Felipe Talo. Je suis l’autre

extremeños

[Text exposició Los Extremeños. Arranz-Talo. 20 desembre-14 febrer 2016]

English · Español

Los Extremeños és una exposició que recull un camí d’anada i tornada. Durant els darrers deu mesos, Arranz-Bravo ha anat rebent un conjunt de caixes amb objectes al seu interior. Són les anomenades caixes psíquiques de Felipe Talo (Barcelona, 1979), les quals incorporen objectes de densa càrrega anímica recollits pels carrers de Berlin i intervinguts per l’artista. Els mateixos objectes han estat posteriorment transformats per Arranz-Bravo al seu estudi de Vallvidrera. Es tracta, com afirma Felipe Talo, d’una operació de canibalisme espiritual, on es procedeix, emulant a antics rituals animistes, a una transferència psíquica on el jo es reivindica com a altre. Aquest concepte de l’alteritat del jo es materialitza en un conjunt artístic híbrid on les vores del jo es difuminen, creant un miratge d’identitat. On és el veritable Arranz-Bravo?. On és el veritable Talo?. A Los Extremeños, la veritat es torna mentida i la mentida veritat.

Format a la Universitat de Barcelona, amb estudis de belles arts i filosofia, des del 2003 Felipe Talo ha residit i exposat a Mèxic, Madrid (Galeria Alegria), Shanghai i Berlin (Bananaprojects). La vocació artística de Felipe Talo es forja en el bipolaritzat context artístic en la Barcelona postolímpica. En un cantó, la deriva neoconceptual dels noranta, en els temps del MACBA de Borja-Villel, del Santa Monica de Ferran Baremblit, del triomf d’Ignasi Aballí, de l’arxivística a la Fundació Tàpies i del nou realisme de Martí Peran. A l’altre cantó, el naufragi formalista després del frenesí pictòric dels vuitanta, la pintura després de la pintura, els darrers embats de Tàpies i Guinovart, i el relleu generacional dels pintors dels seixanta. Cap dels dos extrems satisfà els interessos artístics de Felipe Talo. L’art ha de ser experiència, organicisme, pulsió, però també ha de ser capaç de despendre’s de la dependència i mistificació del jo. Rehumanitzar la pintura, recuperar la centralitat perduda dins la civilització però des de l’expressió anònima i despreocupada, espontània i vibrant.

Part del pensament artístic de Felipe Talo s’articula en el seu segon any d’estudis a la Facultat de Filosofia, immers en l’ideari de Wittgenstein i el Tractatus logico-philosophicus. Per Talo, amb Wittgenstein la filosofia occidental arriba a un punt de no retorn: la cultura, el pensament, només serveixen per a reflexionar fenomenològicament sobre el món a través del llenguatge, de les preposicions i dels conceptes. Fora dels límits del món, en el pensament de Wittgenstein es troba tot allò inverbalitzable: l’espiritualitat, l’ètica, l’art, i també l’experiència vital que la ciutat emmurallada de Wittgenstein relega a la marginalitat. Els descarts de Wittgenstein són precisament el punt de partida del projecte artístic de Felipe Talo.

Producte d’aquest doble desencís -l’artístic i el filosòfic- Talo inicia un llarg impasse de travessia pel món. Viatja a Mèxic, resideix a Berlin, Shanghai i Madrid. Al final de l’itinerari troba una solució artística i existencial que el satisfà. És el projecte que des de 2009 anomena Metempsicosis: l’art com a mèdium vehicular d’experiència vital, artística i cognitiva. L’aposta implica la canibalització de l’ànima d’altres creadors o de personalitats divergents –anacoretes, poetes o artistes amateurs o consagrats-, a fi de reproduir un estat de trànsit psíquic vital, híbrid i coral. No es tracta en cap cas de copiar, sinó de posseir i continuar, orgànicament, el camí iniciat pels altres. L’artista posseeix l’ànima de l’altre, travestint-se, reproduint episodis biogràfics, mimant gestos i formes. La pintura es reivindica, així, com un mèdium, un vibrant enregistrador d’experiència.

És una pintura autre, postidentitària. És un art, a totes totes, deconstructiu, alineat amb moltes propostes artístiques del nostre context immediat, que busquen un espai d’incidència creativa que doni un nou impuls iconoclasta als paradigmes de forma, autoria i símbol. Ho percebem en l’art de David Bestué quan reivindica un retorn a l’escultura però passant per un procés de canibalització de formes anònimes de l’enginyeria contemporània, de la llum industrial o de la ceràmica manufacturada del segle XX. Ho trobem en l’art de Pep Vidal quan decideix posseir l’ànima de Georges Perec i el seu “Je me’n souviens”, tancat en el búnquer (Espai de dolor, 1983) de Joseph Beuys al CaixaForum. Ho advertim en Pere Llobera i Rasmus Nilausen, en la seva recent exposició dedicada a les imatges aquiropoètiques (les imatges divines creades sense intervenció humana, com la Vera icon).

Tots abracen la forma i alhora la rebutgen. Tots repel·leixen el jo però s’hi fusionen. Tots estan àvids de coneixement, però a través de l’experiència. Com a l’Angelus Novus de Klee, tots tenen un ull al passat, però sense mai desviar la mirada de la realitat circumdant. I saben que el succés de qualsevol deriva artística ha de ser erigida en imatge i semblança al gran art de sempre, apropant-se a allò que Wittgenstein anomenava “una expressió aconseguida “: conceptualment profunda, vitalment espontània, plàsticament conflictiva i contundentment palpitant.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: