc Reneguen dels referents pictòrics de la generació anterior, massa anclats en l’existencialisme introspectiu i neoexpressionista de Kieffer, Baselitz, Barceló o Plensa, i prefereixen emmirallar-se en l’obra més irònica, psicodèlica i vital de pintors resistents del nostre propi context, com Pere Llobera o Rasmus Nilausen.

La pintura alemanya i anglesa dels noranta va sobreviure a la intensa onada neoconceptualista europea a través d’una pintura que sap conciliar conceptes antiètics combatuts per la postmodernitat: ironia i sinceritat, relativisme i veritat, optimisme i dubte, naïvitat i rigor pictòric. És l’esperit propi del que els teòrics Vermeulen i Van der Akker anomenen la metamodernitat: un ànim comú a molts moviments culturals que en aquesta segona dècada de segle estan sorgint arreu del món tot proposant un nou estat d’esperit que superi el relativisme i escepticisme vaporòs propi de la postmodernitat, i que va propiciar la quasi invisibilitat de la pintura.

Francesc Ruiz no té prejudicis alhora d’encarar la pintura i la seva tradició, com tampoc els té per lligar-la a estratègies pròpies dels moviments conceptuals vigents des dels anys setanta: el viatge, el l’art processual, la documentació, l’esperit transitiu de col.laboració… La seva obra sap trobar l’equilibri de la frescor pròpia de l’ànima nòmada i viatgera de l’artista –sempre en desplaçament: de Calonge al món-, amb la sabiesa pictòrica de la pintura contemporània. En efecte, com ens comenta Anna Dot en el seu excel·lent assaig que acompanya al catàleg, la pintura del Francesc anhela copsar el misteri i l’estranyesa de les coses del món, en una actitud que es correspon amb la mirada artística que ha bastit gran part de la pintura moderna occidental (del dadaisme al surrealisme, del Nouveau Realisme al neoexpressionisme alemany).

I al mateix temps la de Francesc Ruiz és una pintura afirmativa, optimista, irònica, però també irreverent i fins i tot iconoclasta en alguns casos. Té una base infantil i naïf, però la seva mirada innocent no és escèptica: té voluntat constructiva i de coneixement. És una pintura alliberada, concebuda en la llibertat de la itinerància, però al mateix temps sòlida, perquè s’alça d’una manera natural damunt una tradició, que coneix i reivindica. Una pintura, en definitiva, en trànsit i en transició, capaç de sacsejar consciències, novament, en el cor de la pintura contemporània.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: